Importar del Quebec

Publicat al Diari de Barcelona el 18 de juny del 1992.

El nostre comerç exterior –en matèria de llengua– va així. Més que res, importem polítiques lingüístiques del Quebec i n’exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica –el País Valencià i les Illes– i a Galícia i al País Basc. En aquest sentit, no és un fet sorprenent, però sí que és una bona notícia l’aparició del llibre La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i obra de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza.

Nosaltres els catalans podem aprendre molt dels quebequesos. Tal com va dir Teresa Cabré abans-d’ahir al vespre, durant la presentació de l’obra, la gent del Quebec té, alhora, sensibilitat europea –cosa que els fa apreciar la llengua pròpia– i pragmatisme nord-americà –volen l’èxit de la normalització–. A més, tal com va assenyalar Isidor Marí, el Quebec i Catalunya són societats occidentals avançades que viuen un canvi lingüístic democràtic. Tot plegat fa que la comparació entre l’estat del francès al Quebec i el del català a Catalunya sigui d’allò més útil.

Si alguna cosa no hem d’importar mai del Quebec és la idea de majories i minories idiomàtiques. És cert que allà els francesos –diguem-ne així per entendre’ns ràpid– són tres quartes parts de la població i, en canvi, els diguem-ne anglesos tendeixen a reduir-se al 10 per cent (existeix també una nombrosa nova immigració), però els anglesos del Quebec cultiven una perillosa consciència de minoria amenaçada. El concepte de ciutadania catalana, que es basa en la residència territorial i no en l’ascendència familiar, és el que més bé pot conduir-nos a la cohesió nacional i a la plenitud del català. La instauració a casa nostra d’associacions separades de defensa dels castellanoparlants i dels catalanoparlants seria una catàstrofe civil.

En canvi, el que sí que hem d’imitar del Quebec, adaptant-ho a la realitat catalana, és, precisament, el que estudia el llibre de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza; és a dir, l’adopció de la llengua territorial com a llengua de treball. El Quebec compta des de 1977 amb la llei 101, la Charte de la Langue Française, que proclama el francès com a llengua de l’Administració i de la llei, del treball, del comerç, dels negocis, de l’ensenyament i de les comunicacions. I l’Office de la Langue Française, que existeix des de 1961, impulsa programes de francesització als departaments de l’Administració i, el que és per a nosaltres més interessant, a les grans empreses i a les petites i mitjanes, amb la participació de les organitzacions patronals i dels sindicats.

La seriositat i l’experiència acumulada pels quebequesos a l’hora de tirar endavant el canvi lingüístic a les empreses, que és un àmbit massa endarrerit entre nosaltres, fan clarament encertada la importació del model quebequès. De fet, l’any passat la Direcció General de Política Lingüística ja va importar i adaptar el programa tipus de normalització lingüística per a empreses i entitats.

Però no n’hi ha prou a importar les bones idees. Si no s’apliquen, és un exercici estèril. I aquest és el risc que tenim. Tal com va dir abans-d’ahir Joan Carreras, les empreses com la seva –Fundació Enciclopèdia Catalana– són l’excepció. La llengua normal del món empresarial és encara el castellà. De fet, a l’acte de dimarts no hi havia ni sindicalistes, ni homes de negocis, sinó només catalanistes professionals…

Vet aquí un altre article meu de fa vint anys que podem rellegir ara la mar de bé. A més, la reedició d’aquesta columna coincideix amb el fet que la literatura catalana és la convidada d’honor al Saló Internacional del Llibre del Quebec, que es fa precisament aquesta setmana.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>