Divuit revistes a la bústia

 

Publicat al Diari de Barcelona el 20 d’agost del 1992.

L’altre dia vam examinar els rebuts domiciliats d’una llar normal, casa meva sense anar més lluny. Avui farem el mateix amb la premsa que rebem per correu. És a dir, la que no anem a comprar al quiosc, sinó que ens la trobem a la nostra bústia. La rebem o bé perquè és la premsa associativa d’entitats de les quals som socis o bé perquè el nostre nom figura en la llista corresponent.

Nexus, revista semestral de cultura, l’edita la Fundació Caixa de Catalunya. És una publicació escrita íntegrament en llengua catalana. Panorama, periòdic mensual de la Fundació la Caixa, exactament igual. En canvi, La llibreta, revista trimestral també de la Caixa, és bilingüe. A l’últim número, el d’estiu de 1992, d’un total de 52 pàgines, n’he comptat –incloent-hi les de publicitat– 32 en català, 18 en castellà i 2 de bilingües. Tot plegat confirma que les nostres caixes d’estalvis, tot i que no han assolit la plena normalitat lingüística, són, entre les grans empreses, el sector més catalanitzat.

Capçalera, revista mensual del Col·legi de Periodistes de Catalunya, fa servir també la nostra llengua, fora d’alguns dels anuncis, que són en castellà. Annals de periodisme català, semestral, editada pel mateix col·legi professional, és també tota la revista en català, amb un apèndix amb els resums dels articles en anglès. Periodistas, mensual, publicada per l’Associació de la Premsa de Madrid per a tots els periodistes d’Espanya, com és fàcil d’endevinar, és escrita de dalt a baix en castellà o, com diuen ells, en espanyol. Noticiari de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), trimestral, no cal dir-ho, en català. Salut, trimestral del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Barcelona, també en llengua catalana, llevat dels anuncis, que són en castellà. El butlletí de l’Hospital de Sant Pau, també en català. Fa la impressió, doncs, que la normalització lingüística ha avançat força en la premsa professional.

Sport i salut, revista bimestral publicada per Spot Dyr, és gairebé tota en català (només alguns dels anuncis són en castellà), cosa que posa de manifest l’avenç experimentat els últims anys per la nostra llengua al món esportiu.

Proa espais, d’Enciclopèdia Catalana, i Cercle de lectors són dues revistes dedicades a la promoció del llibre en català, editades, com és lògic, en la llengua de Verdaguer. El mateix podem dir de Noves SL, que no vol dir Societat Limitada, sinó sociolingüística: és la publicació de l’Institut de Sociolingüística Catalana, adscrit a la Direcció General de Política Lingüística. Debat nacionalista és, evidentment, en la llengua de Macià i Companys.

De la revista La Municipal, que publica cada mes l’Ajuntament de Barcelona per a tot el personal que hi treballa, ja en vam parlar aquí un dia, elogiant el fet que s’edita des de sempre en la llengua de Pompeu Fabra. En canvi, La rosa de Barcelona, revista bimestral de la Federació de Barcelona del PSC, partit que governa la ciutat, és bilingüe; en alguns números, fins i tot hi predomina el castellà. És significatiu.

El butlletí de l’associació de pares d’alumnes del col·legi Estel del Guinardó és tot en català, igual que la publicació de la Federació d’Apes de Catalunya. És un detall representatiu del fet que, a Catalunya, els pares i les mares juguen activament a favor de la catalanització del sistema escolar.

Vet aquí una radiografia lingüística de les revistes que rebia a la bústia de casa meva ara fa vint anys.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Nou rebuts domiciliats

Publicat al Diari de Barcelona el 13 d’agost del 1992.

Val la pena saber on som, però abans hem de dir on volem arribar. Diguem-ho: volem fer del català la llengua de la vida quotidiana a tota la nostra àrea idiomàtica. Aquest és l’objectiu final de la normalització lingüística. En una societat complexa i oberta com la nostra, la llengua quotidiana no és fàcil de delimitar; però la podem identificar amb la llengua en què viu un dia qualsevol la majoria de la gent. Val a dir que les coses petites també formen part de la vida i, per tant, de la llengua quotidiana, tot i que no en parlem gaire. Per exemple, els rebuts domiciliats. Examinarem avui els d’una llar normal, casa meva sense anar més lluny. A veure què hi descobrim.

A l’encapçalament del primer, hi diu Aigües de Barcelona / Sociedad general de aguas de Barcelona. O sigui, els del ram de l’aigua, amb el nom de l’empresa, es dediquen a nedar i guardar la roba: meitat en català, meitat en castellà. La resta del paper practica un bilingüisme, que no és l’ideal de la normalització, però que en l’etapa actual podem qualificar de decent. El català hi figura sempre en primer lloc (adreça / dirección) i la part mecanoscrita és només en català. No està malament, però podrien fer un pas més i superar el bilingüisme innecessari (total consum / total consumo) i normalitzar-se, és a dir, catalanitzar-se del tot.

Els del Gas Natural, que fins fa dues factures es deien Catalana de Gas, apliquen el mateix criteri que els del ram de l’aigua, però una mica millor. Bilingüisme encara més ordenat, el lloc del català encara més preferent, i els missatges mecanoscrits són íntegrament en català, un pas més i arribaran a la plena normalitat lingüística.

El rebut de l’electricitat és de Fecsa –així, amb la sigla i prou–, però arriba imprès en paper de la Caixa. La part mecanoscrita, que és la que correspon a Fecsa, practica un bilingüisme sense solta ni volta: equipos medida, però en canvi per a tota gestió truqui al (de la qualitat de la llengua avui no en parlem). L’imprès de la Caixa és íntegrament en català, però com que l’empresa que presideix Samaranch és tan diplomàtica com ell, no m’estranyaria gens que els que fem servir el català als caixers automàtics rebem la correspondència en català, mentre que els altres la reben en castellà.

El rebut de la Telefónica és horrorós. Tota la part mecanoscrita és només en castellà, igual que el nom de la companyia (es veu que l’accent de Telefónica és més intocable que la Constitució espanyola). I la resta del document practica un bilingüisme castellà / català, que és innecessari, absurd i ofensiu: población / població, domicilio / domicili, importe / import.

Als rebuts de l’aigua, el gas, l’electricitat i el telèfon, hi hem d’afegir els de cinc associacions. El de Sport Dyr ve en un imprès de la Caixa damunt del qual hi apareix mecanoscrit el missatge de Dyr, tot plegat en català. Exactament igual que el rebut, que gestiona l’associació de pares d’alumnes, de l’escola Estel del Guinardó. El del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Barcelona, tot en català. El del Col·legi de Periodistes de Catalunya, també. I el de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, igualment –només faltaria!–.

En resum, els rebuts domiciliats del món associatiu, molt bé; el de Gas Natural, decent; el d’Aigües de Barcelona, també; el de Fecsa, no tant; el de Telefónica, malament, el pitjor de tots.

A l’hora de rellegir aquest article meu de fa vint anys que ara reedito, trobo que és particularment vigent la idea de fer del català la llengua de la vida quotidiana; és a dir, la llengua quotidiana.

Però més que res tinc naturalment la curiositat de saber, vint anys després, quina és la llengua dels rebuts domiciliats que mantinc. Som-hi, doncs.

A veure. La factura d’Aigües de Barcelona és tota en català: ni gota de cap altra llengua. Exactament igual que la factura de la companyia del gas, que ara es diu Gas Natural Fenosa. Tota sencera en català és també la factura de l’electricitat, ara d’Endesa, que ja fa temps va absorbir la Fecsa. Tota en la llengua de Pompeu Fabra és també la factura d’internet + trucades de Movistar, que pertany al grup de Telefónica. Igualment en català els rebuts del Dir (que ara s’escriu així, amb la i llatina), del Col·legi d’Infermeria, del Col·legi de Periodistes i de l’Associació d’Escriptors.

Ras i curt: tot en català.

 

Publicat dins de vida diària | Envia un comentari

Racisme idiomàtic

Publicat al Diari de Barcelona el 6 d’agost del 1992.

Que un paio cali foc a una casa perquè hi viuen gitanos és un acte racista. Però si tothom reprova el racista, la policia l’agafa i un tribunal el condemna, vol dir que aquella societat no és racista. En canvi, els sudistes nord-americans pensaven que els negres no són persones, de la mateixa manera que els alemanys, durant el nazisme, creien que els jueus són éssers inferiors. N’estaven convençuts els homes i les dones corrents. El racisme fa que persones que són intel·ligents i sensibles i cultes, que fins i tot són bones persones, es transformin en monstres. El personatge creat per R.L. Stevenson, el famós Dr. Jekyll i Mr. Hyde, encarna bé la doble personalitat que s’apodera de gairebé tothom en una societat racista.

Igual que existeix el racisme humà, hi ha també el racisme idiomàtic. I l’antiracisme lingüístic, com el que predica des de fa anys Jesús Tuson, l’autor d’El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988) i El llenguatge i el plaer (1990), llibres editats per Empúries. Jesús Tuson fa una defensa apassionada de la igualtat de totes les llengües, i veu en la diversitat de llengües una riquesa que expressa la unitat essencial de l’espècie humana.

Tot el contrari del que fa Fernando Lázaro Carreter, el nou director de la Real Academia de la Lengua. L’home no és nou a la casa. Fa vint anys que hi ocupa la cadira R. R de racisme. De racisme idiomàtic. El mal és que no és un problema seu –ell és un home savi i treballador, assenyat, fins i tot obert– sinó que viu en una societat, la de l’Espanya castellana, que no ha superat el racisme lingüístic.

La revista Periodistas ha publicat no fa gaire una llarga entrevista a Lázaro Carreter que ens permet descobrir, un cop més, el racisme idiomàtic que existeix oest enllà. Quan enraona sobre el español no diu cap bestiesa. Al contrari. Analitza el paper dels mitjans de comunicació, la necessitat de mantenir la unitat de la llengua de Cervantes entre els parlants de les dues ribes de l’Atlàntic o la incorporació de neologismes amb una gran lucidesa i un sentit pràctic poc comú. A més, és capaç de referir-se a altres llengües –en concret, el portuguès i el francès– amb el mateix respecte amb què parla de la seva. Però, i els altres idiomes d’Espanya? Doncs es veu que, més que res, fan nosa.

Diu Lázaro Carreter: “Cada vez se extiende más la idea de que el estudio de la lengua propia es poco necesario, porque se aprende por impregnación; que el idioma se aprende como se aprende a respirar: se nace en el seno de una comunidad que tiene tal lengua, y se aprende. Esta es una idea muy falsa, que todavía está presente en las personas que rigen la educación. La prueba es cómo cada vez más se ha ido restringiendo el tiempo dedicado al estudio de la lengua común, la lengua nacional. Hay casos ya, incluso, de licenciaturas, en donde la lengua española y la literatura se ponen en alternativa con una de las lenguas y literaturas territoriales. Se está llegando ya, realmente, a un estado muy preocupante; porque la que da realmente cohesión a nuestra nación es esa lengua común. España no es una nación plurilingüe, como lo es Suiza, en donde hay lenguas que no tienen comunicación entre sí. España es una nación con una lengua, lo que nos permite estar en Santiago de Compostela, en Tarragona, en Alicante y en San Sebastián y entendernos. En España hay una lengua común, y otras más de tipo territorial”.

Decididament, Espanya no té remei!

Dissortadament, la denúncia que faig en aquest article meu de fa vint anys que ara reedito és plenament vigent, per la senzilla raó que el racisme idiomàtic de l’Espanya castellana és del tot vigent.

Publicat dins de lectures | 1 comentari

Crítica lingüística

 

Publicat al Diari de Barcelona el 30 de juliol del 1992.

El castellà pot esborrar del mapa el català substituint-lo, però també dialectalitzant-lo. Així és que tan important és fomentar l’ús del català com vetllar per la qualitat de la llengua pública.

En els últims anys, ha sorgit a l’àrea de Barcelona una parla nova, el català aparent. Consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d’una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a “a” en totes les posicions, i, sintàcticament, en l’eliminació dels pronoms febles i en una equivalència constant amb el castellà, a més de la substitució de les frases fetes catalanes per la traducció literal de les castellanes. És una parla que de català només té el lèxic i l’ortografia, o sigui, l’aparença. És, de fet, un dialecte nou del castellà.

L’aparició del català aparent seria una bona notícia si fos l’hereu del xava; és a dir, el parlar de transició dels castellanoparlants que s’incorporen al català. Però és això i és alhora el contrari: representa també la transició cap al castellà de noves generacions de catalanoparlants.

El més greu és que el català aparent és l’eina de treball de nombrosos professionals dels mitjans de comunicació. Comparem un moment el castellà i el català que fan servir les televisions que rebem a casa nostra. El primer dóna gust; fora d’alguns telefilms o pel·lícules no gaire ben doblats, el castellà de la televisió és de bona qualitat. En canvi, en català hi trobem de tot. Des de productes digníssims, amb una llengua rica i adequada al mitjà, com La granja, fins a espais amb una llengua tan penosa que resultaria intolerable per a l’audiència de qualsevol altra àrea idiomàtica.

A veure si ens entenem. La gent que parli com vulgui a casa seva, al bar, a la botiga o al taller. Però escriptors, periodistes, locutors, guionistes, traductors, cantants, actors i companyia tenim l’obligació professional de dominar la llengua que fem servir d’eina de treball. De la mateixa manera que els metges o els arquitectes n’han de saber, perquè si no en saben és un escàndol, els que treballem amb la llengua també. Hi ha una dotzena d’oficis en què la incompetència lingüística és una indecència professional.

No és la primera vegada que plantejo l’existència del català aparent, i la necessitat que els professionals de la comunicació tinguem la competència lingüística adequada. Però avui voldria anar una mica més enllà i proposar un estímul en aquest sentit. Es tractaria d’instaurar la crítica lingüística. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d’estrenes teatrals, de pel·lícules, d’obres musicals i, d’uns anys ençà, també de ràdio i televisió. Aniria molt bé que d’una manera regular es publiquessin crítiques lingüístiques dels productes culturals i comunicatius.

Així evitaríem la impunitat amb què actuen alguns mals professionals i, sobretot, revaloraríem la llengua entre els professionals de la comunicació. I seria un exercici mil vegades més útil que la discussió normativa sobre barcos, vaixells i altres detalls, que fa que molta gent del carrer digui: això del català és tan difícil que ni els entesos es posen d’acord, i fa també que la majoria de professionals de la comunicació pensin: la llengua és cosa dels lingüistes, quan acabaran de discutir entre ells ja ens diran com ho hem de fer.

Trobo que tot el que dic en aquest article era vàlid fa vint anys –quan el vaig publicar– i és vàlid ara que el reedito.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Termcat: medalla d’or

 

Publicat al Diari de Barcelona el 23 de juliol del 1992.

Seran espectaculars, els Jocs Olímpics, és a dir, la cerimònia inaugural i els quinze dies de competicions. Però, per a nosaltres, el més important de les Olimpíades de Barcelona no és l’esdeveniment mundial de l’estiu de l’any del Senyor de 1992, sinó l’obra viva i perdurable: l’obertura de la ciutat al mar, les rondes, les instal·lacions noves. Això és el que quedarà, quan el circ olímpic haurà plegat veles.

Els últims anys, molts han treballat, des de l’àmbit civil i des de l’institucional, perquè els Jocs de Barcelona no fossin una oportunitat malaguanyada per a la llengua catalana. Aquests esforços han produït dos fruits, l’un espectacular però efímer, l’altre perdurable. El primer és l’ús de la llengua pròpia de Catalunya durant els Jocs, des dels rètols dels temples esportius fins el canal olímpic de televisió. De l’altre fruit en parlarem a poc a poc.

Es tracta dels diccionaris dels esports presents a Barcelona 92. Vint-i-vuit esports, vint-i-vuit diccionaris: basquetbol; voleibol; ciclisme; vela; gimnàstica; natació; tennis; tennis de taula; piragüisme; judo; hípica; handbol; tir amb arc; tir olímpic; esgrima; rem; lluita; hoquei; hoquei sobre patins; bàdminton; boxa; halterofília; taekwondo; beisbol; pentatló modern; pilota; atletisme; futbol. I, per postres, el Diccionari general dels esports olímpics, que va aparèixer en escena la setmana passada.

Tots aquests diccionaris els ha editat Enciclopèdia Catalana i es poden adquirir a qualsevol llibreria. L’autor d’aquesta obra monumental és el Termcat, centre de terminologia catalana, creat el 1985 per la Generalitat i l’Institut d’Estudis Catalans. La quantitat i la qualitat de la feina feta pel Termcat en el terreny de joc de la terminologia esportiva el fa mereixedor d’una medalla d’or.

Les virtuts dels vint-i-nou diccionaris són evidents. A més a més del rigor a l’hora de fixar els vocabularis olímpics, aquests volums excel·leixen per la seva claredat. Són d’allò més fàcils de consultar, tant si un vol saber el significat precís d’un terme esportiu en català, com si el que necessita és conèixer les equivalències entre les llengües oficials dels Jocs de Barcelona (català, castellà, francès, anglès).

El públic natural dels vint-i-vuit diccionaris d’esports olímpics són els esportistes, els tècnics, els periodistes especialitzats i els afeccionats a aquell esport. En canvi, l’usuari del Diccionari general dels esports olímpics, que conté la terminologia bàsica de cada esport i els termes comuns a un gran nombre d’esports, pot ser qualsevol persona.

Per arrodonir aquesta empresa, la Generalitat i Enciclopèdia Catalana publiquen, també, els reglaments oficials de les disciplines olímpiques.

Si és cert que no hi ha rosa sense espìnes, quina pot ser l’espina? Doncs la poca difusió. Aquests diccionaris són eines precioses i molt útils… si és que les utilitzen els interessats. Poden ajudar a augmentar l’ús i la qualitat de la llengua catalana al món esportiu, però només si són adquirides en quantitats industrials i consultades sovint. Tant de bo.

Com passa el temps, oi? De seguida celebrarem que fa vint anys vam viure els Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest article meu que ara reedito en parla. També parla de la terminologia. Alerta. Tenim paraules, tenim noms, tenim termes. No val a confondre’ls.

L’inventari de les nostres paraules i les nostres locucions constitueix el tresor lèxic de la nostra llengua; n’hi ha, com l’amic Eugeni S. Reig, editor d’InfoMigjorn, que senten passió per les nostres paraules, i per això es dediquen a estudiar-les i a defensar-les i ben fet que fan. La gràcia de les paraules és que, segons el context, poden significar coses diferents.

Dels nostres noms personals i cognoms i dels noms de lloc de la nostra terra s’ocupa l’onomàstica; n’hi ha, com l’enyorat Enric Moreu-Rey, que senten passió pels nostres noms i per això s’agrupen en la Societat d’Onomàstica, que ell va fundar, i ben fet que fan.

Els termes, a diferència de les paraules de la llengua general, no admeten sinònims ni dobles sentits ni res que s’hi assembli. Poca broma amb els termes. A l’hora d’establir un vocabulari científic o tècnic o esportiu, la terminologia defineix de forma inequívoca cada concepte i tria un únic terme per expressar-lo. És així com funcionen els llenguatges d’especialitat; per tant, traduir terminologia és molt més fàcil que traduir lèxic. A casa nostra, de fixar els termes s’ocupa des de fa vint-i-set anys el Termcat i ben fet que fa.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

L’espai català de comunicació

Publicat al Diari de Barcelona el 16 de juliol del 1992.

Atenció: el paper i el destí de la llengua, de la cultura i de la nació catalanes en l’escenari europeu del segle XXI dependran, en gran part, de la capacitat de construir un espai de comunicació propi, format pels mitjans escrits (premsa i llibres), els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema, vídeo, fotografia), els serveis de telecomunicació i la publicitat. Aquesta és la conclusió principal de l’estudi Construir l’espai català de comunicació, dirigit per Josep Gifreu i coordinat per Maria Corominas, que ha editat no fa gaire el Centre d’Investigació de la Comunicació. Aquesta és, també, i des de fa anys, la idea central del discurs del professor Josep Gifreu.

L’estudi descriu l’estat de la qüestió amb un realisme implacable, però alhora amb una voluntat inequívoca d’afirmació de la nostra identitat. Avui dia, un espai de comunicació dels països de llengua catalana és, més que res, un projecte. Fàcil? No gens. Viable? Potser sí. Però només des de la iniciativa pública, perquè la inèrcia del mercat –llevat d’excepcions, com la indústria editorial– és més aviat destructiva per a la nostra àrea cultural, que és petita i a sobre fragmentada. A més, la unitat de la nostra llengua no la consolidarem només amb declaracions científiques, sinó amb l’extensió –via televisiva– d’un model general de català oral públic, a hores d’ara inexistent.

També és veritat que, sobretot a Catalunya, els anys de democràcia i autonomia han permès d’edificar un espai comunicatiu en català, que reconeixem com a propi els catalans (però no els valencians o els mallorquins). Això vol dir que l’articulació d’un espai de comunicació dels Països Catalans no partiria de zero.

A aquest estudi i, en general, al pensament de Josep Gifreu només se li poden fer dos retrets. El primer és que no posa prou èmfasi en la necessitat de catalanitzar els mitjans en castellà que, territorialment, pertanyen a l’àrea cultural catalana. I convindria molt de seguir l’exemple històric del diari La Publicidad, que va transformar-se en La Publicitat, el més recent del Diari de Girona –editat primer en castellà, bilingüe després, i ara del tot en català– o, sense anar més lluny, del Diari de Barcelona, que es va catalanitzar el 1987. L’altra objecció és que, tot i que reconeix que tenim diversos àmbits de comunicació superposats, parla molt de l’europeu i gens de l’espanyol, que és el més present a casa nostra, sobretot des de l’aparició de les televisions privades, que encara no emetien quan Gifreu i companyia van enllestir l’estudi que comentem.

Una de les nostres estratègies hauria de ser l’adequació idiomàtica de l’espai estatal a la realitat plurinacional d’Espanya, i aquesta estratègia no és incompatible amb la de construir un espai de comunicació estrictament català. Per cert, els qui tenen l’obligació política d’aplicar el federalisme idiomàtic als mitjans de comunicació són, és clar, els nostres federalistes. El mal és que els del PSC són federalistes de pensament, paraula… i prou: són federalistes metafísics.

Globalment, l’estudi és una obra reeixida. El problema, si n’hi ha, no serà intern, sinó extern; no serà el text, sinó el context. Si la Generalitat i els altres patrocinadors del treball no el fan seu, serà una mica com el guió d’un llargmetratge que ningú no realitza. Sovint l’Administració, aquí i arreu, encarrega estudis i després no en fa gaire cas. És el que passarà? Seria una llàstima.

Fa vint anys, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, no sabíem la gran importància que arribaria a tenir internet en la construcció de l’espai català de comunicació.

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

L’opinió dels emprius

 

Publicat al Diari de Barcelona el 9 de juliol del 1992.

Una societat nacional ben vertebrada vol dir, entre altres coses, un associacionisme fort. En aquest sentit, el paper dels clubs d’opinió és modest, si el comparem amb el de les grans organitzacions civils, però és interessant. Són àmbits per enraonar –lluny de la xerrameca imperant– i per cultivar el pensament polític. El mal dels nostres clubs d’opinió és la poca solidesa que tenen com a entitats.

Una de les poques excepcions és l’Emprius. Va néixer el 1980, l’any en què Josep Tarradellas va deixar la presidència de la Generalitat, hi va accedir Jordi Pujol i els socialistes van perdre les eleccions. Els emprius són tarradellistes, antipujolistes i prosocialistes: el ve de naixement.

S’organitzen en tres cercles concèntrics. El rovell de l’ou el formen els socis que cotitzen cada mes (121 emprius). El segon cercle, els que paguen una quota anual (uns dos centenars d’emprius). La tercera anella la constitueixen els que es limiten a rebre els papers de l’entitat (uns tres mil cinc-cents amics i coneguts del club). Tots els dimarts fan una tertúlia al local que tenen al número 203 del carrer Provença. A més, editen papers diversos, publiquen articles d’opinió a la premsa, tiren endavant iniciatives més o menys polítiques i, des de fa poc, fomenten la creació de clubs germans fora de Barcelona.

L’ànima d’Emprius club d’opinió és Romà Planas, que coordina totes les activitats. Dos dels articulistes més actius són Jordi Planes i el misteriós M.H. Apàtrida, tots dos ben coneguts pels lectors del Diari de Barcelona. Altres noms a destacar són, entre els fundadors, Josep M. Bricall, Joaquim Nadal, Antoni Siurana i Josep Lluís Sureda i, entre els incorporats després de l’any fundacional, Enric Bastardes, Albert Boadella, Antoni Castells, Carles Kinder, Martí Parellada, Margarita Rivière, Joan Manuel Serrat, Josep M. Socías i Ernest Udina.

Existeix un pensament comú de tots els emprius? Sí i no. Són un col·lectiu plural, amb idees i llenguatges diferents, però amb unes conviccions i uns valors compartits.

Les conviccions són tres. La primera, que Tarradellas tenia tota la raó i que el tarradellisme es pot resumir en poques paraules: una bona política és una bona Administració i una bona Administració és una bona política. La segona convicció, que el pujolisme és el mal govern. La tercera, que els socialistes són l’alternativa i que, si governessin a la Generalitat, farien bé tot allò que Pujol fa mal fet.

Els valors que fomenten els emprius ja no són tan fàcils d’identificar, però són més notables. El diàleg entre les idees i la realitat, el rigor, la tolerància i el bon humor, la seriositat, la síntesi entre catalanisme i universalitat, la franquesa, l’aprofundiment de la democràcia, el debat sense restriccions, l’eficàcia al servei del progrés, la solidaritat social i altres valors per l’estil.

Les conviccions dels emprius són una qüestió de fe. O s’hi creu o no s’hi creu. Ara bé, els valors que defensen de pensament, paraula i obra els hauríem de fer nostres tots els ciutadans de Catalunya. Que els del club d’opinió Emprius els promoguin en nom del tarradellisme i del socialisme, i que altres els practiquin en nom d’una fe diametralment contrària, o bé des de l’ecumenisme ideològic, tant se val. El nom no fa la cosa.

El primer paràgraf d’aquest article meu de fa vint anys és cent per cent vigent. Tota la resta de la columna és la notícia del club d’opinió Emprius en un dels moments de més gran vitalitat en la història d’aquesta associació.

 

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

Estiuejar en català

 

Publicat al Diari de Barcelona el 25 de juny del 1992.

Ara que anem de cara al bon temps, els hotels i els càmpings es preparen per fer l’agost. Temporada alta en diuen. I els bars i els restaurants també noten que ha arribat l’estiu, l’època de les vacances dels qui estudien i dels qui treballen. Molta gent metropolitana anirà els caps de setmana i els dies de vacances a la platja o a la muntanya sense sortir de Catalunya. Turisme interior en diuen. I comprovarà, un any més, que estiuejar en català no és pas fàcil.

Tot i que dilluns, al Palau de la Generalitat, es va signar un conveni, precisament, per facilitar que puguem estiuejar al país en català. L’acord per impulsar la normalització als establiments d’hostaleria i de restauració el van firmar Josep Maria Àlvarez (UGT de Catalunya), Ignasi Farreres (Departament de Treball), Lluís Alegre (Departament de Comerç, Consum i Turisme), Joaquim Triadú (Departament de Cultura) i Miquel Reniu (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Val la pena d’examinar la cara i la creu d’aquest conveni.

El de dilluns va ser un acte d’afirmació catalanista molt notable en un doble sentit. Un pas endavant en la voluntat de normalitzar el català i, alhora, en la nostra cohesió nacional. El conveni, iniciativa de la UGT, que és el sindicat majoritari en aquest ram, té un to ideològic més explícit del que és habitual.

El primer paràgraf manifesta que “totes les parts comparteixen la voluntat de promoure l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua nacional del poble català com a llengua oficial i pròpia de Catalunya”. A més, Josep Maria Àlvarez, que fa ben pocs anys encara no sabia enraonar en català, dilluns va parlar clar i català a favor de la normalització. Elevant l’anècdota a categoria, podem afirmar que avui dia no solament les nostres institucions polítiques (la democràcia representativa), sinó també el nostre associacionisme (la democràcia participativa) treballen a favor de la plenitud de la llengua territorial. De vegades amb èxit i de vegades amb més bona voluntat que encert, però aquest és un altre tema.

Que també hem de tractar aquí, és clar. La campanya de normalització lingüística als sectors d’hostaleria i restauració, que és el nom de la cosa, no farà cap mal a la llengua catalana, però aconseguirà canviar, els pròxims tres anys, la realitat idiomàtica dels nostres hotels i càmpings, bars i restaurants? Ens fa l’efecte que no. Primer, perquè és molt difícil, a causa de la dispersió; són milers i milers d’establiments, la majoria petites empreses familiars (completar la normalització al sector de banca i estalvi serà més fàcil, perquè tot són grans empreses). A més, als bars, cafeteries i restaurants ja és la tercera campanya que es fa! N’hi va haver una de la Generalitat fa cinc anys, i fa ben poc l’Òmnium Cultural n’ha fet una altra. Ningú no ha analitzat el fracàs –parlem sense eufemismes– de la primera campanya, ni la poca incidència de la segona. Aquesta d’ara té més consistència que les anteriors, però el resultat pot ser si fa no fa el mateix. Fa servir idees tècnicament antiquades (campanya, sensibilització); no defineix una estratègia clara després d’haver estudiat la situació actual; no estableix unes prioritats precises; no permet pensar que del conveni sorgirà un programa d’actuacions ben estructurat. Tant de bo els fruits tangibles del conveni desmenteixin aquesta primera impressió.

Aquest article meu de fa vint anys tracta dos temes diferents.

L’un és la vitalitat de la nostra llengua als hotels, als càmpings, als bars, a les cafeteries, als restaurants, que són àmbits importants pel fet que, entre les persones que hi treballen i la gent que hi va, sumen molta colla i, també, pel fet que la comunicació personal –oral i escrita– és molt intensa. La campanya de normalització de què parla l’article va tenir tan poca incidència com les dues anteriors. Vint anys després, la presència del català en aquest sector no solament no ha avançat, sinó que ha reculat, a causa sobretot de l’impacte lingüístic negatiu de la nova immigració, que treballa en gran part a bars i restaurants.

L’altre tema és la posició del sindicalisme obrer davant la normalització del català. Val a dir que, durant la democràcia republicana, als anys trenta del segle passat, la majoria de la CNT, que era l’organització obrera més forta, era clarament contrària al catalanisme, que considerava burgès, i a l’extensió de l’ús del català, que trobava que era contrària a l’internacionalisme proletari; en canvi, en la democràcia actual, tot el sindicalisme (Comissions Obreres, la UGT, la USO i la CGT), quan fa l’inventari de les causes justes, hi inclou la lluita per la plenitud de la llengua catalana. Per tant, val a dir que el discurs públic del sindicalisme obrer ha canviat positivament a favor de la nostra llengua. Una altra cosa és que, a la pràctica, els nostres sindicats siguin o no prou coherents amb el discurs catalanista que fan. I, encara, una altra cosa és el cas excepcional del sindicalisme dels mossos d’esquadra, incloent-hi els ugetistes i els de Comissions, que durant els últims anys més d’una vegada ha optat per parlar a la feina només en castellà com a mesura de pressió a favor de les seves reivindicacions laborals, una cosa que, des d’una òptica democràtica, catalanista i progressista, s’ha de qualificar senzillament com a repugnant.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari

Importar del Quebec

Publicat al Diari de Barcelona el 18 de juny del 1992.

El nostre comerç exterior –en matèria de llengua– va així. Més que res, importem polítiques lingüístiques del Quebec i n’exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica –el País Valencià i les Illes– i a Galícia i al País Basc. En aquest sentit, no és un fet sorprenent, però sí que és una bona notícia l’aparició del llibre La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i obra de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza.

Nosaltres els catalans podem aprendre molt dels quebequesos. Tal com va dir Teresa Cabré abans-d’ahir al vespre, durant la presentació de l’obra, la gent del Quebec té, alhora, sensibilitat europea –cosa que els fa apreciar la llengua pròpia– i pragmatisme nord-americà –volen l’èxit de la normalització–. A més, tal com va assenyalar Isidor Marí, el Quebec i Catalunya són societats occidentals avançades que viuen un canvi lingüístic democràtic. Tot plegat fa que la comparació entre l’estat del francès al Quebec i el del català a Catalunya sigui d’allò més útil.

Si alguna cosa no hem d’importar mai del Quebec és la idea de majories i minories idiomàtiques. És cert que allà els francesos –diguem-ne així per entendre’ns ràpid– són tres quartes parts de la població i, en canvi, els diguem-ne anglesos tendeixen a reduir-se al 10 per cent (existeix també una nombrosa nova immigració), però els anglesos del Quebec cultiven una perillosa consciència de minoria amenaçada. El concepte de ciutadania catalana, que es basa en la residència territorial i no en l’ascendència familiar, és el que més bé pot conduir-nos a la cohesió nacional i a la plenitud del català. La instauració a casa nostra d’associacions separades de defensa dels castellanoparlants i dels catalanoparlants seria una catàstrofe civil.

En canvi, el que sí que hem d’imitar del Quebec, adaptant-ho a la realitat catalana, és, precisament, el que estudia el llibre de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza; és a dir, l’adopció de la llengua territorial com a llengua de treball. El Quebec compta des de 1977 amb la llei 101, la Charte de la Langue Française, que proclama el francès com a llengua de l’Administració i de la llei, del treball, del comerç, dels negocis, de l’ensenyament i de les comunicacions. I l’Office de la Langue Française, que existeix des de 1961, impulsa programes de francesització als departaments de l’Administració i, el que és per a nosaltres més interessant, a les grans empreses i a les petites i mitjanes, amb la participació de les organitzacions patronals i dels sindicats.

La seriositat i l’experiència acumulada pels quebequesos a l’hora de tirar endavant el canvi lingüístic a les empreses, que és un àmbit massa endarrerit entre nosaltres, fan clarament encertada la importació del model quebequès. De fet, l’any passat la Direcció General de Política Lingüística ja va importar i adaptar el programa tipus de normalització lingüística per a empreses i entitats.

Però no n’hi ha prou a importar les bones idees. Si no s’apliquen, és un exercici estèril. I aquest és el risc que tenim. Tal com va dir abans-d’ahir Joan Carreras, les empreses com la seva –Fundació Enciclopèdia Catalana– són l’excepció. La llengua normal del món empresarial és encara el castellà. De fet, a l’acte de dimarts no hi havia ni sindicalistes, ni homes de negocis, sinó només catalanistes professionals…

Vet aquí un altre article meu de fa vint anys que podem rellegir ara la mar de bé. A més, la reedició d’aquesta columna coincideix amb el fet que la literatura catalana és la convidada d’honor al Saló Internacional del Llibre del Quebec, que es fa precisament aquesta setmana.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Ni monolingüisme, ni bilingüisme

 

Publicat al Diari de Barcelona el dia 11 de juny del 1992.

A la nostra àrea idiomàtica, de monolingües catalans ja fa temps que no en queda cap. I de monolingües castellans, almenys a Catalunya, aviat no n’hi haurà tampoc cap. Tothom serà capaç de fer-se entendre, més bé o més malament, en català i en castellà; i la competència lingüística de cadascú potser dependrà més del nivell cultural que no pas de l’adscripció idiomàtica familiar. A més a més, el coneixement de l’anglès serà general entre les noves generacions. Alhora, nombrosos sectors de la població activa –la indústria turística, per exemple– sabran altres llengües europees. Quin sentit té aleshores parlar de monolingüisme i de bilingüisme?

Són dos termes que, actualment, fan més nosa que servei. El bilingüisme és una fal·làcia. Els que fan l’apologia del bilingüisme fan trampa. Diuen que saber dues llengües és millor que saber-ne una, que el bilingüisme és una riquesa cultural i altres afalacs per l’estil. En realitat, el que defensen és el bilingüisme unilateral. Els ciutadans de Barcelona hem de conèixer el català i el castellà, però la gent de Madrid no cal que aprengui el català. En canvi, els de Madrid convé que dominin el castellà i l’anglès, però els de Londres en tenen prou amb l’anglès. Llavors l’aprenentatge de llengües no és, com ens volen fer creure els bilingüistes, un intercanvi bilateral de coneixements, sinó la imposició unilateral de les societats imperials a les altres societats nacionals.

Per postres, quan una llengua no té al darrere la força d’un Estat propi i exclusiu, el bilingüisme és, senzillament, el camí cap a la substitució lingüística. Ja ho ha explicat de forma expressiva Lluís V. Aracil. “El gran esdeveniment lingüístic del segle XX aquí és que han desaparegut els unilingües catalans. Ja tots som o bilingües o castellanoparlants. Això és com la petjada i la gambada, en caminar. Teníem els dos peus en el català. Ara tenim un peu en el català i un en el castellà. Quan trigarem a aixecar el peu que tenim en el català i posar els dos en el castellà?”.

El bilingüisme no l’empara la raó i tampoc la llei, malgrat que cada dos per tres algun indocumentat parla del bilingüisme oficial, quan la legalitat democràtica en matèria de llengua estableix que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya, mentre que el castellà és també oficial, cosa que vol dir que tots els àmbits oficials han de funcionar plenament en català i han de respectar –això sí– el dret dels ciutadans individuals que vulguin ser atesos en castellà.

Però la necessària superació del bilingüisme no és el monolingüisme. La gent, quan sent a parlar de monolingüisme català, entén que es tractaria que aquí tothom es limités a saber el català i prou. Els nostres monolingüistes, en realitat, no volen dir això, sinó que el català ha de ser realment la llengua pròpia, la llengua territorial, la llengua normal de Catalunya, que ha d’arribar el dia que els ciutadans de Catalunya visquem plenament en català i, a més a més, com que volem ser pràctics i cultes, també hem de conèixer altres llengües europees, sobretot el castellà i l’anglès. Però els nostres monolingüistes, en comptes de parlar clar i català, s’emboliquen amb el monolingüisme, que realment vol dir una sola llengua, de la mateixa manera que monoteisme vol dir un sol déu. O almenys això és el que entenem la gent per monolingüisme.

Un dia, quan jo treballava a l’àmbit sindical, un dels dirigents va presentar-nos un cartell impresentable. Deia que a primera vista el cartell semblava una cosa, però que en realitat en significava una altra. La justificació del sindicalista era encara més penosa que el cartell mateix. A veure: un cartell que necessita tenir al costat un paio que l’expliqui és un fracàs. Semblantment passa amb els termes: és d’això que parla l’article meu de fa vint anys que ara reedito. Si el que volem és la plenitud idiomàtica de la nostra llengua, no hem de fer servir per defensar-la el terme monolingüisme, perquè és regalar munició a la gent enemiga de la nostra causa.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari