Plenitud lingüística

Publicat al diari Avui el 20 de desembre del 2005.

El president Maragall ha parlat fa pocs dies de plenitud nacional. A mi la idea de plenitud com a horitzó sempre m’ha agradat. El diccionari defineix plenitud com a qualitat de ple. I la definició de ple fa així: que conté de quelcom tant com permet la seva capacitat. Ja m’agraden, aquestes definicions lexicogràfiques. Però la paraula plenitud té des de sempre una força semàntica que va molt més enllà del que diuen les definicions. Així és bo de parlar de la plenitud personal i, també, de la plenitud nacional.

Però, per allò que es diu en castellà de cada loco con su tema, jo del que vull parlar ara i aquí és de la plenitud lingüística. Primer, la plenitud lingüística personal: no volem ser monolingües, tampoc no volem ser bilingües, volem ser plurilingües, però el grau més alt de competència lingüística l’hem de reservar per al català. Segon, la plenitud idiomàtica de la nostra llengua: a la nostra àrea idiomàtica, tot el que podem fer en català no ho hem de fer en cap altra llengua; si ho hem de quantificar, de la mateixa manera que parlem de plena ocupació quan la gent sense feina és menys del 5 per cent de la població activa, podríem començar a parlar de plenitud idiomàtica del català quan als Països Catalans més del 80 per cent dels usos lingüístics interpersonals i socials fossin en català. I, finalment, plenitud lingüística a tot arreu: la plenitud idiomàtica no és un ideal particularista a favor del català, sinó que és una idea a favor de la diversitat lingüística, a favor del patrimoni cultural de la humanitat; totes les llengües vives tenen dret a la dignitat i a la plenitud.

Jo diria que aquest article meu de fa set anys que ara reedito és cent per cent vigent.

 

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

El sud intel·ligent

 

Publicat al diari Avui el 22 de novembre del 2005.

La idea de país més brillant que he sentit a dir mai a Josep-Lluís Carod-Rovira és la que fa més o menys així: els barcelonins es pensen que Catalunya acaba a Sitges; però està comprovat científicament que existeix vida intel·ligent al sud de Sitges.

I sí. La setmana passada, la ciutat més potent del nostre sud donava dos senyals notables de vida intel·ligent. Dimarts, en caure a causa de la pluja un tros de la muralla de Tàrraco –ja el reconstruiran–, la ciutat romana ens recordava la seva esplendor. I dissabte van reviure amb renovada força els premis literaris Ciutat de Tarragona.

Però l’esdeveniment d’enguany que demostra més clarament la tesi segons la qual existeix vida intel·ligent al sud de Sitges és la recent publicació del llibre Tarragona, patrimoni humà. Els magnífics textos del periodista Carles Marquès –ben escrits i ben documentats– i les magnífiques fotografies de Ricard Pla, Jordi Puig i Pere Vivas ens guien en un viatge per la història, l’arquitectura, l’art, la festa i la gent de Tarragona. Els autors, a través de la paraula i de la imatge, ens mostren el patrimoni humà d’aquesta ciutat declarada patrimoni de la humanitat.

Seria una llàstima que aquest llibre –pensat i escrit en català, però traduït a altres llengües– fos només el típic llibre per a turistes. Un llibre així interessa, en primer lloc, als mateixos tarragonins: hauria de ser present a les biblioteques particulars i a les biblioteques públiques i  a les escoles i als instituts de Tarragona. I interessa, en segon lloc, a tota la gent dels Països Catalans que vulgui tenir una visió completa de la nostra primera gran ciutat. I també interessa als turistes d’arreu, és clar.

Aquest article de fa set anys que ara reedito, dedicat al certament magnífic llibre de Carles Marquès i companyia, suggereix un eslògan que regalo als tarragonins: Tarragona, la nostra primera gran ciutat. És un eslògan potent, oi?

 

Publicat dins de país | 2s comentaris

Santa Coloma de Gramenet

 

Publicat al diari Avui el 25 d’octubre del 2005.

Avís. Jo tinc la doble nacionalitat municipal: Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Dues ciutats acaronades pel Besòs, riu metropolità i, també, aquest mes d’octubre, riu de lletres. Parlo ara des del patriotisme colomenc, però no exagero: el patrimoni literari de Santa Coloma de Gramenet és ben notable i ben viu.

Inventari. Dos clàssics amb l’obra ja completa (Josep Maria de Sagarra i Josep Sol). Un clàssic amb l’obra encara feliçment incompleta (Màrius Sampere). Tres biblioteques públiques amb molta vida (la Central, la de Can Peixauet i la de Singuerlín). Una llibreria potent (Carrer Major). L’Associació Colomenca de Literatura (encapçalada pel poeta Rodolfo del Hoyo). Les activitats literàries del Centre Excursionista Puig-Castellar. Els jocs florals patrocinats per Pascsa. Un editor jove amb molta empenta, que és també poeta, Joan de la Vega (L’Esguard i La Garúa). Una regidora de Cultura que milita a favor de la cultura, Montserrat Olivés. Un alcalde capaç de vibrar amb les iniciatives culturals, Bartomeu Muñoz. Un planter valuós d’escriptors locals, que inclou noms com els dels poetes Vicenç Llorca i Jordi Valls. I des d’ara, també, el títol de ciutat de la poesia, atorgat a Santa Coloma de Gramenet en aquestes mateixes pàgines per Sebastià Alzamora, en la seva crònica de l’acte de lliurament dels primers premis de poesia Màrius Sampere, acte que culminava les Samperíades. Un espectacle cultural magnífic, ideat per David Marín, com a marc dels premis a dos poetes emergents, el valencià Joan-Elies Adell i el canari Francisco León.

Conclusió. Amic lector, amiga lectora: a Santa Coloma de Gramenet no només hi passen coses lletges. No és una ciutat condemnada a protagonitzar només notícies de successos, sinó que és una ciutat amb prou mèrits per protagonitzar bones notícies a les pàgines de cultura.

El més significatiu d’aquest article de la meva hemeroteca personal que ara reedito és la data. Sí. La tardor del 2005 va ser un temps de plenitud de la vida literària a Santa Coloma de Gramenet.

 

 

Publicat dins de país | Envia un comentari

No s’hi val a vacil·lar

Publicat al diari Avui l’1 d’octubre del 2005.

De grans personatges, les lletres catalanes n’han parit almenys quatre: Tirant lo Blanc,  Manelic, el senyor Esteve i la Colometa. A mi el que més em commou és el senyor Esteve. Els nostres cosmopolites dirien que és perquè tots els catalanistes tenim ànima de botiguer, encara que no hàgim estat mai darrere un taulell. Mentida. És perquè el senyor Esteve destil·la una tristesa còmica.

El fet és que el senyor Esteve avi troba bé que l’Estevet vagi a l’escola, perquè hi ensenyen lletra i les quatre regles (el que troba bé, de fet, és aprendre a sumar i a multiplicar: això de restar i dividir no ho veu gens clar). L’escola d’avui continua tenint llengua i matemàtiques com a matèries bàsiques. Els nostres escolars hi dedicaran moltes hores al llarg d’aquest curs que acaba de començar.

Un estudi fet entre els escriptors nord-americans va demostrar que, tot i que escrivien correctament, eren incapaços de recordar la majoria de les normes lingüístiques. Només en recordaven algunes: les més productives. Si l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana fes un estudi similar, el resultat seria el mateix. Tots recordem que l’accent gràfic de la a és sempre obert, però hem oblidat la normativa sobre la ela geminada; a més, si mai vacil·lem sobre si hem de vacil·lar amb ela geminada o sense, consultem el diccionari i avall.

Vull dir que les escoles i els instituts, en comptes d’ensenyar tanta normativa lingüística, el que haurien de fer és ensenyar les quatre regles de la llengua: escoltar bé, llegir amb molt de gust, parlar com cal i escriure sense por i sense faltes. El nostre sistema educatiu hauria de treballar molt més les habilitats lingüístiques que no pas la teoria. D’això, en depèn la plenitud lingüística personal de les noves generacions i, per tant, no s’hi val a vacil·lar.

És oportuna la reedició d’aquest article meu del 2005 ara que, un any més, comencem un nou curs escolar.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Un parell de frankensteins

 Publicat al diari Avui el 23 d’agost del 2005.

A la tardor, els quatre altaveus de l’anticatalanisme lingüístic (La Razón, ABC, El Mundo ila COPE) tornaran a atacar ben segur i sense pietat la llengua catalana, amb la col·laboració –més ben dit, el col·laboracionisme– dels intel·lectuals del Manifest. Però no ho faran amb el llenguatge del franquisme, perquè l’anticatalanisme també evoluciona. Faran servir expressions com ara “llengua materna” o “drets lingüístics dels castellanoparlants”.  De qui l’han après, aquest llenguatge? Doncs de nosaltres: del catalanisme lingüístic. Tal com sona.

La idea de llengua materna és present a l’acta fundacional del primer catalanisme lingüístic, o sigui, de la Renaixença, el poema d’Aribau La Pàtria (1833): “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”.  Llengua materna i catalanisme van anar de bracet fins, pràcticament, els anys setanta del segle XX, quan vam negar-nos a instaurar una doble xarxa escolar, que hauria trencat la nostra cohesió social. Ara, a començaments del segle XXI, aquí i a tot arreu, llengua materna és un concepte anacrònic, ètnic, ultraconservador. Des del catalanisme lingüístic, hem de substituir el predeterminisme de la llengua materna per la llibertat personal de construir la pròpia biografia lingüística, que és una idea ben democràtica i progressista. Deixem que els qui parlin de llengua materna siguin només els altaveus de l’anticatalanisme.

Catalanoparlant i castellanoparlant són dues paraulotes que fa pocs anys es van escapar del laboratori sociolingüístic i s’han convertit en un parell de frankensteins. Ja no designen capacitats idiomàtiques, sinó identitats lingüístiques: a Catalunya, tots els “catalanoparlants” sabem parlar bé en castellà i cada cop
més “castellanoparlants” parlen la mar de bé en català. Les paraules funden la realitat, de manera que si insistim a continuar parlant de castellanoparlants i catalanoparlants, a última hora, instaurarem una divisió social que actualment no existeix i que el catalanisme, amb bon criteri, sempre ha volgut evitar. Deixem que els qui parlin de catalanoparlants i castellanoparlants siguin només els altaveus de l’anticatalanisme.

Com que l’agost és el mes dels bons propòsits, faríem bé tots plegats de proposar-nos de suprimir del nostre vocabulari “llengua materna” i “catalanoparlant” i “castellanoparlant”.  Són expressions que fan mal a la nostra cohesió social i que entrebanquen el camí de la llengua catalana cap a la plenitud idiomàtica.

Sí, sí, molt bé, tot el que dic en aquest article de la meva hemeroteca personal és ben convincent. El mal és que la potència dels altaveus de l’anticatalanisme era i és molt més gran que la potència de les tribunes del catalanisme.

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari

Encara depèn de tu

Publicat al diari Avui el 16 d’agost del 2005.

Fa vint anys, vaig entrevistar l’Aina Moll al setmanari El Món i va declarar: “la Direcció General de Política Lingüística és un organisme a extingir d’aquí a quinze anys, màxim vint”. Per què?  “Perquè llavors haurà d’haver-se completat l’acció normalitzadora institucional”.

En una cosa tenia raó l’Aina Moll: la Direcció General de Política Lingüística s’ha extingit… Però ha estat substituïda per la Secretaria de Política Lingüística, que actua en companyia del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Casa de les Llengües. En l’altra cosa no tenia raó: vint anys després d’aquella entrevista del 1985, l’acció normalitzadora institucional no solament no s’ha completat, sinó que ha hagut d’ampliar-se. Com és que això de la normalització del català és la història de mai no acabar? Jo crec que la resposta es troba en l’evolució del pensament del catalanisme lingüístic.

Primer vam dir: cal fomentar el coneixement del català. Si la gent no parla més en la nostra llengua és perquè no en sap prou. El coneixement precedeix l’ús. Lògic, oi? I gràcies al sistema educatiu, als cursos de català per a adults i a la ràdio i televisió en català, vam guanyar la batalla del coneixement. Però el castellà continuava imperant en el més important dels àmbits d’ús: la comunicació interpersonal.

Després vam dir: cal fomentar els usos institucionals del català. Si la gent no parla més en la nostra llengua és perquè els usos formals no estan prou catalanitzats.  Els usos col·loquials imitaran els formals, perquè tenen més prestigi. Lògic, oi? I així vam instaurar tot d’usos institucionals del català, des de les plaques dels nostres carrers fins a la llengua vehicular de l’escola. Però el castellà continuava imperant en el més important dels àmbits d’ús: la comunicació interpersonal.

I tot just ara comencem a dir: cal abordar directament el foment del català en els usos interpersonals. L’Aina Moll ja ho deia –amb raó– fa vint anys! “Depèn de tu” va ser –penso jo– un dels eslògans més encertats i alhora més criticats de la història de la Generalitat. Sí. La vitalitat del català depèn d’aquests subjectes: jo, tu, ell (i ella), nosaltres, vosaltres, ells (i elles). Ara la política lingüística de la Generalitat torna a incidir en els usos interpersonals. Ja era hora!

Aquest article el vaig publicar per primera vegada al diari Avui fa set anys. Tot seguit, el va reproduir la revista ugetista Les Notícies de Llengua i Treball. Ara el reedito al meu bloc Anys d’aprenentatge. Aviat, si Déu vol, el reproduirà la revista digital sobre la nostra llengua InfoMigjorn. I és que els articles que tenen la vocació de ser perdurables mereixen ser publicats i llegits quatre –o més– vegades.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Ecologisme lingüístic

Publicat al diari Avui el 9 d’agost del 2005.

Aquests dies, en ple estiu, encara amb tots els colors del verd ben vius, semblen propicis per parlar de la ideologia verda. Som-hi, doncs!

Tot va començar amb el concepte d’ecosistema. Un naturalista dels d’abans, quan descobria un ocell d’una nova espècie, què feia? N’anotava els costums, el dissecava i el desava dins d’una vitrina per exhibir-lo. De vegades, l’ocellot no es deixava capturar i llavors el nostre naturalista s’havia de conformar amb dibuixar-lo amb molta traça, però –això sí– ben net de l’entorn. La naturalesa s’estudiava descontextualitzada. Aquí un ocell. Aquí un arbre. Aquí una roca. Aquí un riu. El bosc no existia.

Ara ja no pensem així. Ara sabem que l’ocell i l’arbre i la roca i el riu i etcètera formen una unitat integrada, un ecosistema. I el que és més important: els humans ens plantegem de treballar per mantenir la vitalitat de tots els ecosistemes naturals i de totes les espècies que en formen part. Tendim a viure el nostre planeta com un únic ecosistema, incloent-hi els àmbits urbans. A començaments del segle XXI, resumim en una sola paraula la nova harmonia que volem entre la naturalesa i la humanitat. Aquesta paraula és sostenibilitat. És ben natural –i mai més ben dit– que tot plegat tenyeixi avui dia el pensament polític de tots els partits democràtics i especialment dels verds.

La ideologia verda ha esdevingut tan potent i tan convincent que ha acabat conquerint –feliçment, diria jo– altres camps, com l’idiomàtic. Així, podem parlar avui dia, tranquil·lament, d’ecologisme lingüístic. Expliquem-ho amb un parell d’idees: primera, el patrimoni lingüístic de la humanitat és tan valuós com el patrimoni natural del món; segona, la diversitat lingüística de la humanitat és tan important com la diversitat biològica del planeta.

Per tot plegat, m’ha agradat molt que a La Rambla, que és la revista d’Iniciativa per Catalunya Verds de Barcelona, Enric de Vilalta –responsable de la política lingüística d’ICV– propugni clarament l’assumpció del diguem-ne ecologisme lingüístic per part d’Iniciativa. “Per a una formació ecosocialista com la nostra hauria de ser senzill”, diu. Tant de bo! Més encara. L’ecologisme lingüístic hauria d’impregnar la ideologia política de tots els nostres partits, perquè hauria de ser un dels ingredients bàsics del catalanisme del segle XXI.

Set anys després de publicar per primera vegada aquest article de la meva hemeroteca personal, només puc dir que ara diria les mateixes coses i amb les mateixes paraules.  

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Les altres biblioteques

Publicat al diari Avui el 2 d’agost del 2005.

És curiós. Vivim en una societat on la llibertat d’informació i d’opinió és molt gran, però, alhora, la llibertat d’agenda és molt petita: tothom pot dir el que vulgui sempre que tothom parli sobre uns mateixos temes. Hi ha àmbits que no hi són, a l’agenda social, i per tant els mitjans de comunicació no en parlen. Així i tot, existeixen. Són ben reals. Les biblioteques, per exemple.

Parlem-ne més que res per aprofitar el fet –excepcional– que aquest diari ha situat les biblioteques com a tema de l’agenda social. La setmana passada, les portades de l’Avui de dijous i de divendres parlaven de biblioteques: dos dies seguits les biblioteques en portada! Parlem-ne, doncs, abans que tornin a ser expulsades de l’agenda pública.

A Catalunya, tenim tres xarxes potents de biblioteques públiques, totes tres consultables a internet: Diputació de Barcelona, Generalitat i universitats. Jo diria que, en conjunt, les nostres biblioteques públiques funcionen molt bé. Però no val a badar! Si volem continuar progressant, ho hem de fer per dalt –la Biblioteca de Catalunya– i, alhora, per baix. En aquest sentit, potser ha arribat l’hora d’ocupar-nos de les altres biblioteques: les dels instituts i les escoles.

Tenim mig miler d’instituts: això vol dir mig miler de biblioteques. Organitzades en xarxa, consultables a internet, amb préstec interbibliotecari i ateses per professionals, representarien un impuls molt notable a la lectura de llibres. I una cosa similar podríem fer amb les biblioteques escolars. Si volem caminar cap a un horitzó de plenitud cultural, hi hem d’incloure aquestes dues noves xarxes de biblioteques. Com ja fan algunes societats nacionals més avançades que la nostra.

I una altra cosa. L’àmbit bibliotecari hauria de ser un dels objectius principals de la nostra política lingüística. Per què? Només cal entrar en qualsevol biblioteca per comprovar que la densitat lingüística per metre quadrat és més alta que enlloc: milions de paraules enquadernades. Amb un quart de segle  de política lingüística, a Catalunya no n’hem tingut prou per ocupar-nos de la dimensió idiomàtica de les biblioteques. Deu ser perquè, com que no són a l’agenda pública, molts –tot i ser-ne usuaris– es pensen que les biblioteques no existeixen.  Decididament, el descrèdit de la realitat quotidiana és un dels problemes de la nostra època.

Trobo que és plenament vigent, aquest article meu de fa set anys que ara reedito.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

El català a l’escola

 

Publicat al Diari de Barcelona el 3 de setembre del 1992.

Som a punt de començar un nou curs escolar, de manera que és un bon moment per recordar que el sistema educatiu és un dels àmbits essencials de la normalització lingüística. A més, és, juntament amb l’Administració pública i amb l’associacionisme, un espai en què, en pocs anys, la normalització de la nostra llengua podria arribar a ser completa, cosa que és més difícil en altres àmbits socials, com les empreses i els mitjans de comunicació.

Per conèixer la situació sociolingüística de l’escola primària a Catalunya, podríem referir-nos a un dels textos que formen part del monumental treball Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana, el que firma Joaquim Arenas, del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Som-hi.

Des del punt de vista lingüístic, les escoles –públiques i privades– del nostre país es divideixen en quatre grups. Les unilingües catalanes són les que fan tot l’ensenyament en català. Les bilingües evolutives són escoles que fan l’ensenyament en català en els primers nivells, i cada curs van augmentant-ne un nivell fins a completar tot l’ensenyament primari. Les bilingües estàtiques són les que només fan algunes àrees en català; o sigui, només fan algunes hores en la llengua pròpia de Catalunya. Finalment, les unilingües castellanes són les que fan tot l’ensenyament en castellà.

Doncs bé. A tot Catalunya, d’escoles unilingües catalanes n’hi ha 697, cosa que representa el 24 per cent dels col·legis. De bilingües evolutives, 1.124: el 39 per cent. De bilingües estàtiques, 1.014: el 35 per cent. D’unilingües castellanes, 60: el 2 per cent.

Però tothom sap que no tots els col·legis tenen el mateix nombre d’alumnes. Convé quantificar també l’alumnat, i classificar-lo en aquest cas en tres categories. Els escolars que reben tot o quasi tot l’ensenyament en català (llevat de l’assignatura de llengua castellana) són 401.566, cosa que vol dir el 42 per cent. Els alumnes que reben l’ensenyament en les dues llengües són 312.373: el 33 per cent. L’alumnat que rep tot o gairebé tot l’ensenyament en castellà (llevat de l’assignatura de llengua catalana) arriba a la xifra de 231.832 escolars: el 25 per cent.

Cal completar les dades anteriors amb unes altres de caràcter més aviat demogràfic. Els alumnes que a casa seva parlen català són el 38 per cent del total. I el mateix dit al revés: els escolars que parlen en castellà a casa seva representen el 62 per cent de l’alumnat.

Respecte a la competència lingüística dels mestres, el 78 per cent declara que domina correctament la llengua catalana. Joaquim Arenas diu que aquest percentatge sembla notablement exagerat. Té raó: el català de molts mestres és d’allò més macarrònic. A més, el fet que l’autor del treball posi en qüestió una de les dades que conté dóna molta més credibilitat a la resta.

Totes les xifres anteriors, és clar, s’haurien d’actualitzar i potser fins i tot comparar amb les dades equivalents del País Valencià i de les Illes, però en conjunt són representatives de la situació actual del català a l’escola. O potser hauríem de dir a les aules. Perquè que la llengua catalana sigui l’idioma vehicular de l’ensenyament no vol dir que, automàticament, es converteixi en la llengua del pati, és a dir, de les relacions informals entre els alumnes. Això pertany a un altre àmbit: els usos lingüístics interpersonals. I aquest és ja un altre tema.

Vet aquí una radiografia del català a l’escola de fa vint anys, en aquest article meu que ara reedito.

 

 

Publicat dins de lectures | 1 comentari

Una cultura professional

 

Publicat al Diari de Barcelona el 27 d’agost del 1992.

La presentació del treball Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana, abans de l’estiu, va posar de manifest l’existència del que podríem anomenar una cultura professional de la normalització lingüística. Una cultura que fa anys, quan es va crear la Direcció General de Política Lingüística, s’expressava només en el camp teòric –la sociolingüística catalana ja havia avançat força–, però que ara compta amb un bagatge pràctic molt notable.

Estudis i propostes és més que la suma de nombrosos treballs d’una extensió, un interès i una qualitat desiguals: és un conjunt –incomplet, però representatiu– que ens mostra l’estat present d’aquesta cultura professional, a través de quatre volums, editats pel Departament de Cultura de la Generalitat, que n’ha fet un tiratge de 2.500 exemplars.

Els camps d’acció de la normalització lingüística, segons l’Institut de Sociolingüística Catalana, que ha coordinat Estudis i propostes, són aquests: ensenyament, cultura i mitjans de comunicació, món laboral i socioeconòmic, Administració pública i usos lingüístics interpersonals.

Podríem deixar de banda la qüestió nominal –per exemple, seria més adequat parlar de mitjans de comunicació i producció cultural–, perquè el nom no fa la cosa. Podríem deixar igualment de banda el fet que si bé l’Administració normalitzadora no ha d’intervenir directament en la promoció del català en les relacions personals, tampoc no se n’ha de desentendre tant com ara: a Estudis i propostes només hi ha un sol treball referit a aquest terreny tan decisiu, circumscrit a més a Santa Coloma de Gramenet, que és una ciutat singular, entre altres coses, per la seva situació sociolingüística.

Però no podem deixar de fer un retret estructural, seriós. Em refereixo a l’activitat econòmica i a l’associacionisme. Parlar del món laboral i socioeconòmic, com fa Estudis i propostes, és divorciar-se de la realitat, fins i tot pel que fa al llenguatge. Cal parlar, senzillament, de les empreses, dividint-les, com fa tothom i a tot arreu, segons la dimensió –petites, mitjanes, grans– i segons el ram a què pertanyen.

I cal parlar, d’altra banda, de l’associacionisme, en el sentit més ampli del terme, des dels col·legis professionals fins a l’Església passant pels clubs esportius. Barrejar les associacions i les empreses és un error. La lògica empresarial és el benefici econòmic. La lògica associativa és la rendibilitat social: coincideix amb la de l’Administració pública. La cooperació entre associacionisme i Administració per fomentar l’ús de la nostra llengua podria donar molts més fruits dels que ha produït fins ara. Però el primer que caldria fer és un plantejament teòric encertat.

Estudis i propostes exposa també un diàleg múltiple entre la cultura de la normalització lingüística i diverses ciències: l’antropologia, l’economia, la comunicologia, el dret, la geografia, la psicologia, la sociologia, la lingüística i la sociolingüística. És un debat interessant i fecund –encara que hi haurien d’haver convidat també la demografia– sempre que no es perdi de vista que l’interlocutor principal de la cultura de la normalització lingüística no han de ser les ciències socials sinó la societat, que no és ben bé el mateix.

Una altra aportació d’Estudis i propostes és el recull d’experiències de normalització lingüística a altres països, que demostra que els catalans no som els únics que patim problemes lingüístics en aquest món.

Vet aquí una lectura crítica del gremi de la llengua, en aquest article meu de fa vint anys que ara reedito.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari