Borregán, la calma de l’escollit

Fem un experiment?

Es tracta de buscar algú que no sàpiga res d’hoquei patins i mirar al seu costat algun dels partits que li queden al Barça aquesta temporada. Vosaltres, com que hi enteneu, valorareu l’efectivitat, l’estat de forma, la disciplina tàctica, l’encert golejador i el desplegament físic de cada jugador. En canvi, la persona que teniu al costat, que ni sap ni vol analitzar tants paràmetres, assenyalarà sense dubtar ni un instant ”…aquell noi d’allà, el número 21. El més espigat de tots, el de les canes…”

Coneiexeu cap mètode més fiable que aquest per identificar ràpidament, en qualsevol esport, quin de tots els jugadors és l’escollit?

 

Detalls minúculs, grans diferències

En el seu esport Borregán és l’escollit perquè és diferent. En podem dir talent, instint, geni, intuició, desequilibri, inspiració o màgia. Sigui com sigui, això, sobre la pista,  són parell de centímetres més en l’amplitud d’aquell moviment; tres mil·limetres més de precisió que la resta quan traça la trajectòria perfecta; un grau més d’exactitud quan inclina l’estic; sis centèssimes de segon de pausa, o d’acceleració, que ningú més no és capaç de robar-li al temps. Desenes, centenars de diferències microscòpiques que, totes juntes, fan la diferència.

 

Una vaga imatge, una impressió difusa

Dels escollits, però, a la llarga, el que ens queda gravat en la memòria i resisteix el pas del temps no són pas els títols, ni els gols, ni les temporades a l’elit. Això queda en els arxius, en els llibres, i en les pàgines web. El que deixen els escollits en la memòria dels aficionats és alguna cosa força menys tangible. Una percepció, una sensació, un aire, una imatge imprecisa que dibuixa el record. A mi, de Borregán, el que sempre em quedarà és l’harmonia dels moviments. La sensació de continuitat en tots els gestos. Com si el final d’una acció fos, a la vegada, l’inici de la següent. Una seqüència única que es desencadena amb naturalitat, sense estridències ni trencaments.

 (Foto: A Kops d’Stick)

Coordinat, pacient, màgic…

Quan veig jugar Borregán, em passa el mateix que quan veig nedar Michel Phelps, un altre escollit. Tinc la sensació que executen cada moviment més poc a poc que els rivals, però sempre són ells els que arriben primer. Phelps té clar que per ser el més ràpid ha de fer cada moviment sense pressa. I l’ha de fer sencer, des del principi fins al final. I Borregán, per amagar, fintar i marcar, fa com els mags: es doblega les mànigues amb delicadesa, ensenya la baralla, convida el porter a descobrir el truc…i espera.

 

 

 

Publicat dins de Hoquei patins | Etiquetat com a , , | 10s comentaris

Per què corres, runner?

Cansat de veure’ls a totes hores i per tot arreu, cansat de fer-me preguntes i no trobar cap resposta, dic prou i quedo amb l’Albert. Mentre demana un cafè l’estudio amb curiositat gairebé científica. Desconfiat. Fascinat. Com qui busca la manera de penetrar en un enigma. Com que m’interesa molt la seva primera reacció ataco sense avisar: “Per què corres, Albert?”

Remena el cafè amb parsimònia. Mai ens hem vist fora de la feina però no sembla gens sorprès ni per la situació ni per la pregunta. “Jo corro des de l’any 96, quan tenia 20 anys i no corria ni déu”. Ho diu amb orgull però no hi detecto vanitat. I afegeix: “…Però a mi córrer no m’agrada gaire”. L’efecte sorpresa que buscava m’acaba d’esclatar a la cara. O sigui: que d’aquí a 4 dies farà la Marató de Barcelona. Se sotmetrà a un esforç físic inhumà durant 3 o 4 hores i no li agrada córrer. “Ja t’ho pots creure…És molt avorrit, i a més, quan se’m van acabant les forces i em falta l’aire tinc aquella sensació d’ofec que a ningú no li agrada”.

Faig un glop molt lentament. Està bé. Potser no li agrada córrer. Però deu haver-hi alguna cosa que l’atrapa. Una raó racional o sobrenatural que l’empenyi a fer-ho. Alguna cosa que expliqui per per què tanta gent de tantes edats surt a córrer cada dia, molta estona o poca, de matí o de nit, plogui o nevi; mentre jo me’ls miro des del balcó, des de l’autobús o des de la terrassa d’un bar sense entendre res. És l’afany de superació? La voluntat d’assolir nous reptes? L’efecte psicològic de les endorfines? La necessitat d’establir relacions socials? Si no t’agrada, per què corres, Albert? “En realitat corro per dos motius. Un, per fer esport. Dos, per que la gent és poc seriosa.” Sort que ràpidament s’explica perquè m’he quedat tant desconcertat que estic a punt d’aixecar-me i marxar. “És molt més divertit fer un partidet de futbol, o de tennis, o de qualsevol altre esport que no pas córrer. Però un dia la gent arriba tard, l’altre dia no els va bé, al següent n’hi ha tres que no es presenten…Corrent faig esport com vull i quan vull”.

Ha passat una estona llarga. Hem pres algun cafè més i algunes aigües. M’ha explicat que acabar la marató de Barcelona li fa il·lusió tot i que córrer envoltat de tants atletes no el motiva especialment. Diu que quan ha fet curses populars i mitges maratons, els crits d’ànim i els aplaudiments de la gent no li fan ni fred ni calor, perquè quan està cansat està cansat i punt. Però també em confesa que s’està preparant bé i que a mesura que s’acosta el dia va notant un cert neguit. Mentre parla me l’imagino envoltat de corredors passant per l’Arc de Triomf. Amb el gest crispat i el rostre vermell per l’esforç. Amb la serenitat que dóna no córrer contra res ni contra ningú. I la prudència de qui no passat mai dels 30 quilòmetres i desconeix com pot reaccionar el seu organisme superat aquest límit.

S’està fent tard i hem de marxar. A la barra, mentre espero el canvi, em ve la seva imatge creuant la meta exhaust i feliç. Li pregunto quin serà el pròxim pas si se’n surt amb la marató. Millorar marca? Fer més maratons? “Si acabo la marató vull aprendre a anar en bicicleta”. Se m’escapa una rialla i ell també somriu. “És que vull fer una triatló, però no ser anar en bici”.

Ben mirat, intentant d’esbrinar per què corre l’Albert, el que he descobert és per què jo no corro. Potser, en realitat, era això el que hem preguntava quan els veia passar a totes hores i per tot arreu, des del balcó, des de l’autobús o des de la terrassa d’un bar. A diferència de l’Albert, jo no dec tenir cap motiu per córrer. Igual que ell, fins ara, tampoc en devia tenir cap per aprendre a anar en bicicleta.

 

 

Publicat dins de Atletisme | Etiquetat com a , , , | 9s comentaris

La Copa d’hoquei a peu de pista: 10 pinzellades

1. La parada de frankfurts

Des de la parada de frankfurts instal·lada davant de la porta del Pavelló del Garraf veig que xerren animadament Ramon Baisana, president de la Federació Catalana i Carlos Figueroa, membre de l’equip de treball de Miguel Ángel López, futur candidat a la presidència de la Federació Espanyola.

Després de pagar i fer el primer mos veig que el panorama és un altre. Ha arribat l’actual president de la Federació Espanyola, Carmelo Paniagua i ara és ell qui parla amb Carlos Figueroa. Ramon Basiana ha retrocedit i des de la distància riu amb complicitat tot xerrant a cau d’orella amb algú a qui no sé identificar. A pocs metres de mi, a la parada de frankfurts, el seleccionador espanyol, Carles Feriche, pren alguna cosa tranquil·lament.

2. Així se’n va un crac

Encara el porter, s’escora cap a la dreta i creua la bola a l’altre costat treient el xut entre mig de les seves cames. Si no hi ha cap sorpresa aquesta falta directa genial a menys de tres minuts per al final del  Liceo i Vendrell serà l’últim gol de Toni Sánchez en una Copa del Rei. L’asturià, de 36 anys, s’ha compromés amb la nova presidenta del Reus, Mònica Balsells, a assumir la direcció esportiva del primer equip i tot indica que quan acabi aquesta temporada penjarà els patins. Aquest jugador de talent, que va brillar sobretot a la capital del Baix Camp, s’acomiada de la competició regalant-nos un detall de crac. Per cert, Toni Sánchez és un dels 12 jugadors nascuts fora de Catalunya del total de 82 que han disputat la Copa.

3. Més que un líder

És un espectacle veure Jordi Bargalló governant tots els moviments del seu equip. Atent a cada detall i sempre concentrat, ordena les jugades, crida i gesticula amb autoritat des de la seva planta de jugador imponent. “És mig Liceo”, pensava abans de la semifinal contra el Noia. Ara que he vist de prop l’ascendent que té sobre el seus companys, veig que em quedava molt curt.

4.  La nissaga continua

El Noia ha guanyat el Liceo. En Francesc s’abraça amb els seus cosins Oriol i Pau, que són germans. Creuen la pista i saluden el Jordi, que es germà de l’Oriol i el Pau i cosí del Francesc. Reunió familiar dels Bargalló. I tenim nissaga per molts anys perquè els entesos diuen que el jove Pau és un dels juniors amb més futur del país.

5. Francesc Gil no pot més

No sé d’on treu les forces però creua la pista com un llamp, culmina la contra i equilibra de nou el partit. Sense aturar-se se’n va directament cap a la banqueta. Es deixa caure com pot sobre el banc i amb el cap fa que no. Francesc Gil és una bala però ja no pot més. Se li va acostant gent i repeteix el gest. Que no, que no pot més. Les forces són l’única cosa que als últims minuts li va fallar al Vilanova en la semifinal contra el Barça. Per cert, Francesc Gil va tornar a la pista i ho va seguir provant, igual que els seus companys, fins a l’últim segon de partit.

6. Impacte Gual

A la segona part, amb la final ja força decantada per al Barça, Francesc Bargalló engalta des de mitja pista. Busca un estic, un rebot, un instant de confusió entre un bosc de cames. Però el que troba la bola és el cap del blaugrana Marc Gual, que cau fulminat. L’impacte ha estat net però de seguida s’aixeca i diu que està bé. Per si de cas Gaby Cairo el canvia, i de camí a la banqueta les aficions del Barça i del Noia es posen d’acord per primera vegada i aplaudeixen el jugador de Sant Sadurní.

7. Sang Culé i les altres aficions

Al Barça d’hoquei patins l’odien arreu del país perquè és el club ric que arriba de ciutat carregat de diners: Fa i desfà, compra i ven, ho guanya pràcticament tot i només deixa les engrunes. Sobre Sang Culé, els seguidors que acompanyen l’equip, recauen les ires de la resta de les aficions. Vist des de fora, fa la impressió que la simple presència de Sang Culé irrita les aficions dels altres equips. Potser perquè ells (els que no són el Barça) es veuen com els dipositaris de les essències de l’hoquei, i tot el que soni a blaugrana ho troben poc autèntic i els sona a frau. Els de Sang Culé, com si haguessin de fer-se perdonar alguna cosa o purguessin un pecat original, tenen per norma no respondre els insults. De fet, en algunes ocasions fins i tot aplaudeixen l’afició del rival just en el moment que els acaba d’insultar, un estoïcisme que sospito que encara treu més de polleguera l’oponent.

8. Els millors

Marc Torra i Xavier Pugbí. Són els dos noms que tothom té al cap quan acaba la final. Però per algun motiu que se m’escapa el jugador més valuós de la Copa del Rei sempre ha de ser de l’equip guanyador i estava clar que se l’enduria el blaugrana. Torra ha estat, de llarg, el jugador de pista més determinant, pels gols i per la incidència en el joc. S’ha convertit en un jugador clau i en un termòmetre per al Barça: com més vermell es va posant més exigit està l’equip, més important és el seu concurs i més rendeix. Ha guanyat les 4 últimes copes, 2 amb el Vic i 2 amb el Barça, igual que el seu company Sergi Fernández. Eclipsat, com la resta de porters, per un gran Xavier Puigbí, sens dubte, el millor de la competició sota els pals.

9. Alguna cosa grinyola

Quan la Copa del Rei d’hoquei patins es juga a Catalunya, parla en català a la grada, a les banquetes, a la pista, a les taquilles, a la rodalia del pavelló i pràcticament a totes les localitats de la llotja. És per això que alguna cosa grinyola de valent quan al final de tot ens diuen…”señoras y señores, vamos a proceder a la entrega de la copa de su majestad…”  Si ens han saludat per megafonia en català, si ens han cantat les aliniacions en català, si al descans ens han dit el número de la rifa en català…per què el lliurament de la copa ha de ser en castellà? Per donar-li més solemnitat? Per recordar-nos on som? Són molt amables però no calia.

10. Pas endavant?

Més important que el rècord de gols establert en aquesta edició de la copa (70) és la manera com s’han repartit. Dels 7 partits disputats 5 s’han decidit per només 1 gol de diferència. Només en l’enfrontament entre el Liceo i El Vendrell (8 – 3) un dels dos equips ha estat clarament superior. La resta, incerts i vibrants fins al final. Pel que va passar abans de la competició, amb l’actitud contestatària dels clubs respecte a la Federació, per  l’espectacle que s’ha vist sobre la pista, i per la bona assitència de públic a Vilanova i la Geltrú, potser sí que la Copa del Rei 2012 serà una edició per recordar.

2s comentaris

L’Esport i el desig

La derrota ens suggereix més preguntes que no pas la victòria, sobretot si estem acostumats a guanyar. I en aquest afany de trobar explicacions les paraules dels esportistes menys mediàtics solen ser les més clares i les més reveladores. Fa pocs dies en una entrevista als companys d’EL9TV, la jugadora del CP Voltregà femení, Anna Romero, sobre la inesperada derrota a la final de la Copa de la Reina contra el Biesca Gijón, explicava: “Vam acusar el fet d’haver guanyat ja aquest títol. Van faltar ganes i il·lusió, allò que fa que durant un partit et sobreposis a tot”. El to no és de resignació ni de justificació. És d’autocrítica. Però ho diu tan clar que ens sobta, potser perquè el món de l’esport no ens sol oferir tanta sinceritat.

Assegut al costat d’ella, l’entrenador del Voltregà femení, David Bou, afegia: “Ens han fet una defensa diferent i ens haurem d’adaptar a aquestes coses. Tothom ens té moltes ganes i som el rival a batre”. En referència al triplet aconseguit la temporada pasada (Copa, Ok LLiga i Copa d’Europa) i a les 4 Copes de la Reina guanyades en 7 edicions disputades, la mateixa Anna Romero rematava la reflexió: “Sues cada partit per guanyar i llavors et diuen pel carrer…ah, sou el Voltregà femení…les que sempre ho guanyeu tot i aneu líders destacades” . Resumint els tres pensaments, ens trobem que quan el triomf es perllonga en el temps passen tres coses: 1. Costa mantenir el grau de motivació necessari 2. Creixen l’ambició i les dificultats que planteja l’oponent 2. El premi perd valor perquè minva el reconeixement de l’esforç.

Evidentment, aquests factors no són els únics que expliquen la derrota. De fet, segur que la seva incidència varia en funció de les circumstàncies i el desgast de cada equip campió. Però en competicions curtes, o fins i tot en finals que es decideixen per petits detalls, sí que poden tenir una influència important.

Casualitat o no, el mateix dia que el Voltregà femení perdia la final de Copa, també ho feia el Barça Regal (vencedor en les 2 últimes edicions, guanyador d’11 títols de 14) i el CN At. Barceloneta (dominador absolut del waterpolo nacional: 6 lligues consecutives, 4 copes de les 6 últimes guanyades). Casualitat o no, els tres equips destronats  arribaven a la Copa en plena forma, líders de les seves respectives lligues regulars. Casualitat o no, tots tres van perdre contra el segon classificat de la seva lliga. I casualitat o no, el Biesca Gijón mai havia guanyat la copa; el CN Sabadell feia 7 anys que no la guanyava; i el Reial Madrid havia aixecat l’última 19 anys enrere, i la sequera de títols ja durava un lustre.

Fa uns mesos Guardiola va dir: “Costa començar la temporada amb la panxa plena”. I és que sense digerir l’èxit no es pot seguir guanyant. Podem parlar tant com vulgueu de qüestions tàctiques, físiques, tècniques, de l’àrbitre, de la gespa, de la sort, de l’encert, dels comitès o de la pressió ambiental. Però, que tothom ho tingui clar: A l’esport  gairebé tot és qüestió de gana i de desig. Els mateixos esportistes potser ens ho haurien de recordar més sovint.

Publicat dins de Esport | Etiquetat com a , , , , , , , | 2s comentaris

Copa 2012: Punt d’inflexió sense trencament

Les coses han canviat a l’hoquei patins d’aquest país i seguiran canviant. Aquesta vegada no és un desig personal ni una intiució. És un fet. Ho van reconèixer els representants dels club i de la Federació quan van sortir de la reunió que culminava amb la designació de Vilanova i la Geltrú com a seu de la Copa del Rei.

No sabem, encara, si els canvis seran petits, significatius o radicals. Però està clar que -en pocs dies- el clubs han aconseguit coses que no podíem ni imaginar: forçar la renúncia d’una seu (Vic) que ja tenia el vist i plau de la Federació; consensuar una alternativa en el marc de l’associació de clubs; aconseguir que la Federació accepti unes regles del joc diferents a l’hora d’escollir la seu de la copa.
De cara al futur ja és veurà, però en la Copa 2012 el famós cánon (21 mil euros que l’amfitrió pagava a la Federació) ha desaparegut. Aquesta vegada l’organització de la copa és un acord a tres bandes entre l’amfitrió, l’associació de clubs i la Federació. Es compartiran les despeses i –si n’hi ha- també es compartiran els beneficis. Més enllà d’aquest acord hi ha altres aspectes menys tangibles, com el clima d’entesa que es percebia dimarts a la seu de la Federació Espanyola de Patinatge després de la reunió, i la sintonia en les primeres declaracions dels representants dels clubs i la Federació.
Després de la renuncia de Vic a organitzar la copa, la reacció de la Federació i el comunicat el CP Vic deixaven entreveure la possibilitat del trencament. Finalment, però, totes les parts han preferit reconduir la situació. Uns hi han posat fermesa; els altres, flexibilitat. Ens acostem a un nou escenari. Ja tocava.

 

Publicat dins de Hoquei patins | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Pas enrere del CP Vic, pas endavant de l’hoquei?

La Copa del Rei d’hoquei patins no es jugarà a Vic. En la reunió de l’associació de clubs d’aquest dilluns els osonencs han renunciat a la competició: a organitzar-la i a jugar-la. L’amfitrió haurà de ser un dels 8 equips que es classifiquin. Això és el que tenim i ara us n’explico els detalls.

En la reunió els clubs han demanat, suggerit, instat, proposat, convidat –digue-ho vom vulgueu- al Club Patí Vic a renunciar al seu paper d’anfitrió de la copa. És evident que als clubs no els ha agradat que els vigatans demanessin a la Federació l’organització de la competició just després de certificar que no podrien jugar-la per mèrits esportius, i deixessin, de retruc, amb una plaça menys als equips que encara lluitaven per ser-hi. Més pressionat o menys, el Vic ha acceptat: Per no crear-se enemics a l’associació, per mantenir la unitat, per estalviar-se problemes, perquè no tenia més remei… Ara el que toca és buscar un altre anfitrió, que sortirà dels 8 equips que s’acabin classificant. Per tant, coneixerem la seu després de la pròxima jornada, l’última de la primera volta (això, si abans no es tanca un acord que algún dels equips que ja té plaça assegurada). Així ho han volgut els clubs, així ho han decidit per unanimitat aquesta tarda, en una reunió a Barcelona, programada des de Dijous passat, amb tots els equips de l’OK Lliga (11 hi eren presencialment, els altres via telefónica). Això és el que hem esbrinat a la redacció d’esports de la Xarxa de Televisions Locals. Això és el que ens han explicat els protagonistes. I això és el que l’assocació de clubs diu que farà públic aquest dimarts en un comunicat.

Tant de bo sigui així. Tant de bo la postura de l’associació es mintingui ferma. Voldrà dir que els clubs prenen la iniciativa i envien a la Federació Espanyola de Patinatge un missatge molt clar: cal comptar amb els clubs; tenir-los en consideració; consultar-los algunes decisions delicades. Els clubs, en definitiva, tenen la voluntat clara de ser protagonistes i partíceps de totes les decisions que els afecten. Falta veure què hi dirà la federació. Com encaixarà tantes novetats. Com interpretarà que els clubs hagin forçat la renuncia de qui ells –la Federació- havein designat com a organitzador. Sigui quina sigui la postura de l’ens federatiu, sigui quina sigui la situació legal que s’origini, els clubs han de mantenir la determinació que avui han demostrat. Si ho aconsegueixen, això d’avui haurà servit per alguna cosa. Renunciant a la copa, el Vic ha fet un pas enrere per alinear-se amb la resta de clubs, i poder -tots junts- fer un gran pas endavant.

Publicat dins de Hoquei patins | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

La copa que no tenia seu… Un altre serial sobre patins!

Imaginem que sóc la Federació Espanyola d’Hoquei Patins (FEP) i que he buscar una seu per a la Copa del Rei. Envio una circular als clubs amb els requisits que han de satisfer els interessats a ser anfitrions i espero. I doncs? Ningú no vol organitzar la copa? Segueixo esperant. Suposem que, passat un temps, arriben algunes propostes. Suposem que són de Vilanova. O de Tarragona. Suposem que, pel que sigui, no m’acaben de convèncer. Segueixo esperant i passen les setmanes. I passen les jornades de l’OK lliga i un històric com el Vic, després de molts anys de ser-hi, queda fora de la copa per demèrits propis. A última hora, quan queden poques setmanes per al torneig i cal decidir amb urgència…Oh sorpresa! Arriba una proposta de Vic: Volen organitzar la copa. Ara és desperten? És claaaar, bona jugada! A la pista no s’han guanyat l’accés al torneig però volen fer-ho com a anfitrions. Hi tenen el mateix dret que qulasevol altre candidat, només faltaria. De fet, es limiten a defensar els seus interessos. Tot i que, ben mirat –dubto- això desvirtua una mica la competició perquè, a més, els equips que encara poden clasificar-se, de cop i volta, s’hauran de repartir una plaça menys. Potser, tot plegat –segueixo dubtant- no és del tot just. Però què carai, la proposta de Vic és la millor, sé que l’organització serà modèlica, i a mi, com a Federació Espanyola d’Hoquei Patins , ja em va bé que el Vic hi sigui perquè prestigia el torneig. No se’n parli més: Adjudico la copa a Vic i respiro tranquil.

Fi de l’experiment. Podem deixar d’imaginar. Abans de criticar la Federació em volia posar a la seva pell, i ara que ja ho he fet és el moment de les preguntes. Per què ha costat tant trobar algú que vulgués organitzar la copa? És el pagament del cànon estipulat als requisits? Tenint en compte els temps que corren, s’ha plantejat la Federació rebaixar aquest cànon? Potser no vaig ben encaminat. Potser aquest cànon no és el problema perquè ja s’ha revisat a la baixa. O potser no és tan elevat com jo imagino. Llavors canvio les preguntes. Si la inversió inicial que ha de fer l’organitzador no és excessiva quin és el problema? És rendible organitzar la copa? Si costa tant trobar una seu he d’entendre que no ho és i preguntar-me’n els motius. És per culpa de les teles, que no paguen el que haurien de pagar? O de les audiències, que són baixes? És que no va prou gent als pavellons? És que no hi impliquen prou les administracions públiques? O potser falten patrocinadors? Dic jo que deu ser una mica tot. Deu ser que els esports minoritaris realment ho tenen magre. I doncs, què hem de fer? Ens resignem? Disparo les últimes preguntes. La Federació, màxima responsable de la bona salut –o de la supervivència d’aquest esport- ja fa tot el que pot? Ja dedica tots els esforços a fer rendibles els esdeveniments que organitza? Ja pensa la millor manera d’explotar comercialment la Copa del Rei i tota la resta de competicions? Crec que la resposta és no i posaré un exemple molt recent.

Fa pocs dies, a Blanes, es va presentar l’OK Stars: el gran espectacle de l’hoquei patins en què participen totes les estrelles de l’OK Lliga. L’únic mitjà televisiu que va assitir a aquest acte promocional vam ser els de la Xarxa de Televisions Locals. Dels dos canals que emeten setmanalment partits de l’OK Lliga per la tele, ni rastre. No els critico a ells -com abans no he criticat el Vic, però crec que la Federació hauria de ser capaç d’aconseguir molta més repercussió en un acte com a aquest. I garantir, com a mínim, la presència de tot els mitjans televisius amb qui té pactades retransmissions regularment.

Ja us he dit que això de l’OK Stars només era un exemple. I seria un detall sense importància sinó fos perquè la història es repeteix. Aquesta temporada, sense anar més lluny, abans de patir per trobar seu a Copa del Rei, havíem patit per trobar data a la Supercopa. I la Copa Continental –aquesta l’organitza la CERH- ni tan sols es va jugar, per problemes amb la data i amb la seu.

 

Publicat dins de Hoquei patins | Etiquetat com a , , | 2s comentaris

Mayweather Vs Pacquiao: la boxa en un tweet

El món de la boxa es frega els ulls i contè la respiració a l’espera que es confirmi el combat del segle XXI. L’esdeveniment més important d’aquest esport des de fa un grapat d’anys i –molt provablement- el que mourà més diners de tota la història. I tot comença…amb un tweet!

Dimarts 10 de gener, des d’algun racó dels Estats Units, el supercampió Floyd Mayweather desafia el supercampió filipí Manny Pacquiao. Aquest últim segueix 26 persones a  tweeter, i cap d’elles és Mayweather, però tan aviat com rep l’encàrrec convoca la premsa i accepta el repte.

 Així es comença a gestar el combat que tothom esperava des de fa molts anys. Amb un missatge com aquells que s’enviaven els més pinxos de la classe per quedar a la sortida, estomacar-se i deixar ben clar qui era el més fort. Així és la boxa. Així d’arbitrària i de sorprenent. Ni eliminatòries, ni rànquings, ni quarts de final, ni semifinals. Res de tot això. Meyweather prem la tecla “enviar” i no passa ni un segon que reepresentants, assessors financers, gestors, experts en marqueting, executius, promotors, mitjancers, consellers, advocats, mediadors, empressaris i mànagers es comencen a partir la cara per una part del pastís. A la boxa, la línia que separa el negoci i l’esport, no és que sigui prima, és que no existeix. Fins al punt que  ara mateix, la disputa del esperadíssim combat entre Pacquiao i Mayweather depén de factors tan poc esportius com, per exemple: que Mayweather trobi inversors que li garanteixin un pot tant sucós com el que Pacquaio diu que ja té assegurat –després del combat el filipí vol repartir els diners al 50% com a bons germans; o que a Las Vegas enllesteixin a temps un recinte amb gairebé 50 mil localitats per incrementar els beneficis; si no acaben a temps no hi haurà combat perquè Mayweather, que ha estat condemnat per agredir la seva parella, ingressarà a la presó al mes de Juny.

Interessos com aquests, i d’altres que no han trascendit, passen per davant de la lògica esportiva. I encara hem de sumar-hi, d’una banda, la disbauxa d’organismes que, de manera paral·lela, reparteixen títols mundials. I de l’altra el protagonisme creixent de les empreses promotores que, sovint, prefereixen organitzar combats entre “els seus boxejadors” que no pas enfrontar-los amb púgils de l’òrbita d’altres promotores, així s’asseguren el 100% dels beneficis que generi el combat.

Només així s’explica que dos supercampions en un munt de divisions com Pacquiao (33 anys, 59 combats – 53 victòries ) i Mayweather (fa 35 anys al Febrer, 42 combats – 42 victòries) encara no hagin coincidit mai en un quadrilàter.

Si finalment ho fan el dia 5 de Maig –o quan sigui- imagineu com serà de brutal l’espectacle que, mentre duri, oblidarem aquestes 39 línies que acabo d’escriure: el negoci, les maniobres truculentes de les promotores i els interessos que durant molts anys ens han negat aquest combat. Jo, fins i tot passaré per alt que al lloc web oficial de Mayweather el fons de pantalla està fet de feixos de bitllets de 100 dòlars.

Publicat dins de Boxa | Etiquetat com a , , | 4s comentaris

Dedicat a tu, que passes de l’hoquei patins!

A tu, que passes de l’hoquei patins, em ve molt de gust explicar-te que, ara mateix, l’OK Lliga és una competició única per dos motius: hi ha un munt de resultats inesperats i cap partit instranscendent. Per tant, si vas desertar perquè sempre guanyaven els mateixos…Torna! Si en el seu moment et vas cansar de badallar esperant el play off…Torna! Si, simplement, passes de l’hoquei patins perquè no el coneixes…Vine! Seu al costadet de la pista i escolta el “zzzzbbbbrrrr” dels patins sobre el terrasso i el “clac” de l’estic contra la bola. Després ja vindrà la resta.

Vols gols? En el que va temporada a l’OK Lliga, de mitjana, en tens més de 7 per partit! D’empats a zero, només un en 9 jornades. I l’anterior havia estat al gener del 2009! Vols sorpreses? Fa ben poc, la més sonada. El 6 de desembre, el campió d’Europa, que és el Liceo –poca broma- va visitar la pista del Maçanet i va marxar cap a casa ben calent amb un 10 a 7 en contra.

I doncs, què ha passat amb l’OK Lliga? Es normal que t’ho preguntis perquè han passat moltes coses. A la temporada 2009 – 2010 canvia el reglament i el sistema de competició. Les noves normes premien l’hoquei ofensiu i penalitzen l’esperit destructiu. Dinamitzen el joc i incentiven el gol. Un grup d’entrenadors joves i preparats –que fins feia 4 dies eren jugadors- pren les banquetes de l’OK Lliga. Revisen conceptes i repensen el joc, l’innoven i el revitalitzen. Fa poc, al final d’un reportatge del programa Esports en Xarxa, de la XTVL, Alejandro Domínguez (Tecnol Reus) resumia en una frase l’esperit de l’avantguarda: “No todo està inventado, aún estamos en pañales”.

Com que paralel·lament a tot això es va suprimir el play off i es va reduir el número d’equips a l’OK Lliga, –actuament n’hi ha 14- qui no lluita pel títol, ho fa per la permanència, o per jugar la Lliga de Campions o per un plaça a la copa CERS. Molts pocs equips es queden en terra de ningú i sense objectius. Cada partit és important i cada punt es defensa amb l’estic entre les dents.

Tu, que passes de l’hoquei patins, on vas? Espera! Que l’OK Lliga no tornarà fins l’any vinent! L’últim partit del 2011 va ser un Noia Freixenet 3 – Tecnol Reus 4. Va ser un un partidàs, i en el temps que tu has trigat a llegir aquest post, Raúl Marín i Xavi Caldú (zzzzbbbbrrrr…clac!) – van marcar dos gols.

PD: Com es deu xutar un penal d’hoquei patins a l’estil Panenka?

Publicat dins de Hoquei patins | Etiquetat com a , , , , | 9s comentaris

Tan boig estava Panenka?

Panenka no era ni un penques ni un frívol. Quan ara fa 35 anys va batre l’alemany Sepp Maier a la final de l’Eurocopa, sabia perfectament el que feia.

YouTube Preview Image

El penal més famós de la història del futbol no va ser fruit de la improvisació. 35 anys després el llavors migcampista de la selecció Txecoslovaca ha explicat que tot plegat va ser la posada en escena d’un mètode assajat durant molts mesos. Tip de perdre juguesques amb Zdenek Hruska, el seu company a la porteria del Bohemians de Praga, Panenka no va parar fins que va trobar la manera de soprendre’l. I a més de provar-lo als entrenaments, aquell penal també el va testar en partits oficials. Però en aquella època la informació no circulava com ara, i a la Txecoslovàquia comunista encara menys. Per això aquell penal revolucionari va anar passant inadvertit i Panenka el va poder “estrenar” a la final de l’Eurocopa del 76, quan tot els ulls del futbol estava pendents d’ell.

D’aquí a uns mesos farà 20 anys d’un altre dels penals més famosos de la història: el “penal indirecte” de Johan Cruyff. Mentre els rivals baden, l’holandès dissimula i combina amb un company: paret i rematada a plaer des l’àrea petita.

YouTube Preview Image

Acció perfectament reglamentària, tan genial com la de Panenka, fins i tot més efectiva, però menys recordada i menys admirada. Per què? Primer de tot per l’escenari: la final d’una Eurocopa és un moment de molta transcendència. Però hi ha més coses. Cruyff va dissenyar un pla brillant, amb còmplices i tot: un company d’equip, una colla de rivals despistats, i fins i tot un àrbitre, amb qui apostaria que va consultar abans del partit la legalitat de les seves intencions. Panenka, en canvi, va actuar sol. Absolutament sol davant de la responsabilitat de fer campió d’Europa el seu país. Però la diferència més important és el risc. Cruyff troba la manera de minimitzar-lo. Panenka, en canvi, el multiplica, i ho fa en un moment de màxima tensió. No és l’èxit o el fracàs. És la glòria o el ridícul. És caminar lentament amb la pilota sota el braç cap al punt de penal en el moment més decisiu del partit més decisiu. És plantar-se davant d’un porter llegendari i tenir prou confiança, i ser prou trapella per pensar: “senyors, ha arribat el meu moment i així sóc jo.”

Aquest és el meu penal. Benvinguts al bloc. Parlarem d’esports a la meva manera!

 

 

 

Publicat dins de Futbol Internacional | Etiquetat com a , , | 11s comentaris