Arrogància incompetent

En molts sentits, el naufragi del Costa Concòrdia concreta una bona metàfora del moment de crisi que estem vivint. Un gran vaixell de luxe, una ciutat d’oci i lleure en moviment, transportant turistes, majoritàriament de classe mitjana, que naveguen fora de temporada a bon preu per la Mediterrània, en rutes on disposen del temps prou just per tocar terra, visitar un indret i tornar a embarcar. La tragèdia del Concòrdia, però sobretot la gestió de la crisi sorgida instants després de l’accident, posa en evidència com l’arrogància, barrejada amb la incompetència, resulten extremament perilloses.

És conegut com el capità Francesco Schettino va abandonar la nau molt abans que finalitzessin les tasques de salvament. Passava per alt el punt més bàsic i conegut de la llei del mar, aquell que obliga el capità a ser l’últim a abandonar el vaixell. Abans, segons sembla, la suma de negligències, de les quals el capità n’era el darrer responsable, van ser determinants en el desenllaç del naufragi; passar massa a prop de la costa per satisfer el desig d’un membre de la tripulació, no informar a les autoritats marítimes de la dimensió exacta de l’accident i mentir al passatge sobre l’abast de la crisi. Schettino, va ignorar la seva alta responsabilitat saltant a un bot per arribar a terra, exemplificant el campi que pugui, sense assumir ni el deure, ni la responsabilitat que corresponien al seu grau. El passatge restava a la seva sort, assistit per aquells tripulants que sí van voler fer bé la seva feina, tot i posar en perill les seves vides, i pels habitants d’ un petit poble costaner, Giglio, que es va abocar solidàriament per ajudar les víctimes del naufragi.

La simbòlica arrogància del Costa Concòrdia jeu ara mig enfonsada davant la petita illa de la Toscana. Negats gran part dels compartiments per les aigües de la mar Tirrena, en el seu interior hi ha, encara, cossos de víctimes per recuperar, i tot el luxe material, ara malbarat, d’aquella ciutat flotant dissenyada per passar-s’ho bé.

Com en la tragèdia del Costa Concòrdia, l’actual crisi d’occident és, se’ns dubte, resultat d’un excés d’arrogància. Resultat d’haver estat massa frívols en els riscos per guanyar més. De les mentides d’aquells polítics que asseguraven que no calia patir, mentre ens parlaven d’alentiment temporal de l’economia. Resultat de les entitats financeres que ens deien que endeutar-nos no era un risc. Una crisi on molts dels seus màxims responsables, com va fer Schettino, van saltar abans d’hora als bots de salvament, deixant les classes mitjanes i populars enmig del naufragi, desconcertades i sense respostes.

Aquest cap de setmana a la ràdio li hem donat voltes a tot plegat. Com assegurava el catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona Norbert Bilbeny, que visitava el ‘Maneres de viure’ de dissabte, vèncer l’arrogància, la incompetència, la insensibilitat i l’individualisme serà fonamental per construir un nou horitzó social. Condicions imprescindibles per poder superar aquest naufragi col·lectiu.

Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>