Estiuejar en català

 

Publicat al Diari de Barcelona el 25 de juny del 1992.

Ara que anem de cara al bon temps, els hotels i els càmpings es preparen per fer l’agost. Temporada alta en diuen. I els bars i els restaurants també noten que ha arribat l’estiu, l’època de les vacances dels qui estudien i dels qui treballen. Molta gent metropolitana anirà els caps de setmana i els dies de vacances a la platja o a la muntanya sense sortir de Catalunya. Turisme interior en diuen. I comprovarà, un any més, que estiuejar en català no és pas fàcil.

Tot i que dilluns, al Palau de la Generalitat, es va signar un conveni, precisament, per facilitar que puguem estiuejar al país en català. L’acord per impulsar la normalització als establiments d’hostaleria i de restauració el van firmar Josep Maria Àlvarez (UGT de Catalunya), Ignasi Farreres (Departament de Treball), Lluís Alegre (Departament de Comerç, Consum i Turisme), Joaquim Triadú (Departament de Cultura) i Miquel Reniu (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Val la pena d’examinar la cara i la creu d’aquest conveni.

El de dilluns va ser un acte d’afirmació catalanista molt notable en un doble sentit. Un pas endavant en la voluntat de normalitzar el català i, alhora, en la nostra cohesió nacional. El conveni, iniciativa de la UGT, que és el sindicat majoritari en aquest ram, té un to ideològic més explícit del que és habitual.

El primer paràgraf manifesta que “totes les parts comparteixen la voluntat de promoure l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua nacional del poble català com a llengua oficial i pròpia de Catalunya”. A més, Josep Maria Àlvarez, que fa ben pocs anys encara no sabia enraonar en català, dilluns va parlar clar i català a favor de la normalització. Elevant l’anècdota a categoria, podem afirmar que avui dia no solament les nostres institucions polítiques (la democràcia representativa), sinó també el nostre associacionisme (la democràcia participativa) treballen a favor de la plenitud de la llengua territorial. De vegades amb èxit i de vegades amb més bona voluntat que encert, però aquest és un altre tema.

Que també hem de tractar aquí, és clar. La campanya de normalització lingüística als sectors d’hostaleria i restauració, que és el nom de la cosa, no farà cap mal a la llengua catalana, però aconseguirà canviar, els pròxims tres anys, la realitat idiomàtica dels nostres hotels i càmpings, bars i restaurants? Ens fa l’efecte que no. Primer, perquè és molt difícil, a causa de la dispersió; són milers i milers d’establiments, la majoria petites empreses familiars (completar la normalització al sector de banca i estalvi serà més fàcil, perquè tot són grans empreses). A més, als bars, cafeteries i restaurants ja és la tercera campanya que es fa! N’hi va haver una de la Generalitat fa cinc anys, i fa ben poc l’Òmnium Cultural n’ha fet una altra. Ningú no ha analitzat el fracàs –parlem sense eufemismes– de la primera campanya, ni la poca incidència de la segona. Aquesta d’ara té més consistència que les anteriors, però el resultat pot ser si fa no fa el mateix. Fa servir idees tècnicament antiquades (campanya, sensibilització); no defineix una estratègia clara després d’haver estudiat la situació actual; no estableix unes prioritats precises; no permet pensar que del conveni sorgirà un programa d’actuacions ben estructurat. Tant de bo els fruits tangibles del conveni desmenteixin aquesta primera impressió.

Aquest article meu de fa vint anys tracta dos temes diferents.

L’un és la vitalitat de la nostra llengua als hotels, als càmpings, als bars, a les cafeteries, als restaurants, que són àmbits importants pel fet que, entre les persones que hi treballen i la gent que hi va, sumen molta colla i, també, pel fet que la comunicació personal –oral i escrita– és molt intensa. La campanya de normalització de què parla l’article va tenir tan poca incidència com les dues anteriors. Vint anys després, la presència del català en aquest sector no solament no ha avançat, sinó que ha reculat, a causa sobretot de l’impacte lingüístic negatiu de la nova immigració, que treballa en gran part a bars i restaurants.

L’altre tema és la posició del sindicalisme obrer davant la normalització del català. Val a dir que, durant la democràcia republicana, als anys trenta del segle passat, la majoria de la CNT, que era l’organització obrera més forta, era clarament contrària al catalanisme, que considerava burgès, i a l’extensió de l’ús del català, que trobava que era contrària a l’internacionalisme proletari; en canvi, en la democràcia actual, tot el sindicalisme (Comissions Obreres, la UGT, la USO i la CGT), quan fa l’inventari de les causes justes, hi inclou la lluita per la plenitud de la llengua catalana. Per tant, val a dir que el discurs públic del sindicalisme obrer ha canviat positivament a favor de la nostra llengua. Una altra cosa és que, a la pràctica, els nostres sindicats siguin o no prou coherents amb el discurs catalanista que fan. I, encara, una altra cosa és el cas excepcional del sindicalisme dels mossos d’esquadra, incloent-hi els ugetistes i els de Comissions, que durant els últims anys més d’una vegada ha optat per parlar a la feina només en castellà com a mesura de pressió a favor de les seves reivindicacions laborals, una cosa que, des d’una òptica democràtica, catalanista i progressista, s’ha de qualificar senzillament com a repugnant.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari

Una comentari en l'entrada: Estiuejar en català

  1. Andreu diu:

    A la manca de coherència entre el discurs públic i l’acció dels sindicats ja estem acostumats, ara bé, el cas dels mossos és al·lucinant!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>