La fam de l’aspirant

Ni Mourinho ni el Madrid poden menystenir l’ambició del Barça de Vilanova

Encara que Tito Vilanova defensi en públic que la temporada passada el Barça va guanyar molt, el tècnic i els seus deixebles saben que se’ls van escapar els dos títols que marquen el signe de l’any, i que això va passar bàsicament per errades pròpies. Per tant, sense dubtar de la seva condició de millor equip del món, és esperançador que el Barça arrenqui amb l’orgull ferit del campió destronat, amb la fam de l’aspirant que comença de zero i que, aparentment, arribi al primer gran duel amb el Reial Madrid amb més empenta. Continua llegint

Envia un comentari

Volar

Tres avions de Ryanair van haver d’aterrar d’emergència a l’aeroport valencià de Manises. Les aeronaus estaven perfectament, però només els faltava un petit detall: s’havien quedat sense combustible. No és la primera vegada. La companyia irlandesa de baix cost fa anys que retalla per ser competitiva. I una de les retallades és el maleït querosè. Si voles amb el dipòsit just per cobrir el trajecte, t’estalvies tones de càrrega i la fera consumeix menys. I si arribes just a una destinació col·lapsada, el pilot deixa anar allò de mayday, mayday… i li donen permís per saltar-se la cua i aterrar primer. Continua llegint

Envia un comentari

La intervenció de Catalunya

La reunió recent del Consell de Política Fiscal i Financera ha tensat significativament les relacions entre el Govern central i la Generalitat, en una situació pràcticament inèdita en la legislatura espanyola actual, molt caracteritzada a les Corts per un suport important de CiU al Partit Popular en moltes de les reformes que s’han tramitat a la Cambra legislativa.

El motiu fonamental de la profunda discrepància està en la decisió del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que sigui l’Administració central la que computi en el seu dèficit el punt extra que ha permès Brussel·les (del 5,3% al 6,3%), mentre que les autonomies es veuen obligades a afegir una retallada extra a la que ja se’ls havia assenyalat. Més enllà de l’enuig notable en moltes autonomies, les del PP incloses, el que crida més l’atenció és la manca de visió estratègica d’un ministeri que hauria de buscar el consens i defugir la confrontació. Continua llegint

Envia un comentari

Dos motius per deprimir-se si no ens en riem

Dues coses que em deprimeixen profundament són les reunions d’escala de veïns i les mentides i bestieses sobre el català. La primera, veure la incapacitat de gent que viuen els uns al costat dels altres per posar-se d’acord per un ascensor, em fa pensar que costarà trobar un govern global, que les Nacions Unides triomfin o que Europa se’n surti. Tots coneixem individus capaços de complicar fins a l’últim minut les coses més senzilles, i aquest tret de la condició humana, a més de la competència i la mala fe, espanta. Continua llegint

Envia un comentari

Un corredor d’oportunitats

La crisi econòmica ha provocat un canvi de paradigma en molts dels àmbits de la vida pública. I les infraestructures no en són una excepció. Avui més que mai totes les inversions que faci qualsevol administració han de justificar-se molt bé des del punt de vista d’utilitat social i retorn econòmic. En els darrers anys, especialment per part de l’Estat, les grans inversions han seguit un criteri polític i ideològic més que no pas una lògica econòmica i d’equilibri territorial. L’AVE n’és l’exemple paradigmàtic.

Afortunadament, la crisi obliga a repensar totes aquestes polítiques perquè la Unió Europea ja ha fet una seriosa advertència a Espanya en aquest sentit. Per això, aquest és un moment decisiu pel Corredor Mediterrani perquè pocs projectes com aquest concentren tan consens polític i econòmic. És una obra clau per sortir de la crisi perquè permetrà a les grans multinacionals i les petites i mitjanes empreses gaudir de noves oportunitats per crear riquesa i llocs de treball. I també perquè convertirà Catalunya en un dels territoris europeus més atractius per la inversió estrangera.

LLUÍS RECODER
Conseller de Territori i Sostenibilitat
Llegit a Govern.cat
Envia un comentari

Europa es mou

Tot i que exasperadament lenta, Europa sembla que es mou en la direcció que li interessa a Espanya i que la cancellera Angela Merkel va virant el transatlàntic alemany perquè abans no s’acabi el mes la banca pugui recórrer al fons europeu de rescat sense passar pels estats. Les converses creuades dels últims dies entre Brussel·les, Berlín, París i Madrid sembla que han generat un clima que permetria interpretar que la resistència alemanya de fons està canviant, tot i que pel que fa a les formes encara costa de veure-ho. De lluny, un missatge sembla que arriba de la capital alemanya: volem que a Espanya i a aquest govern les coses li surtin bé. Continua llegint

Envia un comentari

Líders desapareguts

El país té problemes als mercats i a Europa, i Mariano Rajoy desapareix. La Comunitat de Madrid confessa in extremis un dèficit ocult, i Esperanza Aguirre desapareix. Els hiperlíders mai hi són quan se’ls necessita. Segons sembla, és l’última tendència en gestió del lideratge.

No és pànic. No és desconcert. No és indecisió. És estratègia. No us enganyeu. L’objectiu no passa per arreglar la situació. L’objectiu consisteix a retirar el problema dels titulars de les notícies. Si no fa soroll als mitjans, no es produeix i no preocupa. Continua llegint

Envia un comentari

No hi haurà ‘corralito’

El ministre d’hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, segurament ha d’haver tingut un cert vertigen quan ahir va assegurar amb fermesa que a Espanya no hi haurà corralito com va sostenir fa molt pocs dies el premi Nobel d’economia Paul Krugman. I no tant perquè pensi que potser sí que n’hi haurà, sinó pel malefici que ha estat perseguint els governants quan han fet declaracions taxatives.

Només cal recordar la interminable llista de personalitats polítiques agafades in fraganti des de l’inici de la crisi i de la qual formen part des de l’expresident del govern José Luis Rodríguez Zapatero (“no hi ha crisi econòmica”) a l’ex-vicepresident econòmic Pedro Solbes (“no veig afectat per a res el sector de la construcció”) i els ministres de Treball Celestino Corbacho (“no arribarem als quatre milions d’aturats”), o el seu substitut, Valeriano Gómez (“no arribarem als cinc”).

Això per no repassar les promeses electorals del PP i que el seu president, Mariano Rajoy, no ha pogut complir. Montoro, fent un pas endavant, ha deixat una frase per a les hemeroteques, mentre prova d’exercir una poda de la despesa pública a comunitats autònomes que, al revés de Catalunya, no havien fet els deures contra la crisi. L’última a sumar-s’hi ha estat Andalusia, on el govern dual de PSOE i IU ha aplicat les tisores en el sou dels funcionaris.

Potser l’única bona notícia per al PP des que es va evaporar la seva opció de govern en aquella comunitat autònoma en la tràgica nit per a Arenas del 25 de març. Al final, encara que sigui per imperatiu legal, Griñán ha fet servir les mateixes armes recaptadores del centredreta: abaixar salaris als funcionaris i apujar impostos.

JOSÉ ANTICH
Director

Llegit a La Vanguardia, 17/05/2012

 

 

Envia un comentari

Un aniversari sense espelmes

No celebrar les noces d’or dels Reis resulta un error, però sobretot una decisió inexplicable

Costa d’entendre que la Casa Reial no celebri el 50è aniversari del casament dels Reis. Ningú no pensava en una pomposa cerimònia com la que va organitzar la reina d’Anglaterra per commemorar la data, però almenys s’esperava un acte institucional contingut i una celebració íntima. Poques institucions com la monarquia aprofiten tan bé els aniversaris per recordar el seu compromís amb la història. La Corona té tot el dret de passar-hi de puntetes, però desaprofita una oportunitat única per renovar el compromís amb les pròpies responsabilitats davant els ulls de tot el país. Aquells que pensen que la família reial funciona millor com a llinatge que com a prole poden creure que l’avaria potser s’ha generalitzat. No celebrar el mig segle d’un casament que va contribuir a canviar la història d’Espanya resulta un error, però sobretot una decisió inexplicable. Continua llegint

Envia un comentari

La crisi de Bankia

De tenir la millor banca del món a l’alarma generada per Bankia. Aquesta situació esquizofrènica és imputable no només a l’empitjorament de l’economia espanyola, sinó també a la millorable supervisió exercida per part del Banc d’espanya, que governa Miguel Ángel Fernández Ordóñez, i que ha acabat afectant una entitat amb efectes sistèmics sobre l’economia.

Bankia és certament un cas extrem dels problemes que incumbeixen al sistema financer espanyol, en estat de vigilància per part dels mercats per la seva elevada exposició a un sector immobiliari que se n’ha anat en orris en esclatar una gran bombolla que el Banc d’espanya va deixar créixer en impedir fins i tot l’actuació del seu cos d’inspectors. Continua llegint

Envia un comentari