El futur

Avui mirava una foto absolutament genial de vuit nens d’uns tres anys i les seves motos de plàstic a la línia de sortida del “Gran Premi del Parc”, que de tant en tant celebrem a l’interior d’illa on ens trobem quasi totes les tardes perquè s’embrutin i es cansin a parts iguals.

Tota una metàfora, tot un retrat d’un lloc, d’un grup humà i d’una societat.

Dels 8 nens, cap anirà al setembre a una escola pública. No penseu que les escoles públiques que ens corresponen són horroroses, que cauen a trossos o guetos d’aquells on no hi vol anar ningú; ans al contrari, tenen el que se’n diu “bona fama”, els pares dels alumnes es mostren satisfets i són de construcció o remodelació bastant recent (quan no hi havia crisi). Tampoc penseu que no hi havia places per tots, no és el cas. En general s’han cobert les places i no ha quedat gaire gent fora. Ha estat elecció dels seus pares.

Dels 8 nens protagonistes, 4 estudiaran a escoles privades i tres a escoles concertades. El vuitè, havia de nodrir el nombrós grup d’alumnes de l’escola privada però el curs escolar el començarà en un altre país.

Sí, el meu és un barri “pijo” on els amics de la meva filla no tenen pares ni paletes, ni escombriaires; moltes vegades són enginyers, arquitectes o petits empresaris.

Dels 8 nens protagonistes, només 2 tenen tots quatre avis originaris de la península ibèrica. Els altres 6 tenen orígens diversos: Suïssa, França, Tuníssia, Itàlia, Colòmbia, Argentina…

Sí, el meu és un barri “pijo” on els immigrants no passaven gana a casa seva.

8 nens a una línia de sortida imaginària, la mateixa línia que haurien de tenir tots els nens de tres anys que al setembre començaran P3. Però, és clar, això no és així… I ells, segurament uns privilegiats, amb les necessitats afectives i materials cobertes són l’antítesi de la majoria. Una colla de pares pijos amb nens sobreprotegits, direu. Potser… Per mi, són l’exemple que quelcom no funciona, que el futur és incert, que ens estem carregant el nostre futur, el seu futur.

Com que el sistema no és just, la línia de sortida no és la mateixa per tothom (i ja sabeu que no parlo només de l’escola). Com que ens estem carregant l’escola pública, la sanitat pública i no som capaços de crear riquesa, només de retallar drets, si tenim sort, aquests pares i aquests fills “motoristes” contribuirem a desequilibrar encara més la societat. Si la nostra aposta per un ensenyament concertat o privat dóna els seus fruits i l’ensenyamant públic segueix perdent posicions i recursos, potser estarem criant una elit… i aquí és on espero coincidir amb els estimats pares “pijos” amb els que comparteixo el parc, el dia a dia:

Espero que tots siguem capaços de transmetre als nostres fills que el món no són les quatre parets de casa seva o de l’escola. Que no tothom té les mateixes oportunitats. Que la gent val més o menys en funció del que és capaç de fer i del que té a dins, no dels seus diners. Que han de gaudir i valorar les coses immaterials que ofereix la vida, aquestes els faran feliços. Que el món és injust i, si ells han rebut la part bona d’aquest mal repartiment de justícia, potser que el reverteixin a la societat. Uf! Massa pes per unes espatlles tan petites…

 

M’ha agradat molt, tot i que els meus fills estudien a l’escola concertada:

http://www.yoestudieenlapublica.org

Tant de bo, algun dia, les campanyes com aquesta no siguin necessàries i les majories estudiin a la pública de qualitat,  de veritat.

Publicat dins de Aquest és el món al que veniu, Sentiments | Etiquetat com a , , , , | 2s comentaris

RADAR (part 1): El parc

Èrem el 75% dels nens del parc, sinó, qui enganxa dos gronxadors?

Dos segons abans estaven de cara. Quan vam voler posar a la seva germana al mig per la foto, la cosa es va descontrolar.

La gran té una mica més de 3 anys. Els bessons tenen 17 mesos i unes ganes de córrer i de trescar…

Anar al parc amb els meus fills, com podeu imaginar, és tota una experiència.
Per començar, i FONAMENTAL, cap els 13-14 mesos dels petits, quan encara caminen amb pas insegur, cal assegurar-se, i accelerar si s’escau el procés d’aprenentatge, que la germana gran sàpiga pujar a tots els trastos del parc i no t’estigui cridant cada dos minuts. Assolit el repte, l’hem de vigilar, és clar, no ens podem desentendre, però la cosa és més senzilla. Recordeu, no teniu el do de l’ubiqüitat.

A partir d’aquí, assumim que acabaran bruts i plens de sorra (ells i la roba). Per tant, la mama ha decidit que hi ha unes sabates pel parc (sabates de segona mà d’amics, germans, sandàlies tipus crocs…), que es posen quan hi arribem i es treuen abans d’entrar a casa (fonamental que sigui abans d’arribar-hi perquè deixen anar mig quilet de sorra ben bé). Cal afegir la de les butxaques, la de les vores i les de qualsevol raconet de la roba. Si, a més, hem menjat alguna galeteta, l’empastifada és monumental!

Si estan tots dos jugant amb les pales, les galledes i la sorra (estrany que estiguin junts, la veritat), com que la mama no pot mirar dos nens a la vegada ni evitar l’inevitable…, que un nen es va cobrint la cama de sorra, grapadet a grapadet? cap problema! Que un nen s’enfanga mans, braços i el que sigui? cap problema! Que s’empassen alguna miqueta de sorra? purgant, no passa res! La qüestió és que no es posin una pedra massa petita a la boca o que no llencin sorra als ulls (d’ells o dels altres), vaja que no perilli la seva integritat ni la de ningú. La resta se soluciona a la banyera o a la rentadora!

Més coses per assumir: sempre ens agraden més les coses dels altres, per tant,vosaltres porteu les joquines i el menjar per a la resta de nens del parc a canvi de que els vostres fills rebin el mateix tracte.

Però la part més divertida no és aquesta, per suposat…
Normalment, si un juga amb les galledes, l’altre se’n va a conèixer món, camina que caminaràs. En aquest reconeixement de l’espai hem de vigilar que no pugi al tobogan per on no toca i que no se l’endugui per davant algun nen més gran; també cal supervisar l’afició a fer de porter (i no pas de futbol) perquè, per què volem pales, galledes i tobogans si al parc hi ha PORTES????!!!! i tenen forrellat!!!

Recordeu també (i molt important) que la combinació tobogan-1 adult-2 nens no és ni factible ni recomenable. Calen almenys dos adults si no volem tornar a casa amb un nen amb un nyanyo o sense dents. Per tant, si no hi ha dos adults, no hi ha tobogan. Tampoc és factible el gronxador si no són dos i de cistell. Als altres no se saben agafar encara i si l’un està al gronxador, què fem amb l’altre? També, si la germana gran està al gronxador, no allarguem gaire la fase “emputxa’m, mama” perquè algun dels de 17 mesos segur que es vol afegir a la festa i, a partir d’aquest moment, qualsevol opció no és bona: si camina, ens el mengem amb el gronxador i ens quedem sense nen; si l’hem d’agafar en braços, a veure qui és el guapo que agunta 2 minuts aguantant nen i gronxant a la vegada…

Com que és impossible estar a tot arreu, la tècnica és estalviar esforços i minimitzar riscos. La norma fonamental que heu de respectar: mantingueu-vos a una distància prudent que us permeti veure’ls a tots tres i només córrer en cas de perill imminent. Sí, de vegades el perill arriba multiplicat per dos o per tres i en el mateix moment però, per sort, Deu existeix (o algú que se li assembla…) i sempre porto reforços i som almenys dos adults.

Tenir-los a casa pot semblar més senzill però ni de bon troç! Les necessitats i les actituds són unes altres. En parlarem al següent capítol…

Etiquetat com a , , , | 3s comentaris

Gelosia

Això sí que ho porto malament. Els petits, amb només 15 mesos, ja es barallen pels meus petons i els meus braços però ho vaig resolent. El problema és la gran, això és més complicat.
Intento fer tot allò que els manuals de pares modèlics diuen que s’ha de fer (us en dono detalls per si us serveix d’alguna cosa) però no són consells infalibles, s’ha de ser constant i molt prudent.

No els compareu mai amb els germans per recriminar-los alguna cosa: “mira què bé que menja el teu germà”, “mira què endreçat és el tete, en canvi tu…”. Diguem coses com “ho has fet molt bé, Pepet”, “avui no t’has lluït gaire, Joanet” i tots tan contents, cap referència al germanet perfecte.

Relacionat amb el consell anterior i que m’agrada molt: tampoc no els compareu parlant de l’estimació que els hi teniu. No els estimem perquè siguin més guapos, més llestos o més simpàtics que els seus germans o perquè és “el més guapo de casa”. Jo, per exemple, estimo la meva filla perquè és “la meva nena bonica”, “perquè es porta molt bé” o per mil motius però no deixo d’estimar-la perquè faci quelcom malament perquè és un càstig massa gran, li fa molt de mal.

No intenteu avançar en el procés de maduració del nen en èpoques de gelosia aguda. Traduint: no intenteu treure el xumet, els bolquers, els biberons, canviar del bressol al llit o qualsevol altre moguda similar, ja tenen prou amb el que tenen i no vindrà d’un, dos o quinze mesos, hi ha d’altres prioritats.

No els renyeu perquè facin coses que per edat no els correspondrien; ells només volen cridar la vostra atenció amb les armes que creuen que funcionen: “si al tete li fan cas i riuen tant quan s’embruta o es fica això a la boca, jo també ho faré”. No val la pena, no aconseguireu res i, fins i tot, pot ser contraproduent. Jo recomanaria no donar importància a l’acció o mostrar desgrat, amb això i paciència n’ha d’haver prou.

No poseu l’excusa del germà per deixar d’atendre’ls perquè els odiaran a mort: “la mama mai no em fa cas per culpa d’aquest marrec”. És millor emplaçar-los per després quan estareu només per ells. Per tant (i d’això en sóc una veritable professional), “ara no puc estar per tu, de seguida que acabi ho fem, t’ho dono, m’ho expliques…”, el que sigui.

Sobretot, sobretot, sobretot: dediqueu-vos el 100% a ells, atenció totalment personalitzada durant els minuts que estigueu atenent les seves necessitats; cal que vegin que ells són molt importants i el centre de la vostra atenció.

N’hi ha molts més segur. Sembla que vagi de llesta, eh? Família, no sempre funcionen. És més, no puc evitar les reaccions estranyes i desmesurades de la meva filla en els moments menys insospitats i, evidentment, sense motiu… o sí, ella té els seus motius.

Publicat dins de La germana gran, Sentiments | Etiquetat com a , | 2s comentaris

Mi abuelo Serafín

Us he parlat alguna vegada del meu avi? Me’n recordo molt sovint però avui aquesta Contra antiga de La Vanguardia m’hi ha fet pensar, no sé com hi he arribat… http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110725/54191222427/enviaron-a-ninos-a-morir-que-tragica-es-nuestra-historia.html

Em permetreu que aquesta vegada us escrigui en castellà, perquè parlar del meu avi matern en català se’m fa estrany. Aquel señor bajito, recio, churro (de aquella zona entre Castellón y Teruel donde cantan jotas aragonesas, hablan castellano-maño y comen paella valenciana los domingos), entendía el catalán, respetaba y amaba a los catalanes (cómo no, sus 14 nietos éramos catalanes y gran parte de su vida la pasó en Barcelona) pero hablar en catalán…, dejar aquel acento que enseguida lo ubicaba en Aragón… eso no pasó nunca.

En fin, mi abuelo no era de la quinta del biberón como el protagonista de La Contra, mi abuelo en el 36 cumplía los 29 años. Pero mi abuelo sí que estuvo en la Batalla del Ebro aunque nunca hablara de ello, ni de la guerra. A mi abuelo no le gustaban las películas bélicas y siempre decía que, “si tú hubieras estado en una guerra, tampoco te gustarían”.

Sólo dos veces, en los 20 años que tuve la suerte de disfrutarlo, me habló de la Guerra. Es curioso cómo estas cosas se recuerdan toda la vida… Una, como consecuencia de un encuentro. Mis abuelos, ya jubilados, pasaban temporadas en casa y aprovechaban las mañanas para pasear. Muchas veces bajaban al Passeig Lluís Companys, al Arc de Triomf, a tomar el sol y, mi abuelo, de paso, veía las partidas de petanca. Un día, mi abuela y yo paseábamos a parte cuando vimos a pocos metros a mi abuelo abrazarse con un señor. Creo que hacía 50 años que no se veían, pero se reconocieron, habían pasado la guerra juntos. Mi abuela y yo volvimos a casa a comer y Serafín Fortea Bagán se quedó intercambiando fotos de los nietos y conversando con su amigo, tenían toda una vida que explicarse. Cuando volvió a casa sólo nos dijo de qué conocía al caballero en cuestión y que habían pasado mucho juntos.

La otra, un día que yo le pregunté directamente si había estado en la Batalla del Ebro, creo que estábamos estudiando la Guerra Civil o algo por el estilo. Me dijo que sí, claro. Me contó que pasaron mucho frío y muchas penurias; que se dormían una noche y a la mañana siguiente, una nevada les había cubierto con un metro de nieve. “Lo que pasamos allí…” y los ojos se le encharcaron y se acabó la conversación; os aseguro que jamás me hubiera atrevido a preguntar nada más viendo aquellos ojos pequeños y vivarachos llenos de lágrimas como sólo se llenaban cuando recordaba a su madre.

Por favor, que nadie se olvide del pasado, que nadie deje de explicar estas cosas, yo no quiero más batallas del Ebro.

Os aseguro que se lo contaré a mis hijos y les contaré muchas otras cosas que aprendí de mi abuelo. Sobre todo, a ser honrado y buena persona, aunque no le llego ni a la suela del zapato.

 

4s comentaris

Família nombrosa, amb carnet!

Ja que ahir ens van recomanar a la ràdio, http://rac1.org/elmon/a-cop-de-clic/49864/actualitzem el bloc, que potser tenim alguna visita inesperada. I ja posats, fem una mica de servei públic (molt modestament), que un bloc útil sempre ven més.

Entre tots els tràmits que calia fer quan van néixer els bessons (ja sabeu, registre civil, seguretat social, empadronament…) vam afegir el carnet de família nombrosa. Així, a la col·lecció de vises, targetes client i documents oficials, hi afegim la cartolineta taronja; suposo que així estalvies fotocòpies del llibre de família cada cop que has de demostrar que tens tres fills però, és més, si no tens el carnet en qüestió, legalment no ets una família nombrosa. Aquesta és la primera utilitat. O tens el carnet o no hi ha descompte, bonificació o el que sigui.

Però, per què serveix la cartolineta? Serveix realment? En primer lloc, la cosa està ben pensada. Resulta que els carnet és en realitat 6 carnets, un per cada membre de la família, per poder dir “jo sóc del club dels Gatnau família nombrosa”, i un per a tot el clan.

Una cosa molt útil és el transport: un 20% de descompte al tren, 20% en els títols de transport integrat (T-Mes, T-Trimestre, T-Jove), del 5 al 10% al transport aeri nacional i un 50% a l’impost de matriculació; tot i que, ni ens comprem un cotxe cada any ni té per què ser nou, que som família nombrosa i hem de mirar molt la pela! A més, quan compres un cotxe en que hi càpiguen almenys dos adults i tres nens amb les seves cadiretes, em sembla que parlem de quatre duros en relació al cost total. Però bé, tot suma.

Pel que fa a l’habitatge. Sembla que tindré una bonificació de 102,25€ a l’IBI (https://w30.bcn.cat/APPS/portaltramits/portal/channel/default.html?&stpid=19970000413), ja us ho diré quan m’arribi el rebut. Si sou família nombrosa i viviu de lloguer, també hi ha una bonificació a l’IRPF però amb excepcions (renda anual…). També tenim el bo social per les factures de la llum, de l’aigua, del gas…

Pel que fa a l’educació, i aquí la cosa m’interessa especialment, que estem entrant en època de preinscripcions, tenim 15 punts més en cas d’empat. També tenim descompte a l’obtenció de títols (50% per nosaltres que som de categoria general, els de categoria especial, 100%), beques, ajuts… Excempcions i reduccions a la universitat, a les escoles de música municipals i, si tenint tres fills o més, encara teniu temps de treure-us el nivell C (o D o K…) de català, 30% de descompte en la taxa de drets d’inscripció!!!!

Amb la cartolineta, a més, tenim descomptes a alguns museus, teatres, albergs, al zoo… 5% a l’Imaginarium… Podem fer un enviament mensual gratuït amb MRW!!! I mooooolt méééés, vaja, una ganga. Vinga, a tenir fills!

Seriosament, aquí teniu la Guia de serveis i prestacions a les famílies 2011, http://blocs.lamalla.cat/mariajosegatnau/files/2012/02/Guia-de-prestacions-i-serveis-a-la-família-2011.pdf. Només existeix on line i la podeu consultar a la web de la Generalitat. 

Publicat dins de Siguem pràctics | Etiquetat com a , | 7s comentaris

Se’ns gira (més) feina

Els més propers em van renyar l’altre dia: “el primer aniversari dels teus fills es mereixia un post!!!”

És que no puc… Els meus fills (els tres) es mereixen que estigui per ells, que atengui les seves necessitats afectives (que tant m’agrada) i les necessitats bàsiques d’higiene, alimentació, descans… (que tant de temps requereixen).

Ara, a més, començo una nova aventura que deixarà ben farcideta de cites la meva agenda: la tria d’una escola pels meus fills, ja que aquests dies han començat les jornades de portes obertes de les escoles del meu entorn.

És veritat que pel fet de ser família nombrosa tenim més punts que la majoria i que, potser, més que entrar en sortejos estressants, tindrem la sort de poder escollir el centre que més ens convingui. Sí, sí, això està molt bé però no deixa de ser una feinada i una preocupació perquè és el lloc on els meus fills passaran la major part de la seva infantesa (i, segons com, adolescència) i que crec que determinarà en gran part la seva vida diària i com seran ells en el futur.

Pública o concertada? Mètode pedagògic “clàssic” de llibre i assignatura o els mètodes pensant en dos o tres “projectes” per curs i en “racons de treball”? Teòricament, cal que sigui una escola amb més d’una línia perquè els bessons vagin separats, no? Cal tenir en compte també les instal·lacions però, de manera prioritària? Un maldecap tot plegat! Agrairé les aportacions i els consells.

El cabell blanc que em vaig trobar el dia de l’aniversari dels meus fills (el primer!!! aniversari i cabell) no sé si em ve dels maldecaps, de l’estrés o, directament, m’estic fent gran…

Parlant de cabells blancs, de fer-se gran i d’aniversaris…, el pare de les dues tasses també ha fet anys! Tots els meus homes són del mes de gener, un mes ple de celebracions que han estat fantàstiques!

Per cert, els meus reis estaven guapíssims amb les corones el dia del seu aniversari!!!!

Publicat dins de Siguem pràctics | 2s comentaris

Bessons: atracció fatal

Ja m’ho va dir la meva amiga Patricia, mare de bessons abans que jo: “mai més passaràs desapercebuda; tothom et mirarà, tothom et preguntarà”.

Si en teniu oportunitat, feu la prova: agafeu un cotxet amb bessons i veureu que en fareu d’amics!! No només et miren i et pregunten: t’aturen, se saben la teva vida, et demanen pels nens quan no són amb tu, és al·lucinant perquè tu no els coneixes de res!

Suposo que té a veure amb una mena de fascinació que provoquen els bessons, una atracció per allò que és fora del “normal”. Però això no és d’ara, ve de lluny, i no ho descobriré jo precisament. La cultura clàssica ja en fa ús d’aquesta fascinació amb els seus mites; recordeu Ròmul i Rem amb la fundació de Roma; Càstor i Pòlux, Hèrcules i Ificles, Amfió i Zethus… Inclús les cultures precolombines i la seva mitologia parlen de germans bessons legendaris; els maies tenen, per exemple, Hunab Ku i Ixbalanqué.

Moltes vegades als bessons (idèntics o no) se’ls han atribuït poders sobrenaturals, com l’adivinació o la protecció davant molts mals, ja des de l’antiguitat. Però no sempre els bessons han estat admirats o mitificats. De vegades, han estat símbol de mala astruga. Sembla ser que a Costa Rica, si et baralles amb un bessó, els germans es menjaran la teva roba com a venjança… Curiós, però no ho he pogut confirmar. Algunes cultures indígenes abandonen els nens bessons perquè són portadors de mala sort, fan fora de la comunitat als pares de bessons acusant-los d’algun tipus d’impuresa que els ha portat a engendrar aquesta anormalitat de la natura o a les mares d’infidelitat (ja que es considera que l’embaràs múltiple prové de les relacions amb més d’un home).

En fi, que els bessons són aquí des dels principis dels temps i en seguim parlant. Parlant amb coneixement o parlant per parlar, que hi ha de tot, és per fer-ne un estudi sociològic o, potser, psicològic. A la majoria els fa molta gràcia dir-te que els nens s’assemblen tant i tant:

- Senyora, els meus bessons no són idèntics, “son mellizos”, s’assemblen el mateix que s’assemblen a sa germana.

- Sí? Doncs són com dues gotes d’aigua.- quina punyetera mania amb que siguin iguals…

Però el que els encanta és que siguin nen i nena:

- Bessons?

- Sí

- Nen i nena?

- No, dos nens, la nena la tinc a casa.

- Ah. – sembla que l’encant s’esvaeix… O directament, decideixen que són de diferent sexe:

- Mira-te’l, què content que va! La nena és més tranquil·leta, no?

- Sí, però és un nen.- al pobre Oriol sempre li toca el canvi de sexe, no ho entenc.

- Com van vestits diferent, pensava que eren nen i nena- un argument de pes, sí senyor.

L’encant dels bessons nen i nena em sembla que també ve d’antic: Cassandra i Helè, Pòlux i Helena o Àrtemis i Apol·lo.

Però el que és espectacular és la reacció del col·lectiu xinès, això és totalment empíric i contrastat perquè al meu barri n’hi ha molts de xinesos. Mai li van dir res a la nena, no són especialment sociables, suposo que l’idioma és una barrera, però amb els bessons es transformen. Els fan festes a tort i a dret, ens demanen per ells quan no els portem; des de la primera vegada que els veuen, ens saluden sempre. És impressionant, jo no m’ho podia creure i he intentat donar-ne una resposta, un per què d’aquesta atracció pels meus bessons, i potser n’he trobat una d’explicació.

Resulta que les dones xineses tenen una probabilitat molt inferior de tenir bessons que la resta de grups ètnics. Concretament 1 entre 300, quan una dona d’ascendència africana, per exemple, és d’1 entre 60; no m’he fixat però les dones africanes no em deuen ni mirar…

En fi, ja posats, si voleu saber quina probabilitat teniu de tenir bessons (o trigèmins o…), aquí us passo un article dels molts que he trobat al respecte. Molt interessant, de veritat, i descobrireu que hi ha molts mites al respecte.

http://www.tot-a-lot.com/es/descubre/List/show/por-que-nos-embarazamos-de-gemelos-505

 

8s comentaris

Hiperrealisme

Dubtava entre aquest títol o el més infantil i fastigosset ”Caca, culo, pedo, pis” però l’escollit m’ha semblat més polit i adient.
I és que els detalls de la vida diària li estan donant un plus de realisme a la meva existència. Els detalls escatològics em demanen diàriament un món més oníric, una mica de somnis i de desenganxar els peus de terra encara que sigui durant pocs segons. La vida és estupenda però, si us plau, que sigui una mica menys “real”.
Caca. Ahir l’Ares va fer caca per primera vegada al vàter (BIEEEEEEN!!!), pensava que no ho aconseguiríem mai. Ha costat llàgrimes, suor, precs, mesos i paciència però ho hem aconseguit!!!!! (mira que va ser fàcil amb el pipi…).
Vòmits. Portem un mes que netegem vòmits cada dia; la rentadora no dóna l’abast i nosaltres tampoc.
Mocs. Els amics dels vòmits. Ja en domino totes les tècniques d’extracció.
Lleganyes. Resultat de la conjuntivitis. Què difícil és posar gotes als ulls dels bebès!
I per acabar-ho d’adobar… els senyors de la Junta Electoral m’han premiat en el sorteig del 20 de novembre (l’únic sorteig que conec que et premia amb antelació) amb una estada de 13 o 14 hores en una mesa electoral.
Em sembla que he trepitjat merda…

Publicat dins de ja són aquí!, La germana gran, Sentiments | Etiquetat com a , , , , , | 2s comentaris

El germà bessó que portem dins (o no…)

Avui he anat al ginecòleg. He estat dos minuts a la consulta, jo crec que, tal com està el pati mèdic, volia justificar el sou. Si totes les visites són com la meva, es ventila 30 en una hora, no està malament. Bé, aquesta anàlisi la deixarem per d’altres companys dels blocs de lamalla bastant més indicats que jo per fer-la.

Resulta que tinc un quist dermoide a l’ovari (res, ínfim, intrascendent) que viu amb mi des que jo era un fetus (apa, seguim ampliant el diccionari mèdic!). En els dos minuts de visita el senyor metge m’ha explicat que el quist està format habitualment per pèls o/i dents o d’altres restes orgàniques. A veure, el meu quist no vol dir que m’empassés o se m’adherís un hipotètic germà bessó però això m’ha fet recordar que es produeixen més embarassos dobles dels que es detecten ja que en un estadi molt primigeni de l’embaràs un dels dos no segueix endavant. És més, hi ha teories que indiquen que entre germans bessons és molt habitual que un dels dos sigui esquerrà i, per tant, que molts esquerrans haurien dixat un germà bessó a l’úter matern.

En fi, se’n diu “síndrome del bessó evanescent” i és ben curiós. Us adjunto un link que ho explica molt i molt bé i que inclou l’enllaç a youtube del documental de National Geographic “En el vientre materno: gemelos, trillizos y cuatrillizos” on s’explica.

 

http://www.bebesymas.com/embarazo/sindrome-del-gemelo-evanescente-quizas-tuviste-un-gemelo-en-el-utero-materno

 

Si us queixareu que no tinc un bloc interessant…

Publicat dins de Salut | Etiquetat com a , , | 3s comentaris

“El final del verano llegó…”

-Llegiu el títol del post amb aquella musiqueta carrinclona del Dúo Dinámico-

Suposo que el dia d’avui marca per a molts el final de l’estiu perquè comença l’escola. Per nosaltres encara no comença l’escola però sí que s’acaba el període (“oficial”, el real costarà uns quants dies més) d’adaptació a la llar d’infants i, per tant, una nova etapa.

Que com ha anat l’estiu? Les circumstàncies obliguen a dir que bé. La protagonista ha estat la varicel·la amb un ple de 3 de 3 però… (i aquí ve la justificació de per què ha anat bé)

L’Ares va tenir pocs granets i ni tan sols va tenir febre.

L’Oriol semblava un plat d’arròs de tants grans però pràcticament no té marques en llocs visibles.

Estàvem de vacances i vam poder atendre febres, granets i neguits 24 hores al dia.

Estàvem en un clima sec que feia més suportable l’erupció (suposem, perquè els nens no s’han manifestat al respecte).

L'han passat de petits que, sembla, que és millor. Home, jo la vaig passar amb 14 anys i déu n'hi do! Algú que m'estimo molt encara em recordava aquest estiu quina por que feia i com es va preocupar per mi per si allò no marxava. Això m'està fent patir amb l'Isaac perquè ha tingut molt granets bastant grans a la cara (ups! que estàvem positivant!) però confio que com és molt petit, a la llarga aniran desapareixent les marques.

Hem fet de papes TOT el dia amb tots els pros i els contres que això suposa però els pros són molts i els contres es porten millor amb el suport logístic de la iaia i les tietes (la Pili, la Raquel, la Susana, l’altre Raquel…).

 

En fi, avui “les dues tasses” fan 8 mesos i “la bruixeta” ha fet dos anys i mig. Seguim sobrevisquent i gaudint a parts iguals.

Per cert, una recomanació: si els vostres fills tenen la varicel·la, paciència i feu cas del metge, que els experts en la matèria surten de sota les pedres!!!!

Publicat dins de Salut | Etiquetat com a , , | 2s comentaris