El necessari avorriment

La vida va ser una cursa contra el rellotge. El desenvolupament, gairebé obligat, d’una psicologia interna de la velocitat, d’estalviar temps i assolir la màxima eficiència. Una tendència clarament afavorida de l’allau de possibilitats instantànies que ens oferien les tecnologies de la informació. Amb tanta velocitat vam acabar amb la paciència.

En els moments d’eufòria econòmica, durant els primers anys del segle XXI, Klaus Schwab, fundador i president del Fòrum Econòmic Mundial, afirmava que els nous temps que vivíem eren una clara aposta per la rapidesa: “Estem passant d’un món on el gran es menja al petit a un món on els ràpids es mengen als lents”. El balanç de la primera dècada d’aquest segle ens demostra que no hem digerit massa bé l’alta velocitat i que l’evolució de les societats humanes es basa molt més en aptituds, en capacitats d’adaptació, que no pas en la velocitat amb què passem per les coses. A més velocitat, major risc de perdre el control.

Avui la crisi ens perfila grans paradoxes. Una societat veloç, que intenta obsessivament recuperar com sigui aquella rapidesa dels bons anys, enfront d’una societat lenta, frenada, aturada per unes circumstàncies que no domina, frustrada per la baixa velocitat vital amb què ara es veu obligada a assumir la quotidianitat. El canvi de ritme, per a milions de persones, resulta molt desconcertant.

Pensava en tot plegat després de la conversa compartida amb l’escriptora Imma Monsó, que aquest cap de Setmana Santa, ens presentava al ‘Maneres de viure’ de COMRàdio la seva darrera novel·la, “La dona veloç”, un relat sobre la tirania de la immediatesa i les dificultats que la velocitat genera a l’hora de fixar la mirada sobre allò realment important de la vida.

Entre molts altres elements de reflexió, l’escriptora reivindica a través de la protagonista de la novel·la, aquell avorriment colossal i solitari de la infantesa que feia badallar. Ara els infants i adolescents tenen tantes possibilitats d’oci i tantes activitats programades que difícilment tenen temps per avorrir-se. I d’aquest avorriment necessari, de les hores buides, del temps pesant i llarg, en sorgeix sovint la pulsió més creativa i original. El necessari avorriment pot provocar molts moments de plenitud.

El filòsof Vladimir Jankélévitch, pensador que va escriure sobre el significat del tedi en la vida de l’home modern, assegurava que és des de l’avorriment que podem descobrir la veritable dimensió del temps i les seves immenses possibilitats. En aquest forçat retorn a la modèstia i a lentitud, la reivindicació d’un necessari avorriment pot ser una bona manera de recuperar el ritme.

4s comentaris

4 comentaris a l'entrada: El necessari avorriment

  1. Montse Moritz diu:

    M’ha agradat moltíssim l’entrevista i la posterior reflexió. Reinvindico l’art de badallar i deixar-se atrapar per l’avorriment.

  2. Pere Pérez diu:

    Entenc diferents típus d’avorriment, hi ha un que s’instal·la dins de les persones i contamina les seves activitats fins a portar-les al desànim. Aquest avorriment em sembla que pot ser perillós. Suposu que s’ha d’assumir el risc de tocar aquest avorriment per poder-lo coneixer, però s’ha d’estar alerta per no perdre la justa mesura.
    Una altra cosa pot ser viure amb la hiperactivitat compulsiva dels temps actuals o la possibilitat de donar temps al temps fent un dificil exercici de renúnica a la multitud d’ofertes que arriben a cada instant i que és impossible assumir. Reivindicar el no fer res.

  3. Pere, moltes gràcies pel teu comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>