Pensar per transgredir

Un dels grans savis d’aquest petit país em cita als jardins de la Universitat de Barcelona. Ens trobem per conversar àmpliament, sense pressa, sobre l’amor, la mentida i la persuasió, elements que per al meu interlocutor, l’expert en comunicació Sebastià Serrano, esdevenen factors fonamentals en l’evolució de l’espècie humana. Aquella hora del matí, quarts d’onze, els jardins de “la central” respiren un punt de pau i serenor aliè al brogit que col·lapsa l’entorn urbà de la vella Universitat de Barcelona. El context em suggereix un espai esplèndit per poder pensar, per pair serenament els conceptes acabats de rebre a les aules.

Els jardins de la Universitat de Barcelona són desconeguts per a molts ciutadans. Amb una notable diversitat botànica, van ser pensats per cultivar plantes interessants per a l’estudi. El pas del temps diluiria aquesta funció, però el jardí manté el seu encant i la varietat vegetal. A finals del segle XIX, l’arquitecte Elies Rogent va dissenyar l’edifici de la Universitat de Barcelona tenint en compte tres elements bàsics. Dues naus laterals, ciències i lletres, amb unes aules austeres, que remarcaven l’esforç que suposa l’estudi i que contrastaven amb la solemnitat de la nau central, amb el paranimf, espectacular i solemne, com a expressió del saber i del valor del coneixement. El jardí complementava aquell edifici que va créixer més enllà de les muralles de la ciutat i que s’integraria en el futur disseny de la trama urbana sorgida de l’Eixample de Cerdà.

El jardí de la Universitat Central és un bon lloc per pensar i conversar. Reflexió que comparteix el Rector Dídac Ramírez, que només uns dies després de la meva passejada amb Sebastià Serrano ens visita al ‘Maneres de viure’ a La Xarxa. Una conversa que transita per aspectes molt concrets sobre el moment que viu la Universitat pública catalana. Moments d’extrema dificultat pressupostària, d’incertesa i d’un clar perill de retrocés per les retallades, després d’anys d’una feina excel·lent que ha situat les grans universitats públiques del país en posicions destacades dels rànquings internacionals.

Parlem de tot això, però també de la dificultat per pensar. Pensar costa molt, ens diu Ramírez i en canvi resulta molt útil. Serveix per poder superar els límits d’allò que és políticament correcte. Per transgredir-los. Però pensar demanda solitud, temps, voluntat, informació i capacitat de reflexió. Obligar-se a pensar profundament és la porta d’entrada per canviar de pensament. I precisament, és la Universitat qui ha de ser la nostra fàbrica de pensament col·lectiu per conrear una societat sana, lliure i democràtica.

Hem de saber trobar aquells jardins desapercebuts que ens siguin útils per aïllar-nos del soroll, del brogit que ens col·lapsa, que ens fa consumir un relat simple i fàcil. Jardins per poder pensar i transgredir el que pensem.

Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>