La futura pedra Rosetta

La troballa sense precedents havia revolucionat el departament d’història de l’Associació en Memòria de la Universitat Pública(AMUP), entitat semiclandestina sense ànim de lucre. La descoberta d’aquest document en paper, un suport extingit de l’ús habitual, es comparava amb la transcendència per a la humanitat del descobriment de la pedra Rosetta feia milers d’anys.

Especialistes d’arreu del món llençaven diverses i singulars teories sobre la importància d’aquell tríptic localitzat en un calaix perdut d’un magatzem oblidat. Situaven el seu origen a principis del segle XXI, en el període pre-germànic peninsular. Estava escrit en terminologia democràtica antiga i presentava pictogrames i logotips desconeguts.

Frank  Schult  Pérez i Pujol, especialista en comunicació històrica i màster a la prestigiosa Acadèmia Mercantil Àngela Merkel (AMAM) de Berlín i estiuejant a Ciutadella, exhibia orgullós el tríptic mentre explicava a un grup de comunicadors, antics periodistes, que es tractava d’un programa electoral reduït.

─ En aquella època els ciutadans escollien els seus representants entre diferents partits polítics que per presentar-se a les eleccions es comprometien a complir un programa electoral ─ explicava el professor Schult davant la sorpresa generalitzada dels oients.

─ Però consultaven als mercats abans d’escriure aquests compromisos? ─ va preguntar un jove dels assistents a la presentació oficial del document.

─ Aquí tenim dubtes i hem d’investigar més. Alguns companys de l’equip creuen que no  ─  va respondre.

Es va sentir un ooohhh llarg i generalitzat. Frank Schult havia aconseguit atraure l’atenció de l’audiència, captivada i encuriosida pel pes de la història.

─ Amb el temps, com els polítics havien de modificar, per necessitats conjunturals i per les regles dels mercats, el seu programa electoral quan governaven es van deixar de fer aquests paperets. Ara podem saber el que somiaven els nostres avantpassats. D’aquí la seva transcendència ─.

Els aplaudiments es van generalitzar. El rostre de Schult dibuixava  satisfacció mentre acaronava suaument el paper esgrogueït  i memoritzava frases escrites  com “baixarem els impostos”, “crearem llocs de treball” o “apostem per la transparència”. Recordava que el seu besavi li havia parlat de l’existència d’aquests programes electorals perquè havia vist alguna cosa a un portal d’història molt antic i ja censurat.

Ara tot era diferent. Arran de l’estudi d’una prestigiosa acadèmia de nom impronunciable i subvencionada per una multinacional asiàtica  que educava en “l’esforç productiu” a nens, a canvi d’una mínima remuneració econòmica, s’havia descobert que l’estructura del cervell condicionava les idees polítiques.  Des d’aquell moment, cada quatre anys s’escanejava el cervell dels electors per saber si havien de governar les dretes o les esquerres.

Schult mirava amb la vista perduda la troballa mentre una llàgrima lliscava camuflada rere un somriure contingut.

Envia un comentari

Carta als mercats

Senyors mercats:
Descarto l’ús de benvolguts i estimats per guanyar en objectivitat i distància, valors periodístics no sempre presents a la professió.
M’adreço a vostès desconeixent el tracte epistolar que cal dispensar als ens abstractes sense rostre i abstenint-me d’utilitzar alguns qualificatius que m’assalten al cap atenent els darrers esdeveniments. La meva acurada educació obtinguda en anys d’escolarització m’obliga a refrenar els instints més viscerals.

Em diuen que vostès, senyors mercats, havien llençat missatges contundents exigint als govern escollits democràticament una clara aposta per l’austeritat. Atenent a aquests senyals inequívocs sobre la necessitat d’aplicar tisorades generals, alguns governs s’han aplicat i esforçat en respondre a les necessitats que marqueu.

Retallada rere retallada l’anomenada prima de risc continua pujant i la borsa baixant, tot i que els guanys dels directius de les empreses de l’IBEX-35 hagin pujat, tema que no comentaré per evitar tot un altre llistat d’insults que em tornen a venir al cap.

Un cop retallats, es veu que la voracitat de vostès, senyors mercats, continua intacta i els governants escollits democràticament amb un determinat programa electoral continuen ajustant, és a dir, estrenyent el cinturó dels ciutadans, perquè “no hi ha alternativa”. Em limitaré a dir “caram!!!” perquè l’educació acumulada m’impedeix fer servir altres expressions que sorprendrien als meus progenitors i professors.

Però, un cop conegut l’impacte de l’increment de l’IVA i assumint que anirem despentinats, incultes i miops pel món, a més de no poder-nos morir per l’augment dels preus dels serveis funeraris, suposo, pel que diuen els especialistes, que hem de seguir enviant missatges clars per guanyar-nos la seva confiança.
“Vatua l’olla” quin futur que ens espera!!!. Perdó per la simplicitat dels meus raonaments però sé que vostès senyors mercats m’excusaran per aquest moment d’obcecació lingüística malsonant.

Senyors mercats, ja han dividit Europa entre bons estudiants del nord i mals estudiants del sud (però que s’esforcen en el piloteig). I amb tot, la prima de risc d’Espanya continua pels núvols i la borsa caient en picat. Mentrestant per ajudar, el Fons Monetari Internacional demana més cop de destral als nostres governants.
Collons….!!! senyors mercats!!!. Fins quan pensen collar l’economia espanyola?…

PDT:

Senyors “insaciables” mercats, deixo d’escriure aquestes quatre ratlles per la presència d’uns homes de negre que m’han retallat i intervingut les paraules malsonants.

Envia un comentari

El bosó de Higgs i els tipus d’interès

Els científics estan alterats i emocionats. L’Organització Europea de la Recerca Nuclear ha descobert una nova partícula subatòmica consistent en el bosó de Higgs, clau per donar massa a la matèria. La troballa tanca una recerca de 40 anys. Sense aquesta partícula l’existència de la massa només era una teoria, tot i que l’hematoma que adorna el meu front,  pel cop contra la massa de la paret,  per a mi és molt real.

Els economistes ja porten temps alterats, poc emocionats i explicant a posteriori perquè no funcionen les mesures que es prenen. La baixada dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu, a un mínim històric al 0.75 per cent, ha provocat la caiguda de la borsa i la pujada de la prima de risc. Es veu que els mercats ja tenien descomptat l’efecte de la baixada del preu del diner i esperaven més de l’italià Mario Draghi al capdavant del BCE. Els responsables polítics i econòmics no acaben de trobar una solució ràpida per fer front a la crisi, potser perquè  aquesta abstracció que anomenem mercats es mou per confiança i la confiança requereix constància com la recerca.

Tothom sabia que la matèria tenia massa i només calia trobar el bosó de Higgs per superar la teoria. Tothom sap que els mercats existeixen però encara no han localitzat el bosó de Higgs econòmic que expliqui científicament la seva massa i el seu funcionament.

En aquests moments el veritable bosó de Higgs que exigeix la matèria anomenada mercat és l’austeritat. Però les investigacions han de continuar perquè només amb austeritat el creixement no sembla assegurat. Confiem que les investigacions no durin 40 anys perquè el dolor a les butxaques dels ciutadans és hores d’ara molt real i pitjor que l’hematoma que adorna el meu front.

Sens dubte, cal un accelerador econòmic per explorar els misteris de l’economia, els orígens del desastre i la sortida de la crisi.

Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Aragonès oriental

 

La decisió lingüística del govern d’Aragó d’instaurar l’aragonès oriental va esperonar en Miquel a reivindicar amb orgull el seu hospitalenc nord-occidental, com un espai lingüístic propi evolucionat del llatí, defensat amb sòlids criteris científics i acadèmics, i avalat per un estudiant de filologia de primer. 
Algú podria dir que no hi havia gaire diferències amb la variant barcelonina anomenada santsenc nord-oriental que parlava la seva dona, però ell havia descobert un parell de sons diferents per l’articulació més oberta i la sonoritat nasal.

A tot això, el seu fill assegurava parlar el santsenc nord-occidental, variant del santsenc estàndard i que estava en període d’anàlisi científica per validar-ne la independència i autonomia. La veritat és que primer va pensar que la decisió lingüística del seu hereu era una rebequeria pròpia de l’edat, però el nen va acabar creant un institut d’estudis propi amb seu a la seva habitació, cosa que va portar a en Miquel a pensar que efectivament es tractava d’una nova llengua prou diferenciada.

El temps va passar i un cop constatades les diferencies lingüístiques de la família i reconeixent que havien oblidat el que els unia, van descobrir que no s’ entenien parlant i van contractar dos traductors per comentar el dia a l’hora de sopar.

Amb el temps, a la casa es van instal·lar les seus de dos institut d’estudis filològics i una reial acadèmia de la llengua i van acordar reunions anuals que mai es van arribar a celebrar.

Tot això m’ho va explicar en Miquel desesperat pel rumb dels esdeveniments i a l’espera d’unes vacances per reconduir la crisi lingüística familiar. Tots tres marxaven a les Illes Salomó, que no estan rescatades i on s’hi parlen més de 70 llengües i es veu que tenen un nou president.

El meu amic filòleg m’assegura que en Miquel em va prendre el pèl perquè no té constància de l’oficialització de tres noves realitats lingüístiques, però jo només explico el que vaig poder esbrinar de la conversa amb en Miquel perquè jo parlo l’hospitalenc nord-oriental, a més de l’aragonès oriental, que ja he afegit al meu currículum vitae, i potser no el vaig poder entendre prou bé.

 

Etiquetat com a | Envia un comentari

Quadern d’un rescat

Dilluns 11 de juny de l’any del Senyor de 2012, 08.00h
Un cop convençut per alguns responsables polítics i econòmics, que saben més que jo, de les virtuts i bondats del rescat  —perdó “ajuda financera a la banca” de 100 mil milions d’euros—, afronto la jornada, després d’un cap de setmana ple d’incerteses, amb optimisme renovat. Les borses i els mercats m’injecten un grau d’eufòria inusual. El vent bufa a favor de l’economia espanyola i els debats semàntics sobre la terminologia econòmica de l’operació financera de dissabte semblen superflus.

Dilluns 11 de juny, 20.00h
La prima de risc ha tornat a pujar fins a arribar a cotes considerades de nivell de rescat —perdó “crèdit financer”— i la borsa ha acabat baixant. Merda. L’eufòria esdevé tristor. Per la ràdio torno a escoltar debats sobre si es tracta d’un rescat, d’un premi del rasca-rasca o d’una humiliació pàtria. La tristor esdevé depressió.

Dimarts 12 de juny, 08.00h
El milionari rescat —perdó novament— d’Espanya no resol els dubtes sobre el futur econòmic. Es veu que tot aquest diner s’ha de tornar i els mercats no tenen gaire confiança. Avui no demanaré entrepà al bar, crec que amb un tallat n’hi haurà prou i així estalvio. La prima de risc ens té mania i no baixa, i l’Ibex-35 no acaba d’enlairar-se.

Dimarts 12 de juny, 20.00h
Les tertúlies radiofòniques van calentes. Ara el debat polític és si Rajoy va pressionar la Unió Europea per tenir una línia de crèdit o si Barroso va convèncer el president espanyol per demanar el rescat financer. La depressió no millora ni amb el tractament psiquiàtric de sis pastilles diàries. Demà m’apuntaré a unes classes de ioga.

Dimecres 13 de juny, 08.00h
Em desperto suant, he tingut un malson. Homes de negre trucaven a casa per demanar-me els comptes familiars. “Som els de la Troika” deien mentre entraven al menjador amb pas militar, accent alemany i obrien carpetes i ordinadors. Tinc la temperatura corporal com la prima de risc, pujant sense aturador i les ganes de llevar-me com la borsa, baixant en picat.

Dimecres 13 de juny, 20.00h
Brussel·les demana a Espanya que tanqui els bancs amb problemes. Però no s’havien rescatat? Em pregunto des de l’analfabetisme econòmic impregnat d’ignorància. Barroso reconeix que l’euro està en perill, cosa que constato perquè la meva economia també està en perill. Rajoy vol tranquil·litzar els despistats ciutadans assegurant que no pagaran el rescat — perdó “crèdit financer a la banca” — però que “la situació empitjora acceleradament” afegeix. Crec que he de demanar un rescat personal —perdó “una línia il·limitada d’ajuda a l’optimisme i la confiança”. Els he  perdut en menys de 48 hores.

Dijous 14 de juny, 08.00h
Acusat d’innocent pel meu entorn procedeixo a reflexionar i deixo d’escriure el quadern. Descarto el ioga i de moment compraré triptòfan, un aminoàcid per apujar l’ànim.
La prima de risc s’enlaira més.
—Doble de triptòfan, si us plau.

Envia un comentari

Homes de negre, de gris i de vermell

De moment, no veurem ni Will Smith i ni Tommy Lee Jones per les administracions espanyoles, carregats de papers i documents, farcits de xifres i més xifres. Els men in blak, que segons la imaginació popular portada al cinema són agents secrets governamentals encarregats d’amagar una hipotètica presència d’extraterrestres a la Terra, no vindran a Espanya. Això és el que va dir el ministre Cristobal Montoro, descartant un possible rescat d’Espanya, però demanant alhora ajuda internacional.

I és que per amagar “fenòmens econòmics paranormals”, els de casa ja ho fem prou bé. S’han maquillat números vermells de les administracions, s’han tapat forats financers i s’ha defensat el sistema bancari espanyol com un dels millors del món. Activitats totes aquestes que ni el mateix Triangle de les Bermudes podia concentrar en tan poc espai de temps.

Per tant, tret que els culpables de la delicada situació econòmica espanyola siguin homenets de verd amb tres ulls i quatre mans que arriben amb naus espacials plenes de llumetes, evidentment els men in blak no són necessaris a Espanya

Però, també pot ser quela Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu creguin que els “extraterrestres econòmics” siguem nosaltres mateixos i aleshores decideixin enviar un exèrcit d’homes de negre per fer-nos desaparèixer. Hipòtesi que voldria descartar perquè no tenim la pell verda ni tres ulls i només fem “miracles extraterrestres” per arribar a final de mes.

Al final sembla que els que manen, de veritat de veritat, han optat per un rescat “suau”. Per tant, imagino que només vindran homes de gris, un color més discret i no tan contundent. O potser ni venen i amb un cop de telèfon ja n’hi haurà prou.

De fet, l’Espanya dels Pepe Isbert i Manolo Moran de Berlanga no és defensora de les pel·lícules com Men in Blak i està més acostumada a Bienvenido Mister Marshall. Aquest film el tenim més per la mà, tot i que, al final, ens quedem amb un pam de nassos. La proposta, atenent l’experiència, és preparar una sangria, una paella i una corrida de toros al comitè d’homes de gris de la UE, FMI i BCE per guanyar-nos el seu favor i que no passin de llarg.

I mentre esperem els homes de gris, ja hem pogut gaudir de la imatge d’un home de vermell saludant al monarca a Brasil. El president del Banc de Santander, Emilio Botín, amb bermudes i jersei de color vermell corporatiu, xifra en 40.000 milions la injecció de diner necessària per capitalitzar els nostres bancs. Una xifra que altres eleven fins a 100.000 milions.

Marejat pels zeros de les xifres bancàries, crec que he començat a veure llumetes de colors al cel i he trucat al meu amic friqui que, vestit de verd, diu que és ufòleg.

Envia un comentari

Merceditas i la prima de risc

En Manolo està convençut que existeix una conspiració dels mercats internacionals per intervenir Espanya i convertir-la en una gran Marina d’Or, una mena de “Ciutat de vacances” amb sol i sangria per al gaudi dels alemanys.

-No lo consiguieron por las armas y ahora lo intentan con el euro ─repeteix amb una mirada perduda mentre tanca la mà i aixeca el dit índex amenaçador.

En Manolo pateix d’incontinència verbal, però serveix els cafès amb més precisió que els economistes fan pronòstics, els polítics troben solucions a la crisi i en Sergio Ramos tira els penals.

-Lo de siempre, con leche de vaca, no? ─diu amb un somriure matinal.
En Manolo és d’aquells cambrers que et serveixen el cafè amb llet i el croissant només entrar per la porta del bar.

Fa uns mesos el meu amic criticava el 3-4-3 de Guardiola, parlava del temps, posava  tots els polítics a la cua de les oficines de l’atur i temia que la seva dona s’adonés que encara fumava d’amagat dins del magatzem. Des de fa un parell de dies només parla de la prima de risc, sense amagar que té una estranya por dins del cos quan escolta les tertúlies matinals a la ràdio.

-Para prima de riesgo la Merceditas ─deixa caure amb una riallada de conversa intranscendent, mentre agafo el diari que en portada titula “La prima de risc pels núvols”.

Alguna vegada m’havia parlat de la Merceditas, que un altre temps estava de boca en boca, física, per a més detalls, de tot el barri, passejant les seves corbes de vertigen. Avui passeja la seva tercera edat ajustant amb austeritat la renda mínima amb risc de no arribar a final de mes.

-Mira yo no entiendo de primas, pero me parece que los primos somos nosotros ─sentencia mentre passa el drap per la barra del bar.

-Clar, si l’inversor té dubtes de recuperar la seva inversió, l’interès que ha de satisfer el deutor és major ─responc recordant uns conceptes del manual “Todo lo que quiso saber sobre la economia y no se atrevió a preguntar”.

Descansat sense saber ben bé què he dit segueixo sucant el croissant al cafè amb llet, activitat que faig millor que les classes d’economia.

-Vamos a ver, Merceditas, que esta chunga “financieramente hablando”, cuando pide dinero para comprar los garbanzos de la comida, acaba pagando más que el Pepe, cuando pide un crédito, y resulta que aparca el Mercedes a la puerta del bar y desayuna sin reparar en gastos…

-Bé, doncs, una cosa així ─dubto sense percebre la intensitat de la metàfora casolana.

-Ahora entiendo que Merceditas fuese y continúe siendo una prima de riesgo. Por cierto, el desayuno son 1 con 95, que con los tiempos que corren, fiar es una actividad de riesgo.

 

Envia un comentari

Economia sense corbata

Convençut de les virtuts de les fluctuacions borsàries en Miquel va abocar tot el seu període d’aprenentatge universitari a les Ciències Econòmiques. Va compaginar els últims anys de la carrera amb esporàdiques inversions en valors segurs que cotitzaven a l’Ibex-35 .

Els primers guanys escadussers van portar a operacions més arriscades de la mà de la bombolla immobiliària. Amb quatre nocions memoritzades i una bona dosi de verbositat incontrolada va invertir la pensió del seu veí i els diners d’un parell d’amics enredats després d’unes copes i a les portes del coma etílic. Els estudis van acabar sent una inversió poc rendible a curt termini i la seva universitat va acabar sent la picaresca borsària.

Tot rotllava i va decidir esdevenir un broker en el fons i en la forma. Visitava cada dia la Borsa disfressat amb americana i corbata a la recerca de nous clients.

-Una bona corbata és mig negoci- em va reconèixer fa uns anys

La seva especialitat eren les subprimes i les preferents, paraules que a mi em sonaven a modalitats de cervesa. La seva marxa de la universitat va coincidir amb l’inici de la classe d’economia productiva, una assignatura que impartia en una aula pràcticament buida, un catedràtic amb ulleres de pasta negre i cabell blanc.

-L’economia productiva és una pèrdua de temps- assegurava en Miquel exhibint una corbata cara i lluint unes ulleres ultra-modernes.

L’altre dia em vaig trobar en Miquel al metro. Vestia informal, amb texans gastats i sense corbata. Els cabells engominats s’havien alliberat, tot i que amb desordre, i a la mà portava un got de plàstic com de tallat.

No vaig donar importància al canvi d’indumentària. De fet, els líders polítics mundials s’havien reunit el cap de setmana a Camp David sense corbata, per semblar més humans i conscients de les penúries i dificultats dels mortals. Fins i tot, el president espanyol s’havia trobat amb la cancellera alemanya dalt d’un vaixell per parlar de la crisi, i també sense corbata. És d’agrair que no apareguessin en xandall perquè la imatge hagués enfonsat els mercats més resistents, ja prou tocats per algun jersei massa ajustat que va exhibir algun super-mandatari.

Les escoles econòmiques de moda adoren l’austeritat i semblava que la víctima era la corbata, juntament amb milers de persones que no arriben a final de mes, però això potser és un dany col·lateral. Vaig pronosticar una reunió del lobby de la corbata per impulsar una croada en defensa del preuat teixit, però dilluns ja tots tornaven a portar corbata.

En Miquel a més de no portar corbata, no anava en vaixell turístic, ni estava de colònies amb el G-8, estava al metro un dia laborable, dins d’ aquell transport que sempre havia qualificat com a suburbà d’olors corporals.

-Miquel què fas per aquí? – vaig preguntar
-Torno a demanar diners, però ara és per pagar la pensió- va respondre en to deprimit i exhibint el got de plàstic on havia escrit “Si us plau un rescat. Tinc la prima de risc pels núvols”.
-Però… és una broma no?- esperant la risotada del meu interlocutor
-Explica a tothom que no se salti la classe d’economia productiva, el meu màster en especulativa mira on m’ha portat-

Li vaig preguntar per la corbata conscient que no era la millor manera de tancar i acomiadar la curta trobada.

-La porto com a cinturó i així no em cauen els pantalons-

 

 

1 comentari

Que nacionalitzin la meva hipoteca

Carta interceptada a un contribuent anònim i adreçada al Ministeri d’Economia:

Benvolgut responsable del Ministeri d’Economia, no m’adreço a vostè pel seu nom per si Merkel decideix canviar-lo i la meva carta es perd buscant un destinatari equivocat. Reclamo obertament la nacionalització de la meva hipoteca, és a dir, una intervenció en tota regla per part de l’Estat.
Entenc que jo només sóc una mica morós i per tant hauré de seguir pagant. Si fos una mica més morós perdria l’habitatge i com la dació en pagament em diuen que enfonsaria la banca espanyola, em quedaria sense casa i seguiria pagant. L’única sortida és ser molt, però que molt, però que molt morós, aleshores sempre tens la possibilitat que l’Estat t’intervingui.

He de confessar que no descarto formar part d’aquest tercer col·lectiu atenent a les condicions laborals que ens ha tocat viure. L’útima proposta de l’empresa és que els treballadors paguem una petita ajuda al propietari per evitar el tancament de la fàbrica.

En la meva defensa he de dir que no tinc gaires productes anomenats tòxics, només lleixiu i sabó, que crec que no compten. La veritat és que per no tenir no tinc ni productes que no siguin tòxics, és a dir comestibles. Si ens fixem en la meva nevera bastant buida, només hi ha un tros de formatge que està canviant de color, un tomàquet amb vida interior i uns iogurts dignes d’un estudi arqueològic. Potser això entraria a la categoria de productes tòxics.

Llegeixo als diaris que l’Estat ha pres el control de Bankia, perquè aquest banc té un forat tan gran que no es tapa ni amb tots els totxos que té el seu ampli estoc d’habitatges. Jo a casa tinc alguns forats però amb una mica de massilla i una repintadeta “dóna el pego” i vaig tirant. Crec que la “repintadeta” l’han intentat a l’entitat financera però la pintura ha acabat caient a trossos.

Bankia s’ha declarat incapaç de tornar el crèdit de 4.465 milions que li va concedir l’Estat i ara aquest banc esdevé públic i li podrà donar les ajudes que necessiti. Déu sap que jo no vaig demanar un crèdit tan elevat però també em declaro incapaç de tornar-lo. Bé, potser el meu rebesnét estaria a punt de liquidar el deute, però també reconec que encara m’he de posar en la noble feina de la procreació necessària per a mantenir l’espècie i els bancs.

Entenc que l’Estat ha de salvar Bankia i també entenc que l’entitat financera contracti un nou relleu a Rodrigo, que només està una estona en els càrrecs que ha ocupat. Jo estic disposat a fer un pas enrere i buscar també un relleu generacional per als meus comptes amb un sou del 10 per cent del que cobrarà el nou gestor de Bankia.

Gràcies per la seva paciència i resto a la seva disposició esperant una ràpida resposta.

Atentament:
Un contribuent

PDT: Si CajaMadrid va concedir un crèdit per al fitxatge de Cristiano Ronaldo i ara Bankia està nacionalitzada i és de tots, li podrien restar alguns gols al jugador del Madrid i així el Barça pot guanyar la lliga?. Si això no és possible també ho entendré. Si cal enviar la petició a un altre estament o administració indiqui-m’ho en la resposta.

He de dir al pacient lector que tot i la meva esforçada tasca periodística no he pogut localitzar l’autor de la carta.

 

Envia un comentari

Croissant o frankfurt

Europa es debat entre el croissant i el frankfurtFrançois Hollande s’ha imposat a Nicolas Sarkozi i l’austeritat alemanya d’Angela Merkel pot tenir un toc de dolçor francesa si es manté l’aliança dels dos motors d’Europa. Vindria a ser com un croissant de frankfurt amb la barreja del dolç i del salat que anomenarem Merkollande.

És cert que a casa nostra els Rubalcabes i els Navarros, mancats d’alegries electorals pròpies, semblen disposats a fer més la dieta del croissant, mentre que els Rajoys i les Sánchez Camachos serien més del frankfurt.

Promocionar el creixement i l’ocupació davant la insistència en l’austeritat dels últims anys impulsada pel duet Merkozy ( Merkel i Sarkozy ) seria un bàlsam per a més d’un govern europeu i autonòmic, conscient que de tant prémer el cinturó ens acabarem ofegant.

Els francesos ja tenen el seu nou “Asterix” Hollande com a nou inquilí de la Gàlia Elísia, per fer front al mercats financers, poc amants els croissant, i representats per la “Imperial” Merkel i les seves legions de lluita contra el dèficit.

El cert és que Hollande necessitarà molta poció màgica de ”Panorámix” per “obrir l’esperança a un nou rumb econòmic” que no ofegui.

El nou president socialista s’ha sobreposat a la imatge inicial de tou i s’ha convertit en el segon socialista que arriba a l’Elisi després de Mitterrand.

El socialista François Hollande l’han titllat de gris però tenaç. Els seus fins i tot l’han anomenat “mou” (tou), i els seus rivals “flanby” (flam).  Ara s’haurà d’entendre amb la cristianodemòcrata Angela Merkel definida com a metòdica i pragmàtica dama de ferro que alguns qualifiquen de cancellera tefló per aconseguir que els problemes li rellisquin. Són dos personatges allunyats del glamur i que ara han de marcar el rumb de la sortida de la crisi.

Merkel ja té experiència liderant una coalició amb socialistes el 2005 a Alemanya. Una coalició que va durar quatre anys. Ara diu esperar Hollande amb els “braços oberts”

-Si us plau un croissant de frankfurt -
-Per beure, una cervesa o una copa de xampany?- va preguntar el cambrer
-Un got vi de la casa -
-No ens queda estem intervingut – va respondre amb un somriure
-Doncs,  aigua si us plau -

Envia un comentari