Es perd el senyal

Ens recorda el poeta Joan Margarit com els dictadors, abans de prendre la ràdio, prohibien el català. Atacar les coses de les quals un individu o una col·lectivitat no n’és responsable esdevé una enorme crueltat i mai s’oblida del tot. Com la mare o els trets físics, un neix amb una llengua, que és la seva, que el lliga a un territori, a uns paisatges, a la seva gent. Per això, abans fins i tot de prendre la ràdio, els dictadors van intentar esborrar el català.

“El castellà m’ofega i no l’odio. No en té la culpa de la seva força: de la meva feblesa, encara menys” escriu Margarit en el poema “Dignitat”, un més dels que conformen el seu nou i magnífic poemari “Es perd el senyal” (Proa). Compartim conversa amb el poeta a ‘Maneres de viure’ de La Xarxa. Margarit ens parla de la llengua, marcant de forma precisa els efectes íntims que la repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla produeix en la vida de les persones. Una sensació de fragilitat al voltant de la percepció de la seva llengua, que pel poeta vol dir també de la seva vida.

Cita Margarit una trobada recent amb el diplomàtic Javier Rupérez, un liberal del Partit Popular, actualment cònsol general d’Espanya a Chicago, parlant dels atacs que pateix l’ensenyament del català amb la reforma que planteja el ministre Wert. Margarit li recordava que aquelles persones que tenen una llengua poderosa, mai se’ls hi passa pel cap que puguin acabar perdent-la. La seva fortalesa en garanteix la supervivència sense necessitat d’haver d’amputar cruelment les parles més febles i vulnerables. Rupérez, confessa Margarit, va dir-li que mai havia pensat en aquesta dimensió del problema. Mai no se li havia passat pel cap la barbaritat íntima que suposa amputar el ple coneixement i desenvolupament d’una llengua.

“El present és la llengua dels carrers, maltractada i espúria, arrapada com l’heura a les ruïnes de la història. És la llengua en la qual escric” diu Margarit en el poema “Dignitat”. “També és una llengua ben travada per pensar, per pactar i somiar…”

Ens diu també Joan Margarit que cal estar atents quan es perd el senyal. Saber identificar el moment, resulta esperançador. Aquesta és la darrera entrada que publico en aquest bloc. El portal www.xarxanoticies.cat reorienta a partir de l’any vinent els seus continguts. Ha estat un immens plaer poder vincular aquest espai com una finestra per compartir una part dels continguts del programa ‘Maneres de viure’ a La Xarxa. Moltes gràcies a tots els lectors.

Quan es perd el senyal no passa res. Només cal recuperar-ne un altre.

Fins ben aviat.

Ens podeu seguir a www.laxarxa.com/maneresdeviure

Etiquetat com a , | Envia un comentari

Per abraçar-nos hem de ser dos

El filòsof Josep Ferrater i Mora en el preàmbul del seu magnífic assaig “Les formes de vida catalana”, recentment reeditat per Edicions 62, afirma que del ressentiment a la supèrbia no hi ha més que un pas i encara aquest pas no és sempre necessari. El ressentit s’intoxica a si mateix, però no va més enllà. El superb en canvi, escampa el seu verí i ho contamina tot amb el seu alè. Ferrater Mora alerta d’aquestes dues actituds per assenyalar als catalans que la consciència de les seves magnífiques qualitats, la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, ho ha d’ésser tot menys la possibilitat de desvirtuar-les. Un assaig esplèndid, publicat a Caracas l’any 1944 i que malgrat la censura franquista s’editava l’any 1960 a Catalunya.

Recordo aquest fragment de “Les formes de vida catalana” en recuperar un moment de la conversa amb el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que aquest dissabte ens visitava al Maneres de viure a La Xarxa. Ens parla del seu últim llibre, “Dimonis íntims”, un dietari molt personal on expia algunes de les culpes que l’han acompanyat al llarg de la vida, on se situa davant el mirall per confirmar que les idees sorgeixen sovint, vestides de quotidianitat. Pregunto a Rubert de Ventós sobre el moment que viuen les relacions entre Catalunya i Espanya, si uns i altres estem foragitant els nostres particulars dimonis íntims. El filòsof, ferm defensor del procés cap a la independència de Catalunya, em respon que la situació està fent aflorar el pitjor a banda i banda, situant del costat espanyol la supèrbia i del costat català el ressentiment. Per Rubert de Ventós ha passat el temps on Catalunya s’havia d’esforçar per explicar-se, per fer-se entendre. “Per abraçar-nos hem de ser dos. Viure soldats esdevé una proximitat promiscua, neguitejant” afirma el filòsof.

No podem viure soldats i cada gest d’incomprensió que pretén fixar-nos com a inamovible el futur, tensa i ofega cada vegada més la relació entre Catalunya i Espanya. Com el sofre i el carbó, que quan es barregen esdevé pólvora, que es magregi amb ideologia l’educació i la llengua d’un país toca el moll de l’ós de les emocions i la raó. Ens separa encara molt més.

Diu Ferrater Mora en una reflexió sobre el conreu de la llengua: “en cert sentit el conreu de la llengua catalana és a Catalunya una de les condicions per al desenvolupament normal de la llengua castellana —i viceversa. El bilingüisme cultural és pertorbador només quan se’n perd totalment la consciència —i es perd, de retop, el sentit de l’ús correcte d’ambdues llengües”. Per abraçar-nos, necessàriament, hem de ser dos.

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Quan menys és més

Es traspassen les línies vermelles que marquen allò que no pot ser de cap manera. El govern central publicava dissabte passat el decret pel qual enguany no compensarà els pensionistes per la desviació de l’IPC, tal com estableix el Pacte de Toledo, que fixa la dada de la inflació de novembre com el percentatge per actualitzar les pensions. En conseqüència, els pensionistes, molts amb unes magres pensions mensuals, perdran poder adquisitiu per a l’any vinent. Una més de les promeses que la implacable realitat esvaeix sense cap mena de pudor. L’anunci, el donava a conèixer l’executiu de Mariano Rajoy només una setmana després de les eleccions catalanes.

Moltes famílies a l’atur, que novament s’incrementa aquest novembre, viuen ara com ara dels ajuts que les pensions dels avis els proporcionen. Des de petites despeses fins a la dependència pràcticament absoluta per a aquells que han vist com s’exhauria la prestació d’atur i quedaven exposats a l’exclusió i la dificultat extrema. Les pensions de molts avis eren el darrer coixí de seguretat que parava el cop. Unes pensions que no es revaloritzen l’any vinent en un entorn on viure, sense grans dispendis, resulta cada cop més car.

L’aplicació d’aquestes mesures polítiques s’acompanyen amb una música de fons que ens alerta d’allò que ha de venir. Més dificultats, més retallades, més atur…,  la dosi de realisme necessari que paralitza i justifica els incompliments: encara pot ser pitjor, ens repeteixen constantment…

El mateix cap de setmana que el govern central anunciava la no revalorització de les pensions, un moviment massiu de solidaritat s’activava a Catalunya amb motiu del Gran Recapte del Banc dels Aliments. Prop de 12 mil voluntaris, distribuïts per tot Catalunya i centenars de milers de ciutadans anònims, posaven en marxa una extraordinària maquinaria cívica que superava amb escreix el repte plantejat per l’organització en volum de tones d’aliments de primera necessitat recaptats. Entre el gruix dels milers de donants i voluntaris, molts pensionistes. Persones grans, que actives i barrejades amb gent d’altres edats i condicions socials, donaven força al valor de la comunitat, demostrant que en aquest objectiu el grau de sensibilització és molt important.

Cada cop les administracions públiques retallen més prestacions socials. Ofegades per la contenció del dèficit i  amb una preocupant incapacitat per oferir-nos un pla alternatiu per combatre la crisi, exigeixen més a una societat civil que respon, que cada cop amb menys suma per poder fer més.

Aquest dissabte el programa ‘Maneres de viure’  per segon any consecutiu, va donar suport al Gran Recapte del Banc dels Aliments des del Mercat de la Concepció de Barcelona. Punt culminant del compromís de La Xarxa amb aquesta iniciativa.

Envia un comentari

Governar la complexitat

En un dels trepidants diàlegs de la darrera creació televisiva d’Aaron Sorkin “The Newsroom“, la productora executiva de l’informatiu estrella de la cadena per cable ACN, Makenzie Machale, exclama que el segon més important per a una democràcia és una ciutadania ben informada. La nova sèrie de Sorkin, creador entre d’altres de serials de culte com “El ala oeste” o “Studio 60“, manifesta les debilitats d’un periodisme fal·laç i ataca amb duresa l’extremisme del sector més radical del partit republicà nord-americà, el Tea Party. “The Newsroom” esdevé una ficció pensada per a l’entreteniment que regenera la professió periodística i que amb tota seguretat despertarà vocacions professionals, un efecte que ja va provocar durant la dècada dels setanta un altra sèrie televisiva de periodistes com “Lou Grant“.

Si el passat 11 de setembre una part important de la ciutadania d’aquest país va anar per davant de la política en l’expressió dels seus anhels com a poble, en la jornada electoral del 25 de novembre, el conjunt de la ciutadania desmentia les previsions, les enquestes i les anàlisis per dibuixar, amb un altíssim percentatge de participació, la complexitat d’aquest petit país.

Amb el major cens de la història de la democràcia, les eleccions del 25 de novembre han concretat el major percentatge de participació des de l’any 1980: prop del 70%. La simplificació del missatge polític, el caixa o faixa a l’entorn d’una o dues idees, han servit per destapar la dimensió real del moment. La ciutadania ha enviat un missatge clar que dóna un alt valor a la política, que la situa en el repte d’haver de governar la complexitat i de no decebre les expectatives generades.

El volum de participació apel·la també els mitjans, que vençuts pels grans corrents i deixant-se portar, van ser incapaços de fixar el detall, de captar el matis, d’anar més enllà. I sobretot qüestiona més que mai aquells que practiquen un periodisme tòxic, que enterra molt més una professió que cada cop genera menys credibilitat.

Deia el filòsof Gregorio Luri fa uns dies al ‘Maneres de viure’ de La Xarxa, que és sa per a la societat parlar bé de la política fins i tot en contra dels seus fets. Una màxima aplicable també a la premsa. Per acabar, una reflexió del sociòleg Salvador Giner, també al ‘Maneres de viure’, destacant l’estat d’eufòria que es vivia a Catalunya d’ençà de la manifestació de l’11 de setembre. Una eufòria que evitava percebre amb nitidesa la dificultat del procés i del moment. Salvador Giner afirmava amb solemnitat, que Catalunya serà allò que el seu poble vulgui, més enllà dels partits o els governs. I el poble ha decidit donar veu i confiança a la política per governar la complexitat.

Envia un comentari

I després d’això…

El sociòleg Sigmunt Bauman ens recorda que les grans revolucions no les han fet els més pobres, sinó que han començat amb la mobilització de persones frustrades amb les seves legitimes expectatives de vida. El present acumula gran quantitat d’esforç no reconegut, promeses incomplertes, relats sense el final esperat, generacions perdudes que excel·lentment formades observen com creix el seu nivell de frustració i desconfiança en comprovar com l’ascensor social ja no puja o que la meritocràcia s’ha bescanviat per un número de la loteria.

Però la frustració emmagatzemada no pot diluir i menystenir el valor de l’esforç i de la formació. És en l’educació dels nens i nenes d’aquest país on ens estem jugant el futur. La formació ens fa lliures per pensar i escollir, ens obre les portes a un ventall més ampli de possibilitats, ens activa davant la realitat. Deia el filòsof Gregorio Luri, que aquest dissabte compartia una estona de conversa a ‘Maneres de viure’ de La Xarxa, que amb la crisi que vivim, dura, evident i dolorosa, hi ha poc marge per la lírica. Ignorar-la, mirar cap a un altra banda, abandonar-se al destí sense moure’s per actuar, és un immens acte de cinisme. Però ara més que mai, malgrat les dificultats, les retallades i el desànim convé mantenir l’entusiasme per la formació necessària.

Al llarg de dècades, empesos per la bonança i la tecnologia, vam educar en el conreu de l’estímul i la resposta immediata, en l’espontaneïtat i el goig de la experiència, oblidant-nos d’elaborar un pensament estratègic, aquell que Luri defineix com la necessitat de trobar sentit a allò que fem, molt més enllà del moment en què ho estem fent. Saber postergar la recompensa i la gratificació, educar els infants en el dret a la frustració, esdevenen recursos útils per transitar per les dificultats del present però també per gaudir de les oportunitats del futur. Per sentir la satisfacció de ser qui som, sense vergonya ni por, quan ens mirem a nosaltres mateixos.

Gregorio Luri ens recorda la primera línia d’un clàssic de la literatura grega les “Hel·lèniques” de Xenofont, “i després d’això…” Malgrat les dificultats, en aquesta vida, sempre estem tornant a començar.

Envia un comentari

Pensar per transgredir

Un dels grans savis d’aquest petit país em cita als jardins de la Universitat de Barcelona. Ens trobem per conversar àmpliament, sense pressa, sobre l’amor, la mentida i la persuasió, elements que per al meu interlocutor, l’expert en comunicació Sebastià Serrano, esdevenen factors fonamentals en l’evolució de l’espècie humana. Aquella hora del matí, quarts d’onze, els jardins de “la central” respiren un punt de pau i serenor aliè al brogit que col·lapsa l’entorn urbà de la vella Universitat de Barcelona. El context em suggereix un espai esplèndit per poder pensar, per pair serenament els conceptes acabats de rebre a les aules.

Els jardins de la Universitat de Barcelona són desconeguts per a molts ciutadans. Amb una notable diversitat botànica, van ser pensats per cultivar plantes interessants per a l’estudi. El pas del temps diluiria aquesta funció, però el jardí manté el seu encant i la varietat vegetal. A finals del segle XIX, l’arquitecte Elies Rogent va dissenyar l’edifici de la Universitat de Barcelona tenint en compte tres elements bàsics. Dues naus laterals, ciències i lletres, amb unes aules austeres, que remarcaven l’esforç que suposa l’estudi i que contrastaven amb la solemnitat de la nau central, amb el paranimf, espectacular i solemne, com a expressió del saber i del valor del coneixement. El jardí complementava aquell edifici que va créixer més enllà de les muralles de la ciutat i que s’integraria en el futur disseny de la trama urbana sorgida de l’Eixample de Cerdà.

El jardí de la Universitat Central és un bon lloc per pensar i conversar. Reflexió que comparteix el Rector Dídac Ramírez, que només uns dies després de la meva passejada amb Sebastià Serrano ens visita al ‘Maneres de viure’ a La Xarxa. Una conversa que transita per aspectes molt concrets sobre el moment que viu la Universitat pública catalana. Moments d’extrema dificultat pressupostària, d’incertesa i d’un clar perill de retrocés per les retallades, després d’anys d’una feina excel·lent que ha situat les grans universitats públiques del país en posicions destacades dels rànquings internacionals.

Parlem de tot això, però també de la dificultat per pensar. Pensar costa molt, ens diu Ramírez i en canvi resulta molt útil. Serveix per poder superar els límits d’allò que és políticament correcte. Per transgredir-los. Però pensar demanda solitud, temps, voluntat, informació i capacitat de reflexió. Obligar-se a pensar profundament és la porta d’entrada per canviar de pensament. I precisament, és la Universitat qui ha de ser la nostra fàbrica de pensament col·lectiu per conrear una societat sana, lliure i democràtica.

Hem de saber trobar aquells jardins desapercebuts que ens siguin útils per aïllar-nos del soroll, del brogit que ens col·lapsa, que ens fa consumir un relat simple i fàcil. Jardins per poder pensar i transgredir el que pensem.

Envia un comentari

Recuperar la política

Un cop finalitzada la segona Guerra Mundial, Occident estrenarà l’edat d’or del capitalisme. Van ser els anomenats “30 gloriosos”: la suma de dècades que van des de l’any 1945 i fins a mitjan de la dècada dels setanta. Moments de creixement econòmic espectacular on de forma paral·lela es va començar a teixir, amb bons nivells de democràcia i llibertat, l’estat del benestar en molts països europeus. Un treball de reequilibri social que va donar aire a les classes més populars i que va servir també per desviar-los la mirada del comunisme que exportava la Unió Soviètica, en aquells anys potència també dominant, en plena guerra freda amb els Estats Units i l’Europa occidental.

No va tardar a demostrar-se que el gegant soviètic i els seus països satèl·lits tenien els peus de fang. Els cants de sirena que projectava el capitalisme occidental resultaven massa atractius per no canviar de marxa ideològica. La crisi del petroli de finals del setanta i la caiguda del mur de Berlín, representen la fi d’una època, però marquen també el final de la construcció de l’Europa del benestar. Les classes populars, ara acomodades, han deixat de fer por al poder. Ara tothom juga la mateixa partida. Thatcher al Regne Unit i Reagan als Estats Units canvien les regles del joc. S’imposa l’hegemonia ideològica conservadora. Es desqualifica l’estat, sacralitzant el privat.

Convé tenir present aquest fragment del relat contemporani del vell continent, per entendre el moment que estem vivint. La crisi és més que econòmica. És sobretot, una crisi social i política. Així ho creu el filòsof Josep Ramoneda, que aquest dissabte visitava el ‘Maneres de viure’ a La Xarxa, per parlar-nos del seu darrer assaig “La izquierda necesaria”. El filòsof considera que l’austeritat s’ha convertit en ideologia, en argument d’un capitalisme desaforat que està desmantellant l’estat del benestar, fent créixer perillosament les desigualtats socials. El discurs de la por, projectat des de molts àmbits de la vida pública, ens recorda constantment que res és pot fer més que retallar si no volem anar a pitjor. En un món dominat per la incertesa, l’emoció dominant és la por.

Vivim un canvi de dimensió que reclama més que mai tornar a creure en la política. Aquella política que fa les societats, que planta cara. Josep Ramoneda ens recorda que la política és l’única arma que tenen els ciutadans per fer front als poders que dominen la societat. Per defensar l’estat del benestar o el dret a decidir. Uns ciutadans que han de perdre la por per recuperar la política necessària.

Envia un comentari

Eufòries

L’eufòria és un estat de benestar físic i psíquic que tendeix a la interpretació optimista dels fets. En certa mesura, és una forma de simplificar les dificultats. Necessitats de projectes col·lectius engrescadors que mirin el futur amb un punt d’entusiasme i esperança, sotragats per una tirallonga monòtona de desgràcies i mals auguris, la manifestació del passat 11 de setembre i el posterior procés, social i polític viscut a Catalunya, han desfermat un estat considerable d’eufòria nacional. El sociòleg Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, ho descrivia d’aquesta manera el passat cap de setmana al ‘Maneres de viure’ de La Xarxa.

Una eufòria que evita parlar de les dificultats que ens esperen en el nou camí endegat i que dissimula, enmig del soroll mediàtic, els obstacles, inconvenients i amenaces que el repte plantejat pot suposar. El govern central demostra no haver mesurat convenientment la dimensió del missatge que llençava una part molt important de la ciutadania catalana. Les reaccions, fins al moment, així ho demostren. Però també a Catalunya hi ha qui dóna per fet aquest llarg camí que tot just acaba de començar i que demanarà tenacitat i molta paciència.

Salvador Giner acaba de publicar el llibre “El orígen de la moral” on analitza la construcció i dimensió ètica i moral de la societat actual. Pel sociòleg, la manifestació de l’11 de setembre de 2012 és una declaració ètica d’una part important d’una ciutadania que reclama espontàniament el lliure dret a decidir el seu futur. Per Giner assolir aquest objectiu comú, depèn només de nosaltres, de la capacitat de resistència com a poble, més enllà dels partits o els governs. Per això reclama fugir de l’eufòria i transitar pel realisme, amb plena consciència del repte que suposa i dels obstacles que caldrà superar. La simplificació resulta útil per generar respostes a curt termini. En viatges de llarg recorregut convé planificar cada pas per distribuir les forces. I aquest viatge només ha fet que començar.

Envia un comentari

El nou relat de la immigració

La Constitució espanyola, aprovada l’any 1978, no contemplava el fenomen de la immigració en el seu articulat. En aquell temps, Espanya continuava exportant treballadors i els residents estrangers a l’Estat se situaven al voltant de les 100 mil persones. Curiosament la Constitució sí que dedicava un article a regular les “condicions de l’obrer espanyol a l’estranger” (art.46), facilitant, entre altres consideracions, el seu retorn a Espanya. L’any 2008 en els diferents territoris de l’estat hi havien arribat 5 milions de ciutadans estrangers.

L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, l’any 1986, va obligar a redactar una llei, altament restrictiva, per regular l’arribada de ciutadans estrangers. Europa temia que Espanya es convertís en una porta d’entrada massiva d’immigració il·legal. L’any 2000 es redactaven dues lleis d’estrangeria; la primera aprovada per tot l’arc parlamentari a excepció del Partit Popular què, en disposar de majoria absoluta, modificaria mesos després la norma, en essència, vigent encara avui.

L’any 1999 hi havia a Espanya 300 mil ciutadans estrangers. L’any 2010, moment d’esclat de la crisi econòmica, la xifra superava els 5 milions. Cap altre país d’Europa havia viscut un creixement tant important. La immigració explica, en bona mesura, una part important del relat d’aquells anys de bonança extrema que vam viure.

Malgrat el fre de l’activitat econòmica i les preocupants xifres d’atur, a començament d’any a Espanya hi vivien 5’7 milions d’estrangers. Un 12% de la població. La crisi i les retallades tenen un impacte molt directe en dos dels elements fonamentals que faciliten una bona integració i la convivència: l’ocupació i les prestacions socials. Un col·lectiu que suposa el 35% del total d’aturats de tot l’estat. En el darrer any, 120 mil immigrants han marxat d’Espanya, només un 2% de la xifra total. Sense feina i sense massa possibilitat de redreçar el seu futur més immediat, per motius molt diversos, la gran majoria prefereixen quedar-se i resistir, que tornar als seus països d’origen. Què fer amb tot aquest capital humà que un dia vam acollir per fer créixer la bombolla ?

El catedràtic de dret constitucional Eliseo Aja, president del Consell de Garanties Estatutàries, visitava aquest dissabte el Maneres de viure a La Xarxa per presentar-nos el seu assaig “Inmigración y democracia”, un treball que analitza l’impacte de la immigració en els darrers vint anys i que traça escenaris de futur, ara que ja no som un país d’acollida i que molts espanyols formats i preparats, hauran d’emigrar per poder construir un futur pròsper.

Consolidada a Espanya una immigració de més de cinc milions de persones, malgrat el moment de dificultat extrema, Eliseo Aja considera imprescindible continuar perfeccionant la legislació per tal que aquesta reconegui el valor de la integració social. Ara més que mai, quan molts consideren que la immigració ja no és necessaria i paradoxalment, quan molts ciutadans espanyols i catalans hauran d’emigrar per poder disposar d’una oportunitat professional. La crisi ha començat a escriure un nou relat de la immigració.

Envia un comentari

Simetries

La construcció d’un relat amable al voltant de la Transició espanyola va començar a teixir-se tant bon punt aquesta es donava per finalitzada. La política va saber generar un relat d’entesa, però també de silencis que no van esborrar la profunditat del llegat ideològic i els retrets d’aquelles dues espanyes que van enfrontar-se, ni tampoc el pes d’una dictadura que va durar massa temps. S’havia construït la democràcia sobre un magma de debilitats més que no pas de fortaleses. Polítics però també un sector de la premsa, jutges i parts del moment viscut, van educar la ciutadania amb la idea del fet consumat, passant pàgina de tants assumptes pendents condicionats per les servituds de la Transició.

Del relat polític de la Transició se’n ha parlat i escrit força. El pas dels anys han servit per desconstruir alguns dels mites forjats en aquell període. De la crònica social se’n han fet serials televisius d’èxit, més propers a l’evocació sentimental que no pas a la descripció d’una societat confusa, que va viure aquell moment de grans contradiccions amb desconcert i esperança.

El filòsof Ferran Sáez acaba de publicar la novel·la “Les ombres errants“, una història de personatges que transiten per la tardor de 1975, quan s’esperava la mort de Franco ─aquell “fet biològic inevitable”─ amb una estranya barreja d’eufòria i por. Sáez, que visitava aquest cap de setmana el Maneres de viure a La Xarxa, dibuixa una al·legoria, irònica i brillant, d’aquest període, on una realitat s’acabava però on difícilment es podia preveure com seria el futur.

El relat de Sáez ens genera sorprenents simetries amb el moment actual. Una societat immersa en una profunda crisi econòmica, desconcertada i confusa, que observa com la realitat i les seguretats conegudes es van difuminant. Un país on creix una majoria social que sembla decidida a reescriure el seu futur. Un relat d’esperança per molts en la mateixa mesura que un temps inquietant per a altres. Una transició nacional, plantejada pel govern català que topa frontalment amb les resistències d’un govern espanyol que assegura que res no pot canviar.

Trenta anys després d’aquella Transició posterior al franquisme i quinze després de la teòrica segona Transició descrita per Aznar, recentralitzadora, revisionista amb el Títol 8e de la Constitució, vivim el present amb l’estranya i alhora fascinant sensació de ser protagonistes d’un nou temps de canvi. La crisi ens condiciona, però també les assignatures pendents del passat. En trànsit sentim el vertigen del desconcert i el dubte. De l’esperança i al temor. Simetries dels temps de canvis.

 

Envia un comentari