Per abraçar-nos hem de ser dos

El filòsof Josep Ferrater i Mora en el preàmbul del seu magnífic assaig “Les formes de vida catalana”, recentment reeditat per Edicions 62, afirma que del ressentiment a la supèrbia no hi ha més que un pas i encara aquest pas no és sempre necessari. El ressentit s’intoxica a si mateix, però no va més enllà. El superb en canvi, escampa el seu verí i ho contamina tot amb el seu alè. Ferrater Mora alerta d’aquestes dues actituds per assenyalar als catalans que la consciència de les seves magnífiques qualitats, la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, ho ha d’ésser tot menys la possibilitat de desvirtuar-les. Un assaig esplèndid, publicat a Caracas l’any 1944 i que malgrat la censura franquista s’editava l’any 1960 a Catalunya.

Recordo aquest fragment de “Les formes de vida catalana” en recuperar un moment de la conversa amb el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que aquest dissabte ens visitava al Maneres de viure a La Xarxa. Ens parla del seu últim llibre, “Dimonis íntims”, un dietari molt personal on expia algunes de les culpes que l’han acompanyat al llarg de la vida, on se situa davant el mirall per confirmar que les idees sorgeixen sovint, vestides de quotidianitat. Pregunto a Rubert de Ventós sobre el moment que viuen les relacions entre Catalunya i Espanya, si uns i altres estem foragitant els nostres particulars dimonis íntims. El filòsof, ferm defensor del procés cap a la independència de Catalunya, em respon que la situació està fent aflorar el pitjor a banda i banda, situant del costat espanyol la supèrbia i del costat català el ressentiment. Per Rubert de Ventós ha passat el temps on Catalunya s’havia d’esforçar per explicar-se, per fer-se entendre. “Per abraçar-nos hem de ser dos. Viure soldats esdevé una proximitat promiscua, neguitejant” afirma el filòsof.

No podem viure soldats i cada gest d’incomprensió que pretén fixar-nos com a inamovible el futur, tensa i ofega cada vegada més la relació entre Catalunya i Espanya. Com el sofre i el carbó, que quan es barregen esdevé pólvora, que es magregi amb ideologia l’educació i la llengua d’un país toca el moll de l’ós de les emocions i la raó. Ens separa encara molt més.

Diu Ferrater Mora en una reflexió sobre el conreu de la llengua: “en cert sentit el conreu de la llengua catalana és a Catalunya una de les condicions per al desenvolupament normal de la llengua castellana —i viceversa. El bilingüisme cultural és pertorbador només quan se’n perd totalment la consciència —i es perd, de retop, el sentit de l’ús correcte d’ambdues llengües”. Per abraçar-nos, necessàriament, hem de ser dos.

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>