Elogi de “La Municipal”

 

Publicat al Diari de Barcelona el 4 de juny del 1992.

Durant l’antifranquisme, vèiem la democràcia i la catalanitat com dues coses indestriables. No ens equivocàvem pas. Les institucions democràtiques han estat –són encara– la punta de llança de la catalanització. Critiquem sovint els nostres polítics, i ben fet que fem, però hem de reconèixer que sort en tenim de la política democràtica. Sense aquesta la situació actual de la llengua catalana seria d’allò més precària. La política lingüística de les administracions públiques té insuficiències i contradiccions, que convé denunciar, però també té encerts diguem-ne rodons. Un d’aquests encerts dignes d’elogi és la revista “La Municipal”, que acaba de fer dos anys.

Amb el número de maig del 1992, aquesta revista mensual arriba als dos anys d’edat. És una publicació editada íntegrament en català des del primer dia. I, a més a més, és una revista ben feta. Perquè, així com les desgràcies mai no vénen soles, tampoc les virtuts –i els defectes– apareixen isolats. Els àmbits hostils a la normalització de la llengua catalana acostumen a ser globalment impresentables, de manera que no és només que no es preocupin de l’adequació lingüística a la legalitat democràtica, sinó que no fan res ben fet. I al revés: els àmbits que assumeixen com a pròpia la llengua territorial de Catalunya i que fins i tot s’interessen per la qualitat de la llengua emprada solen ser virtuosos integrals.

Aquest és el cas de la revista “La Municipal”, editada per l’Ajuntament de Barcelona, i que arriba cada mes al domicili de tot el personal municipal, incloent-hi els jubilats i els que treballen en empreses públiques participades per l’Ajuntament de Barcelona. Ningú no espera que una revista publicada pel mateix Ajuntament de Barcelona i destinada a les persones que hi treballen sigui crítica –aquest paper pertoca a la premsa indepedent–, però molts temien, amb raó, que caigués en el més avorrit oficialisme i en el culte a la personalitat de les autoritats municipals. Dos anys després del primer número, és ben clar que no ha caigut en aquests vicis. “Durant aquests dos anys hem intentat no ser un espai de fotografies d’inauguracions, ni un instrument per filtrar ideologia partidista”, afirma l’últim número de la revista. Realment, ho han aconseguit.

“La Municipal” (director: Toni Puig; coordinadora: Irene Pagès) és íntegrament escrita en català des del primer número amb tota naturalitat, que és la millor manera de normalitzar la nostra llengua. Per la gran difusió que té, deu ser una de les revistes més importants que tenim avui dia en llengua catalana. La qualitat de la llengua és ben correcta, i arriba a ser francament alta en el cas de les dues planes literàries, que són les aventures del funcionari Romagosa, personatge creat i mantingut per Jaume Colomer.

La veritat és que no tot són flors i violes, en la política lingüística de l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha també espines; però ja en parlarem un altre dia. Ara no és l’hora d’amargar la festa d’aniversari de la revista “La Municipal”, sinó de felicitar-la, entre altres coses, per la seva notable contribució a la normalització lingüística.

Ara som a la primavera del 2012 i la revista “La Municipal” ja no existeix. Però jo diria que és bo que comparem la història de la llengua catalana amb una cursa de relleus. Protagonitzada, naturalment, per les generacions; però també per persones concretes… i fins i tot per iniciatives concretes. En aquest sentit, cal reconèixer el protagonisme de “La Municipal” en la llarga cursa de relleus cap a la meta de la plenitud idiomàtica de la nostra llengua.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

La llengua de l’Administració

 

Publicat al Diari de Barcelona el 22 de maig del 1992.

Vivim en una societat de tipus occidental, basada, per tant, en dos pilars fonamentals: el mercat i la democràcia. Si visualitzem la nostra societat, hi veurem tres zones diferents, que són l’espai personal, l’àmbit civil i les administracions públiques. Les fronteres de l’espai personal són sagrades, són inviolables, a casa seva cadascú fa el que vol i ningú no n’ha de fer res. En canvi, entre l’àmbit civil –que és l’activitat econòmica més l’associacionisme– i les administracions públiques, la frontera és molt oberta, tant que de vegades les dues zones se superposen (el sistema escolar o els mercats municipals o els mitjans de comunicació són meitat públics meitat privats). El funcionament de les administracions públiques s’ha de reglamentar del tot i en tots els aspectes: és llei de vida democràtica. A l’àmbit civil se l’ha de reglamentar però no gaire, perquè el mercat és savi. A l’espai personal no hi ha norma que valgui: la llar és el temple de la llibertat absoluta. Aquest és el context social de la normalització de la llengua catalana.

Per tant, que l’Administració local reguli l’ús lingüístic, interior i de portes enfora, és una cosa ben natural i ben democràtica. La Generalitat de Catalunya ja l’ha regulat, mitjançant el Decret 107/1987 i la circular posterior que el desplega. Ara ha arribat l’hora de reglamentar, també, l’ús del català als ajuntaments, consells comarcals i diputacions, que enquadren plegats prop de quaranta-vuit mil funcionaris.

La legitimitat del nou model de reglament per a l’ús de la llengua catalana a les administracions locals és, doncs, total. I la legalitat també, és clar, perquè l’han redactat d’acord amb la legislació democràtica vigent en matèria de llengua, tot i que l’autèntica validesa legal l’adquirirà, en cada corporació local, quan el ple l’haurà aprovat.

A més, aquest model de reglament és fruit del consens institucional. El dia de la presentació a la premsa, el 13 de maig, hi eren els dos líders municipalistes, Joaquim Nadal, de la Federació de Municipis de Catalunya, i Juli Sanclimens, de l’Associació Catalana de Municipis, juntament amb Miquel Reniu, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, acompanyat del vicepresident del Consorci, Pere Pugès, i del gerent, Jordi Gabernet.

Els vint-i-vuit articles d’aquest reglament-tipus per a les corporacions locals són, certament, modèlics. Si els aproven i els apliquen els nostres ajuntaments, consells comarcals i diputacions, en pocs anys podrem assistir a la plena normalització lingüística de l’Administració local, que no parteix de zero, sinó que es troba ja ara en general molt avançada. La gràcia d’aquest reglament és que pot aconseguir completar la normalització. L’única cosa concreta que s’hi troba a faltar,  i que hauria d’esmenar cada ajuntament quan se’l faci seu, és una referència a les emissores municipals. Segons l’Anuari de la Informació de Catalunya n’hi ha 169, d’ajuntaments amb ràdio pròpia.

Aquest model de reglament representa un pas endavant molt notable en la normalització de la llengua territorial en l’Administració pública, que així compleix el que és la seva primera obligació lingüística: predicar amb l’exemple.

No tot són males notícies en la vida de la nostra llengua. Aquest article meu de fa vint anys celebra una de les moltes iniciatives encertades que hem viscut durant el llarg camí cap a la nostra plenitud idiomàtica.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Una, dues, tres autocrítiques

Publicat al Diari de Barcelona el 14 de maig del 1992.

El dèficit de l’Inem és, certament, un problema greu. Però no en tenen la culpa els sindicalistes, ni tampoc els pobres desocupats. N’és responsable el Govern de l’Estat, que no ha sabut fer una bona gestió. Com que ha fracassat, hauria de deixar fer als altres. O sigui, traspassar l’Inem a les autonomies. Tot seguit, el president Pujol, en un acte de coherència elemental amb el discurs que fa sobre la societat civil, hauria de delegar totes les funcions de l’Inem en les confederacions sindicals. No seria la primera vegada que l’Administració delega en entitats civils: els col·legis professionals exerceixen –i bé– el control deontològic per encàrrec de l’Administració. Tampoc no seríem el primer país d’Europa en què de les funcions de l’Inem se’n fan càrrec els sindicats. A Bèlgica ja ho fan i els va la mar de bé: no hi ha frau i l’afiliació sindical és alta.

Però metre que la Generalitat reclama cada dos per tres el traspàs de l’Inem, fins ara ni Comissions, ni la UGT, ni la USO, ni la CGT no han reivindicat el model belga. Per què? Perquè les nostres confederacions sindicals encara practiquen un sindicalisme de resistència, a la defensiva, encara no fan un sindicalisme d’iniciativa. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica sindical.

Però si mirem l’associacionisme, que és un dels pilars de l’àmbit civil i de la participació ciutadana, veurem que d’organitzacions fortes, que enquadrin més de cent mil persones i que en puguin mobilitzar moltes més, a Catalunya només tenim CCOO i UGT i poca cosa més (el Barça, l’Església, el RACC i para de comptar).

Les confederacions sindicals són, per tant, peces precioses de la nostra encara jove democràcia. La representativitat Comissions i la UGT l’han guanyada a les urnes sindicals. La democràcia interna, tot i ser insuficient, és superior a la que existeix dintre del PSOE. La convocatòria de vaga general el 28 de maig és, per tant, democràtica, perquè la vaga és un dret en una democràcia i perquè CCOO i UGT tenen legitimitat democràtica per convocar-la. Si haguessin fet una votació entre tots els assalariats sobre la vaga, encara seria més democràtica, però ara ja ho és. El decretàs del Govern, amb un gran suport parlamentari, és igualment democràtic. Si hagués guanyat un referèndum sobre el decretàs, encara seria més democràtic, però ara ja ho és. I, sobretot, si hagués conduït un diàleg seriós amb els sindicats i la patronal ens hauríem estalviat el decretàs i la vaga. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica política.

Els mitjans de comunicació hem d’estar sempre ben alerta per evitar que els poders polítics i econòmics no ens intoxiquin. Que Felipe González i la CEOE diguin que el 28 de maig garantiran el dret al treball i que els mitjans d’informació els aplaudeixin és una badada. Si un paio treballa quan els seus companys es declaren en vaga no exerceix el dret al treball, sinó que fa l’esquirol, que és ben diferent. A més, aquesta vaga general –evitable o no, ara ja és igual– es fa, precisament, en solidaritat amb els que volen i no poden exercir el dret constitucional al treball, perquè no troben feina, i a sobre els retallen els ajuts. Fer vaga és una manera de practicar la democràcia. I la democràcia s’enforteix practicant-la. És una llàstima que els mitjans de comunicació no ho hagin reflectit així. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica periodística.

És curiós. Aquest article meu, escrit fa vint anys, sembla escrit ara que som a la vigília de la vaga general del 29 de març contra la reforma laboral. El paisatge ha canviat, però el fons de la qüestió és el mateix. Som on érem.

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

Normalització territorial

Publicat al Diari de Barcelona el 7 de maig del 1992.

O, més ben dit, territorialitzada. O sigui, el Consorci per a la Normalització Lingüística. Com que de vegades és notícia, algun cop els mitjans de comunicació en parlen; però sempre de manera lateral, a propòsit d’una altra cosa, com ara el programa de normalització de les policies locals o la polèmica dels serrells lingüístics. Parlem-ne, però avui de manera central.

Ens pot ser útil partir del concepte d’ecosistema, una idea d’allò més productiva, que, procedent de la biologia, s’ha estès a altres dominis. A Catalunya, l’acció impulsora de la normalització compta amb diversos actors; plegats formen un conjunt que podríem anomenar ecosistema.

El Parlament estableix el marc legal que fa al cas. El Departament d’Ensenyament s’ocupa de la normalització del sistema escolar. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, Catalunya Música) incideix en el consum comunicatiu en català. L’Institut d’Estudis Catalans és l’acadèmia responsable de la normativa. La Direcció General de Política Lingüística treballa, d’una banda, en la normalització de la mateixa Generalitat, a través de la xarxa tècnica interdepartamental, i, d’altra banda, en l’impuls de la normalització general de la societat. Els serveis lingüístics situats a l’interior de grans empreses i de grans organitzacions civils fan el paper que els pertoca. N’hi ha més, d’actors. Per exemple, les entitats que promouen la normalització cultural i idiomàtica, com ara l’Òmnium Cultural. Existeixen, també, nínxols ecològics buits. Si més no, el que hauria d’ocupar un organisme coordinador de les polítiques lingüístiques de les comunitats que compartim la mateixa llengua.

Quin és el lloc del Consorci, en aquest ecosistema? Fixem-nos en dues dades. El Consorci “presta els seus serveis de manera desconcentrada, mitjançant els centres de normalització lingüística” (article 17 dels estatuts) i el més gran dels centres, el de Barcelona, “presta els seus serveis, sobretot, de manera desconcentrada, mitjançant els equips de districte” (article 24 del reglament). L’altra dada és que els ens públics que es consorcien amb la Generalitat són Administració local (ajuntaments, consells comarcals, diputacions). El localisme, és a dir, el desplegament territorial de la normalització és, per tant, la raó de ser d’aquest Consorci, que ofereix serveis directes als ciutadans (cursos de llengua, centres d’autoaprenentatge, assessorament lingüístic) i fa actuacions normalitzadores a l’Administració local i als sectors socials. Dins l’ecosistema que hem assenyalat, fa allò que no fan els altres actors, fa el que només pot fer-se des del Consorci.

El president del Consorci és el mateix director general de Política Lingüística, Miquel Reniu. Els dos vicepresidents són Pere Pugès, en representació dels municipis, i Isidor Marí, que és alhora subdirector general de Política Lingüística.

Quina hauria de ser l’aportació d’aquest Consorci al discurs públic sobre la normalització del català? Doncs, un cop més, la territorialitat. Posar de manifest que els pobles, les comarques, els barris, les ciutats, que l’Administració local, que les petites i mitjanes empreses industrials i els establiments comercials, que les associacions de base també participen en la normalització lingüística i que el paper que fan també és important.

Un bon títol ha de resumir el contingut d’allò que presenta, ha d’incitar a la lectura i ha de ser una petita obra d’art en ell mateix. Un bon poema, un bon llibre de poesia, un bon conte, un bon recull de contes, una bona novel·la, un bon article, un bon bloc… comencen per un bon títol. L’art de titular és important. Aquest article meu de fa vint anys no era fàcil de titular, més que res a causa de la terminologia àrida del tema que tracta. De fet, el primer paràgraf comença dialogant amb el títol i en proposa un altre: Normalització territorialitzada en comptes de Normalització territorial. N’hi havia més, però, de títols possibles, sempre n’hi ha més. Per exemple, Notícia del Consorci per a la Normalització. O bé El català al món local. O bé…

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Allò que no se sol dir de la normalització

Publicat al Diari de Barcelona el 30 d’abril del 1992.

Milan Kundera diu que “és en el moment de la fi (de la fi d’un amor, de la fi d’una vida, de la fi d’una època) que el temps passat es revela de sobte com un tot adoptant una forma lluminosament clara i acabada”. El mal és que no podem rebobinar la màquina del temps, tornar als escenaris del passat i canviar les coses. L’únic temps real, productiu, lliure és el present. Hem de caminar una mica a les fosques, pel present, però no existeix cap altra manera d’avançar, de viure. I el català viu ara un dilema decisiu. Ja el va assenyalar Lluís V. Aracil l’any 1965: “El dilema és entre, d’una banda, la substitució i l’extinció i, de l’altra, la normalització, l’èxit de la qual depèn de molts factors clarament extralingüístics”.

Si tot plegat és cert, i ho és: no desmentirem ara la saviesa vital del novel·lista Kundera ni la saviesa científica del sociolingüista Aracil, la manera més digna de debatre un tema –la normalització lingüística, per exemple– és centrar-nos en el present i parlar-ne més aviat amb modèstia, sense fer el setciències, perquè l’època actual del català no la podrem veure de forma lluminosament clara fins que no haurà acabat, perquè la nostra llengua s’haurà normalitzat del tot o perquè s’haurà extingit sense remei.

És justament el que fa el llibre que acaba de publicar Josep M. Aymà, titulat Allò que no se sol dir de la normalització lingüística, i editat, és clar, per Empúries, que no para de fer arribar a les llibreries obres sobre llengua. I que duri.

El llibre de Josep M. Aymà té, a més, un altre mèrit i és que hi toca, o sigui, que té un gran sentit de la realitat. L’autor és funcionari en excedència de la Direcció General de Política Lingüística i, tot i que és una veu personal que parla des de la llibertat, es nota l’esperit pràctic característic del qui ha treballat en la matèria sobre la qual opina. Els interrogants que planteja Josep M. Aymà són els que de debò fan al cas. A l’hora de trobar les respostes, de vegades l’encerta, de vegades no se’n surt i ho reconeix i de vegades s’equivoca molt.

La gran mancança de l’autor –i del llibre, de retruc– és el desconeixement de l’àmbit civil i, també, dels mecanismes de poder (de decisió, per tant). Josep M. Aymà una mica n’és conscient i demana auxili a les ciències socials per poder convèncer la gent. I no. És la societat i no pas les ciències socials que cal implicar i no pas convèncer. L’autor divideix les entitats entre les que tenen ànim de lucre i les que no en tenen, cosa absurda. La prova és que el més semblant a un banc és una caixa d’estalvis i el primer té ànim de lucre (reparteix dividends) i la segona no; i un gran hospital –públic, deficitari– funciona si fa no fa com qualsevol gran empresa. La distinció essencial hauria de ser entre les botigues i les petites i mitjanes empreses i els pagesos i els professionals autònoms, d’una banda, i les grans empreses –públiques o privades– de l’altra. Això ja ho ha explicat fa temps i bé l’economista nord-americà J.K. Galbraith. Sense una visió clara del món empresarial, de l’associacionisme, de les classes socials d’avui dia, de les generacions actuals, del territori, dels mitjans de comunicació, en fi, de la societat no se la pot fer participar amb èxit en la normalització.

Malgrat aquesta gran mancança, molt freqüent entre els nostres normalitzadors professionals, el llibre de Josep M. Aymà és un material de debat decididament útil i interessant.

A l’hora de rellegir aquesta columna meva de fa vint anys, penso que l’article d’opinió, que és un gènere d’intersecció entre el periodisme creatiu i la literatura d’idees, en última instància no és res més que una reflexió sobre un tema d’actualitat escrita amb un segell personal. El fet que sigui una reflexió diferencia l’article d’opinió dels gèneres cent per cent periodístics, que són informatius, com ara la notícia o el reportatge. El que el diferencia de l’assaig és el lligam amb l’actualitat i no pas l’extensió: un article llarg i un assaig breu poden tenir una extensió similar. El segell personal diferencia la feina de l’articulista de la tasca de l’editorialista: l’editorial ha de ser impersonal. D’altra banda, com podem classificar els articles? De mil maneres, certament. La pertinent ara i aquí, o sigui, l’any 2012 al bloc Anys d’aprenentatge, és aquesta: hi ha articles que poden rellegir-se perfectament vint anys després de ser publicats i n’hi ha que no. Els meus poden rellegir-se, modèstia a part.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

La premsa associativa

Publicat al Diari de Barcelona el 23 d’abril del 1992.

Els profetes de vegades l’encerten. Alvin Toffler, l’any 1980, a La tercera ola, va anunciar l’arribada imminent dels mitjans de comunicació desmassificats. I sí, ja són aquí, encara que no ens n’hem adonat del tot. De la premsa local i comarcal que trobem als quioscos sí que en som ben conscients. Els estudiosos s’hi han dedicat; l’Anuari de la informació de Catalunya, que promou el Col·legi de Periodistes, se n’ocupa. I el mateix podríem dir de la premsa institucional, sobretot l’editada pels ajuntaments. Però hi ha també una mena de premsa escrita –desmassificada– que cada cop té més importància real i que, en canvi, sembla que no hi sigui. Per què?

Per la senzilla raó que no la trobem al quiosc. La idea segons la qual la premsa que consumim és la que podem veure en un quiosc és una idea envellida. Els diaris sí que són indestriables dels quioscos. I moltes revistes, també. Però no pas totes. Quina és la premsa que prescindeix del quiosc?

La premsa gratuïta, és clar. La revista Periodistas acaba de dedicar al tema un informe en què explica que la premsa gratuïta territorial, que s’alimenta només de la publicitat, té una gran difusió a la Gran Bretanya i a França i comença a entrar amb força aquí. Algunes d’aquestes revistes te les trobes a la bústia i altres te les regalen al forn quan vas a comprar el pa. Tenen molts anuncis i la difusió mínima acostuma a ser de deu mil exemplars. Sovint tenen una influència real en l’entorn. Per exemple, la revista Mes Coloma, de Santa Coloma de Gramenet, amb la publicació d’unes declaracions de l’exalcalde Lluís Hernández, va causar una autèntica crisi municipal.

Una altra mena de revistes que també prescindeixen del quiosc són les que jo anomenaria premsa associativa. Són publicacions que es trameten per correu als socis o afiliats i són gratuïtes relativament, perquè la quota inclou la recepció de la revista. En conjunt, representen un percentatge notable de la premsa escrita que circula i, per tant, de la lectura de premsa. A més, són revistes cada cop més professionalitzades.

Partits polítics, confederacions sindicals, col·legis professionals, sindicats agraris, clubs esportius, entitats culturals, l’Església catòlica, el Reial Automòbil Club de Catalunya, les federacions d’entitats, tot el món associatiu és ple de premsa pròpia. De premsa associativa.

Però com que polítics, periodistes i estudiosos de la comunicació tendeixen a ignorar la magnitud de la premsa associativa, ni se’n reconeix la importància ni es parla dels problemes que té. Per exemple, el que explicava Humbert Roma, director de La Terra, revista de la Unió de Pagesos, al número 150 de la publicació: “La premsa especialitzada passa moments d’incertesa, agreujada pel sobtat increment de les taxes postals”. De tota manera, la bona salut de la nostra premsa associativa és indestriable de la vitalitat del nostre associacionisme, tot i que també hi influeixen factors externs, com el que denunciava Humbert Roma.

A veure si ben aviat el Col·legi de Periodistes, la Universitat i, en general, la societat prenen consciència de la importància tant de la nova premsa gratuïta territorial com de la premsa associativa. En aquest sentit, penso que seria una bona idea incloure-les a l’Anuari de la informació. Un inventari complet de la nostra premsa associativa encara no s’ha fet mai.

Una reflexió interessant sobre la premsa desmassificada i, en particular, sobre la premsa associativa vint anys enrere, en aquesta columna meva. Ara vivim a l’era d’internet i al món associatiu webs i butlletins electrònics han substituït en molts casos les revistes en suport paper trameses per correu postal. Però el volum dels mitjans de comunicació que genera el nostre associacionisme continua sent molt notable.

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

El carrer ja no és el gran àmbit popular

Publicat al Diari de Barcelona el 16 d’abril del 1992.

El carrer ja no és el que era, l’àmbit popular per excel·lència. Les dones finestreres han esdevingut teleaddictes. Aquell que s’enfilava dalt d’un fanal i cridava a la revolta ja ha passat a la història. Els veïns ja no treuen la cadira a la porta de casa per xerrar amb altres veïns. Els nens ja no juguen al carrer. Els cotxes s’han fet els amos del carrer. El carrer ja no tornarà a ser el que era. Mai més. Però queda, encara, una mica d’aquell aire del carrer o la plaça com a lloc de trobada. En determinades illes on els cotxes no poden entrar mai, o bé els fan fora quan arriben dates assenyalades, el carrer com a àmbit popular encara existeix. Però és un fet irreversible que el carrer, que és el medi ambient on viu el folklore, ha reduït la seva dimensió. Això vol dir que totes les activitats de carrer –la cultura popular tradicional, entre elles– poden aspirar a tenir un futur brillant, però no massiu. No és pas una cosa terrible. El teatre, sense pretendre fer realitat el somni impossible de reinstaurar el paper central que va tenir antany, viu i progressa sense sentir-se acomplexat davant el cinema, els superconcerts o la televisió. Ha trobat el seu lloc dins l’ecosistema cultural de la fi del segle XX. Una cosa semblant podria fer el nostre folklore viu.

Els nouvinguts no són els immigrats. Poden, alguns nouvinguts, ells o els seus pares, haver nascut sud enllà, però el concepte de nouvinguts que interessa al folklore viu és un altre: els infants i els joves –els nouvinguts al món– i els desconeguts, que, amb sort, poden arribar a ser nouvinguts al folklore, com a practicants o com a espectadors. Els sardanistes fins ara no han sabut resoldre el repte dels nouvinguts i per això tres quartes parts dels assistents als aplecs, a les ballades i als concerts de sardanes ja han superat la quarantena. En canvi, els castellers, des de fa temps, i els geganters i els diables, els últims anys, tenen una vitalitat que, sense exagerar, podem qualificar de forta, gràcies, en gran part, als nouvinguts.

L’escola és el recer on han anat a parar coses que antany eren patrimoni exclusiu del carrer. El carnestoltes, per exemple. El folklore català viu hauria d’entrar en contacte permanent amb l’escola, perquè és una cosa d’aquí, però sobretot perquè, segons com, pot ser llaminer des del punt de vista de l’escola, que és el pedagògic. Imaginem-nos, per exemple, que el gegant, la geganta i els capgrossos visiten els col·legis, i els escolars i el mestre de cada classe conviuen un matí cada any amb ells. De manera natural, es faran espectadors de les desfilades de gegants, potser aniran a les grans trobades, com la de Matadepera, i potser fins i tot el dia de demà s’apuntaran a una colla de geganters.

Els mitjans de comunicació són un altre dels quatre factors socials que més influeixen en la vitalitat del nostre folklore. Tant la ràdio comarcal com, ocasionalment, TVE- Catalunya i TV3 han demostrat que els castellers són radiofònics, que són televisius. Però, en general, la gran premsa i, sobretot, la gran ràdio i la gran televisió ignoren el folklore viu català. I no s’hi val a dir que els castells potser sí, que són carn de televisió, però que les sardanes ja no ho són. Bona cuina, de TV3, és l’exemple perfecte de com es pot agafar un tema diguem-ne antropològic i d’entrada gens televisiu i fer-ne un producte de televisió excel·lent. Aquest és el camí.

Segona part de l’article meu de fa vint anys –cent per cent vigent– sobre el folklore viu.

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

El context social del folklore viu

Publicat al Diari de Barcelona el 8 d’abril del 1992.

Folklore viu o cultura tradicional i popular? No són expressions excloents, tot i que el Congrés de Cultura Tradicional i Popular, ja l’any 1982, va jugar fort aquesta carta nominal. És clar que allò que és popular no sempre és tradicional, i a l’inrevés: no tot allò que és tradicional és popular. Folklore viu és igual a cultura popular d’arrel tradicional.

Les arrossades també? Les sevillanes també? Són coses presents entre nosaltres. Formen part de la realitat catalana actual. Però passa que les arrossades i altres coses per l’estil, malgrat que molta gent es pensa que són tan velles com l’anar a peu, són un fenomen nou. Abans no hi havia el costum d’aplegar-se una gran colla al voltant d’una monumental paella de ferro. A les arrossades els manca l’arrel tradicional, cosa que no és cap crim, és clar. Les sevillanes i les majorettes són, sí, tradicionals… d’Andalusia i dels Estats Units. Les sevillanes i altres expressions del folklore andalús han aterrat a Catalunya de bracet de la gran immigració dels anys seixanta, van ser catapultades per la cultura oficial del règim anterior i gaudeixen avui del valor afegit que els dóna el fet que rutilants personatges de les revistes del cor s’hi han adherit els últims anys. El cinema i els telefilms made in USA han fet venir les majorettes i companyia del gran país de les hamburgueses i les han desembarcat aquí.

Quan parlem de folklore viu, entre nosaltres, parlem de la cultura popular d’arrel tradicional catalana. Altres coses frontereres amb aquesta són igualment respectables, i potser són igualment subvencionables, però són coses diferents.

Ara i aquí enraonem de les sardanes, dels esbarts, dels castells, dels gegants i dels diables, que són els cinc grans àmbits del folklore català viu, i també dels àmbits menors, com el pessebrisme, els bastoners, el ball de gitanes, els trabucaires, els capgrossos que van per lliure (sens gegants), les bandes de música (a la Catalunya veïna del País Valencià) i altres expressions de la nostra cultura popular i tradicional.

Però no enraonarem ara de les proeses castelleres i el ric vocabulari dels castells, ni de la bellesa de les sardanes i de la música per a cobla, ni de la gràcia dels gegants, ni de l’espectacularitat dels diables, sinó del context social que els dóna vida –o que els nega la vida. El folklore no es troba allà dalt, a l’espai intergalàctic, navegant com una ànima en pena, sinó que és aquí, enmig del carrer. Necessita de la societat com de l’aire que respira. Fora del medi social, el folklore és inconcebible. I el folklore viu depèn del tot i per a tot de la societat actual.

Però no tots els aspectes de la societat d’avui hi influeixen de la mateixa manera. La contaminació dels rius catalans, per exemple, que és una cosa estrictament actual, no té, en canvi, cap influència directa en la nostra cultura tradicional popular. És d’importància vital per als estudiosos, els cronistes i, sobretot, els protagonistes del nostre folklore viu identificar bé els factors socials que fan al cas. Són quatre: el carrer, els nouvinguts, l’escola i els mitjans de comunicació. De la mateixa manera que una alzina necessita l’aire, l’aigua, la terra i el sol per existir, el folklore viu, que no és una cosa de la naturalesa sinó de la societat, necessita aquests quatre elements socials. En parlarem la setmana que ve.

Cent per cent vigent, aquest article meu de fa vint anys. 

 

 

 

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

La resurrecció de la llengua hebrea

Publicat al Diari de Barcelona el 2 d’abril del 1992.

Com que aquesta setmana fa cinc-cents anys de l’expulsió dels jueus, podríem parlar de la resurrecció de la llengua hebrea, que és un dels fenòmens més singulars de la història idiomàtica contemporània. No hi ha cap altre cas en què l’èxit del revifament lingüístic hagi estat tan espectacular. Per explicar la curiosa història de la recuperació de l’hebreu, seguirem un treball recent de Tessa Calders, del departament de Semítiques de la Universitat de Barcelona.

L’hebreu ha arribat a convertir-se en la llengua pròpia d’una comunitat de parlants, després d’haver estat relegat durant disset segles, que aviat és dit, a usos religiosos, literaris i d’estudi. L’hebreu no era ben bé una llengua morta, però es trobava en un estat de letargia, perquè va deixar de ser una llengua parlada des de l’any 200 després de Crist, encara que sovint la feien servir com a llengua franca els jueus de les diverses comunitats del món.

Eliezer ben Yehudà (1858 – 1922) el defineixen els actuals jueus de Catalunya com el Pompeu Fabra d’Israel. En realitat, el seu paper va ser encara més decisiu. El seu fill va ser el primer jueu que va tenir l’hebreu com a llengua vernacla després de 1.700 anys. La tasca, al començament, no va ser fàcil. Mancaven moltes paraules i expressions per a la vida quotidiana. Ben Yehudà va recórrer a les fonts literàries, a la llengua àrab i als neologismes que ell mateix encunyava (en aquest últim aspecte va fer una feina comparable a la del nostre Ramon Llull). El fruit enquadernat d’aquest esforç va ser el Tresor de la llengua hebrea.

Ben Yehudà va veure ben aviat que l’única manera d’aconseguir que l’hebreu fos la llengua de tota la població era ensenyar-la a les escoles. I va pensar que el mètode més eficaç era ensenyar hebreu en hebreu. Així s’aconseguí, ja l’any 1900, que l’hebreu fos la llengua vernacla d’una primera generació de parlants. El 1913 l’hebreu va fer un gran pas endavant en convertir-se en la llengua oficial del Teknion, institut tecnològic de Haifa.

A l’espectacular renaixença de la llengua hebrea hi va contribuir l’absència d’una llengua nacional a Palestina. El turc era l’idioma oficial, la població àrab parlava àrab, i els jueus es valien de les diferents llengües de les comunitats d’on procedien. Això va fer de l’hebreu l’única llengua comuna de tots els jueus.

Avui dia, l’hebreu és, veritablement, la llengua territorial de l’Estat d’Israel, i ben segur la llengua pròpia de totes les futures generacions de jueus d’Israel, tot i que també són presents a l’Estat israelià l’àrab i l’anglès, a més de moltes altres llengües.

Des de Catalunya no ens hem d’enlluernar amb el cas de l’hebreu. El diguem-ne comerç lingüístic, és a dir, l’intercanvi d’experiències de normalització, Catalunya el fa amb altres països. Sobretot, importem coses del Quebec i n’exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica, a Galícia i al País Basc. La situació sociolingüística a Israel i a Catalunya no és equivalent. Però hi ha una cosa que sí que podem admirar i, per tant, aprendre dels jueus d’Israel. I és que si existeix una voluntat col·lectiva de normalització lingüística molt clara i forta, l’èxit està assegurat. D’entrada, la recuperació de l’hebreu era més difícil, més diguem-ne utòpica que la del català, i l’hebreu se n’ha sortit.

A l’hora de rellegir aquest article meu de fa vint anys, penso que ara diria el mateix. També penso que la renaixença de la llengua hebrea és la història d’un èxit, la renaixença de la llengua d’oc és la història d’un fracàs i la renaixença de la nostra llengua… El futur de la llengua catalana no està escrit enlloc: l’escrivim cada dia entre tots.

Publicat dins de llengua i comunicació | 24s comentaris

Tota la força de la legitimitat

Publicat al Diari de Barcelona el 26 de març del 1992.

Mesos abans de les eleccions del 15 de març, un general afirmava que la Generalitat de Catalunya practicava el terrorisme lingüístic. Alhora, un columnista opinava que la política lingüística actual és un invent del nacionalisme. L’un és un militar poc amic de la democràcia; l’altre és un professor universitari que es veu amb cor de donar lliçons de democràcia. Però tots dos –i sense voler– plantejaven una qüestió interessant: la legitimitat de la normalització lingüística.

Si la normalització del català fos un invent del nacionalisme, tindria la mateixa legitimitat que si fos un invent de l’espiritisme; és a dir, cap ni una. Perquè l’únic que pot legitimar una política és la democràcia, que a més a més fa que coincideixin legalitat i legitimitat, cosa que no passa en una dictadura. I n’hi ha prou amb un article per demostrar que la Generalitat –que és el Consell Executiu més el Parlament– practica la democràcia lingüística i, per tant, és literalment impossible que faci terrorisme lingüístic. Democràcia i terrorisme són termes contraris i excloents. Sap greu haver de recordar aquestes coses tan elementals, però es veu que és necessari.

Tenim quatre nivells de govern –local, autonòmic, estatal, europeu– i tots quatre sorgeixen de les urnes. Però cada nivell d’Administració té les seves competències pròpies. De la política lingüística se n’ocupa la Generalitat. Per tant, el 15 de març el poble de Catalunya s’ha pronunciat sobre la política idiomàtica.

He llegit el programa electoral de Convergència i Unió (70 escons), el del Partit dels Socialistes (40), el de l’Esquerra Republicana (11) i el d’Iniciativa per Catalunya (7). Total, 128 dels 135 escons. Són les quatre principals forces parlamentàries: representen, plegades, el parer de quasi tots els votants. Els quatre programes comparteixen la mateixa voluntat, inequívoca, de tirar endavant la normalització lingüística, d’avançar cap a la plenitud del català.

Fem una mica d’advocat del diable: la gran majoria de la gent no llegeix els programes electorals. No hi fa res. Els programes no contenen cap sorpresa, sinó que confirmen allò que tothom ja sap, o sigui, que CiU, PSC, ERC i IC volen que el català avanci.

Fem una mica més d’advocat del diable: la democràcia és imperfecta, i de vegades necessita la intervenció correctora i imparcial d’un defensor del poble. D’acord. El síndic de greuges s’ha referit fa poques setmanes a la normalització i ha criticat… que es trobi aturada, diu que s’hauria d’accelerar més.

Fem encara més d’advocat del diable: la democràcia no són només les urnes, sinó també la participació associativa. Entesos. L’associacionisme del país, incloent-hi els grans sindicats, participa activament en la normalització.

Una última intervenció de l’advocat del diable: les seccions de cartes al director dels diaris reflecteixen també l’opinió dels ciutadans. Potser sí. Sovint apareixen cartes de protesta… perquè l’oferta d’exàmens oficials de català és insuficient.

La conclusió és diàfana: la normalització de la llengua catalana té tota la força de la legitimitat democràtica.

Vint anys després d’escriure i publicar aquest article, dic: sí, la normalització del català té tota la força de la legitimitat democràtica; el mal és que la força bruta –mancada de tota legitimitat, però molt potent– continua actuant contra la nostra llengua.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari