Crítica lingüística

 

Publicat al Diari de Barcelona el 30 de juliol del 1992.

El castellà pot esborrar del mapa el català substituint-lo, però també dialectalitzant-lo. Així és que tan important és fomentar l’ús del català com vetllar per la qualitat de la llengua pública.

En els últims anys, ha sorgit a l’àrea de Barcelona una parla nova, el català aparent. Consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d’una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a “a” en totes les posicions, i, sintàcticament, en l’eliminació dels pronoms febles i en una equivalència constant amb el castellà, a més de la substitució de les frases fetes catalanes per la traducció literal de les castellanes. És una parla que de català només té el lèxic i l’ortografia, o sigui, l’aparença. És, de fet, un dialecte nou del castellà.

L’aparició del català aparent seria una bona notícia si fos l’hereu del xava; és a dir, el parlar de transició dels castellanoparlants que s’incorporen al català. Però és això i és alhora el contrari: representa també la transició cap al castellà de noves generacions de catalanoparlants.

El més greu és que el català aparent és l’eina de treball de nombrosos professionals dels mitjans de comunicació. Comparem un moment el castellà i el català que fan servir les televisions que rebem a casa nostra. El primer dóna gust; fora d’alguns telefilms o pel·lícules no gaire ben doblats, el castellà de la televisió és de bona qualitat. En canvi, en català hi trobem de tot. Des de productes digníssims, amb una llengua rica i adequada al mitjà, com La granja, fins a espais amb una llengua tan penosa que resultaria intolerable per a l’audiència de qualsevol altra àrea idiomàtica.

A veure si ens entenem. La gent que parli com vulgui a casa seva, al bar, a la botiga o al taller. Però escriptors, periodistes, locutors, guionistes, traductors, cantants, actors i companyia tenim l’obligació professional de dominar la llengua que fem servir d’eina de treball. De la mateixa manera que els metges o els arquitectes n’han de saber, perquè si no en saben és un escàndol, els que treballem amb la llengua també. Hi ha una dotzena d’oficis en què la incompetència lingüística és una indecència professional.

No és la primera vegada que plantejo l’existència del català aparent, i la necessitat que els professionals de la comunicació tinguem la competència lingüística adequada. Però avui voldria anar una mica més enllà i proposar un estímul en aquest sentit. Es tractaria d’instaurar la crítica lingüística. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d’estrenes teatrals, de pel·lícules, d’obres musicals i, d’uns anys ençà, també de ràdio i televisió. Aniria molt bé que d’una manera regular es publiquessin crítiques lingüístiques dels productes culturals i comunicatius.

Així evitaríem la impunitat amb què actuen alguns mals professionals i, sobretot, revaloraríem la llengua entre els professionals de la comunicació. I seria un exercici mil vegades més útil que la discussió normativa sobre barcos, vaixells i altres detalls, que fa que molta gent del carrer digui: això del català és tan difícil que ni els entesos es posen d’acord, i fa també que la majoria de professionals de la comunicació pensin: la llengua és cosa dels lingüistes, quan acabaran de discutir entre ells ja ens diran com ho hem de fer.

Trobo que tot el que dic en aquest article era vàlid fa vint anys –quan el vaig publicar– i és vàlid ara que el reedito.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>