Encara depèn de tu

Publicat al diari Avui el 16 d’agost del 2005.

Fa vint anys, vaig entrevistar l’Aina Moll al setmanari El Món i va declarar: “la Direcció General de Política Lingüística és un organisme a extingir d’aquí a quinze anys, màxim vint”. Per què?  “Perquè llavors haurà d’haver-se completat l’acció normalitzadora institucional”.

En una cosa tenia raó l’Aina Moll: la Direcció General de Política Lingüística s’ha extingit… Però ha estat substituïda per la Secretaria de Política Lingüística, que actua en companyia del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Casa de les Llengües. En l’altra cosa no tenia raó: vint anys després d’aquella entrevista del 1985, l’acció normalitzadora institucional no solament no s’ha completat, sinó que ha hagut d’ampliar-se. Com és que això de la normalització del català és la història de mai no acabar? Jo crec que la resposta es troba en l’evolució del pensament del catalanisme lingüístic.

Primer vam dir: cal fomentar el coneixement del català. Si la gent no parla més en la nostra llengua és perquè no en sap prou. El coneixement precedeix l’ús. Lògic, oi? I gràcies al sistema educatiu, als cursos de català per a adults i a la ràdio i televisió en català, vam guanyar la batalla del coneixement. Però el castellà continuava imperant en el més important dels àmbits d’ús: la comunicació interpersonal.

Després vam dir: cal fomentar els usos institucionals del català. Si la gent no parla més en la nostra llengua és perquè els usos formals no estan prou catalanitzats.  Els usos col·loquials imitaran els formals, perquè tenen més prestigi. Lògic, oi? I així vam instaurar tot d’usos institucionals del català, des de les plaques dels nostres carrers fins a la llengua vehicular de l’escola. Però el castellà continuava imperant en el més important dels àmbits d’ús: la comunicació interpersonal.

I tot just ara comencem a dir: cal abordar directament el foment del català en els usos interpersonals. L’Aina Moll ja ho deia –amb raó– fa vint anys! “Depèn de tu” va ser –penso jo– un dels eslògans més encertats i alhora més criticats de la història de la Generalitat. Sí. La vitalitat del català depèn d’aquests subjectes: jo, tu, ell (i ella), nosaltres, vosaltres, ells (i elles). Ara la política lingüística de la Generalitat torna a incidir en els usos interpersonals. Ja era hora!

Aquest article el vaig publicar per primera vegada al diari Avui fa set anys. Tot seguit, el va reproduir la revista ugetista Les Notícies de Llengua i Treball. Ara el reedito al meu bloc Anys d’aprenentatge. Aviat, si Déu vol, el reproduirà la revista digital sobre la nostra llengua InfoMigjorn. I és que els articles que tenen la vocació de ser perdurables mereixen ser publicats i llegits quatre –o més– vegades.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>