L’espai català de comunicació

Publicat al Diari de Barcelona el 16 de juliol del 1992.

Atenció: el paper i el destí de la llengua, de la cultura i de la nació catalanes en l’escenari europeu del segle XXI dependran, en gran part, de la capacitat de construir un espai de comunicació propi, format pels mitjans escrits (premsa i llibres), els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema, vídeo, fotografia), els serveis de telecomunicació i la publicitat. Aquesta és la conclusió principal de l’estudi Construir l’espai català de comunicació, dirigit per Josep Gifreu i coordinat per Maria Corominas, que ha editat no fa gaire el Centre d’Investigació de la Comunicació. Aquesta és, també, i des de fa anys, la idea central del discurs del professor Josep Gifreu.

L’estudi descriu l’estat de la qüestió amb un realisme implacable, però alhora amb una voluntat inequívoca d’afirmació de la nostra identitat. Avui dia, un espai de comunicació dels països de llengua catalana és, més que res, un projecte. Fàcil? No gens. Viable? Potser sí. Però només des de la iniciativa pública, perquè la inèrcia del mercat –llevat d’excepcions, com la indústria editorial– és més aviat destructiva per a la nostra àrea cultural, que és petita i a sobre fragmentada. A més, la unitat de la nostra llengua no la consolidarem només amb declaracions científiques, sinó amb l’extensió –via televisiva– d’un model general de català oral públic, a hores d’ara inexistent.

També és veritat que, sobretot a Catalunya, els anys de democràcia i autonomia han permès d’edificar un espai comunicatiu en català, que reconeixem com a propi els catalans (però no els valencians o els mallorquins). Això vol dir que l’articulació d’un espai de comunicació dels Països Catalans no partiria de zero.

A aquest estudi i, en general, al pensament de Josep Gifreu només se li poden fer dos retrets. El primer és que no posa prou èmfasi en la necessitat de catalanitzar els mitjans en castellà que, territorialment, pertanyen a l’àrea cultural catalana. I convindria molt de seguir l’exemple històric del diari La Publicidad, que va transformar-se en La Publicitat, el més recent del Diari de Girona –editat primer en castellà, bilingüe després, i ara del tot en català– o, sense anar més lluny, del Diari de Barcelona, que es va catalanitzar el 1987. L’altra objecció és que, tot i que reconeix que tenim diversos àmbits de comunicació superposats, parla molt de l’europeu i gens de l’espanyol, que és el més present a casa nostra, sobretot des de l’aparició de les televisions privades, que encara no emetien quan Gifreu i companyia van enllestir l’estudi que comentem.

Una de les nostres estratègies hauria de ser l’adequació idiomàtica de l’espai estatal a la realitat plurinacional d’Espanya, i aquesta estratègia no és incompatible amb la de construir un espai de comunicació estrictament català. Per cert, els qui tenen l’obligació política d’aplicar el federalisme idiomàtic als mitjans de comunicació són, és clar, els nostres federalistes. El mal és que els del PSC són federalistes de pensament, paraula… i prou: són federalistes metafísics.

Globalment, l’estudi és una obra reeixida. El problema, si n’hi ha, no serà intern, sinó extern; no serà el text, sinó el context. Si la Generalitat i els altres patrocinadors del treball no el fan seu, serà una mica com el guió d’un llargmetratge que ningú no realitza. Sovint l’Administració, aquí i arreu, encarrega estudis i després no en fa gaire cas. És el que passarà? Seria una llàstima.

Fa vint anys, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, no sabíem la gran importància que arribaria a tenir internet en la construcció de l’espai català de comunicació.

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>