Les altres biblioteques

Publicat al diari Avui el 2 d’agost del 2005.

És curiós. Vivim en una societat on la llibertat d’informació i d’opinió és molt gran, però, alhora, la llibertat d’agenda és molt petita: tothom pot dir el que vulgui sempre que tothom parli sobre uns mateixos temes. Hi ha àmbits que no hi són, a l’agenda social, i per tant els mitjans de comunicació no en parlen. Així i tot, existeixen. Són ben reals. Les biblioteques, per exemple.

Parlem-ne més que res per aprofitar el fet –excepcional– que aquest diari ha situat les biblioteques com a tema de l’agenda social. La setmana passada, les portades de l’Avui de dijous i de divendres parlaven de biblioteques: dos dies seguits les biblioteques en portada! Parlem-ne, doncs, abans que tornin a ser expulsades de l’agenda pública.

A Catalunya, tenim tres xarxes potents de biblioteques públiques, totes tres consultables a internet: Diputació de Barcelona, Generalitat i universitats. Jo diria que, en conjunt, les nostres biblioteques públiques funcionen molt bé. Però no val a badar! Si volem continuar progressant, ho hem de fer per dalt –la Biblioteca de Catalunya– i, alhora, per baix. En aquest sentit, potser ha arribat l’hora d’ocupar-nos de les altres biblioteques: les dels instituts i les escoles.

Tenim mig miler d’instituts: això vol dir mig miler de biblioteques. Organitzades en xarxa, consultables a internet, amb préstec interbibliotecari i ateses per professionals, representarien un impuls molt notable a la lectura de llibres. I una cosa similar podríem fer amb les biblioteques escolars. Si volem caminar cap a un horitzó de plenitud cultural, hi hem d’incloure aquestes dues noves xarxes de biblioteques. Com ja fan algunes societats nacionals més avançades que la nostra.

I una altra cosa. L’àmbit bibliotecari hauria de ser un dels objectius principals de la nostra política lingüística. Per què? Només cal entrar en qualsevol biblioteca per comprovar que la densitat lingüística per metre quadrat és més alta que enlloc: milions de paraules enquadernades. Amb un quart de segle  de política lingüística, a Catalunya no n’hem tingut prou per ocupar-nos de la dimensió idiomàtica de les biblioteques. Deu ser perquè, com que no són a l’agenda pública, molts –tot i ser-ne usuaris– es pensen que les biblioteques no existeixen.  Decididament, el descrèdit de la realitat quotidiana és un dels problemes de la nostra època.

Trobo que és plenament vigent, aquest article meu de fa set anys que ara reedito.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>