Ni monolingüisme, ni bilingüisme

 

Publicat al Diari de Barcelona el dia 11 de juny del 1992.

A la nostra àrea idiomàtica, de monolingües catalans ja fa temps que no en queda cap. I de monolingües castellans, almenys a Catalunya, aviat no n’hi haurà tampoc cap. Tothom serà capaç de fer-se entendre, més bé o més malament, en català i en castellà; i la competència lingüística de cadascú potser dependrà més del nivell cultural que no pas de l’adscripció idiomàtica familiar. A més a més, el coneixement de l’anglès serà general entre les noves generacions. Alhora, nombrosos sectors de la població activa –la indústria turística, per exemple– sabran altres llengües europees. Quin sentit té aleshores parlar de monolingüisme i de bilingüisme?

Són dos termes que, actualment, fan més nosa que servei. El bilingüisme és una fal·làcia. Els que fan l’apologia del bilingüisme fan trampa. Diuen que saber dues llengües és millor que saber-ne una, que el bilingüisme és una riquesa cultural i altres afalacs per l’estil. En realitat, el que defensen és el bilingüisme unilateral. Els ciutadans de Barcelona hem de conèixer el català i el castellà, però la gent de Madrid no cal que aprengui el català. En canvi, els de Madrid convé que dominin el castellà i l’anglès, però els de Londres en tenen prou amb l’anglès. Llavors l’aprenentatge de llengües no és, com ens volen fer creure els bilingüistes, un intercanvi bilateral de coneixements, sinó la imposició unilateral de les societats imperials a les altres societats nacionals.

Per postres, quan una llengua no té al darrere la força d’un Estat propi i exclusiu, el bilingüisme és, senzillament, el camí cap a la substitució lingüística. Ja ho ha explicat de forma expressiva Lluís V. Aracil. “El gran esdeveniment lingüístic del segle XX aquí és que han desaparegut els unilingües catalans. Ja tots som o bilingües o castellanoparlants. Això és com la petjada i la gambada, en caminar. Teníem els dos peus en el català. Ara tenim un peu en el català i un en el castellà. Quan trigarem a aixecar el peu que tenim en el català i posar els dos en el castellà?”.

El bilingüisme no l’empara la raó i tampoc la llei, malgrat que cada dos per tres algun indocumentat parla del bilingüisme oficial, quan la legalitat democràtica en matèria de llengua estableix que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya, mentre que el castellà és també oficial, cosa que vol dir que tots els àmbits oficials han de funcionar plenament en català i han de respectar –això sí– el dret dels ciutadans individuals que vulguin ser atesos en castellà.

Però la necessària superació del bilingüisme no és el monolingüisme. La gent, quan sent a parlar de monolingüisme català, entén que es tractaria que aquí tothom es limités a saber el català i prou. Els nostres monolingüistes, en realitat, no volen dir això, sinó que el català ha de ser realment la llengua pròpia, la llengua territorial, la llengua normal de Catalunya, que ha d’arribar el dia que els ciutadans de Catalunya visquem plenament en català i, a més a més, com que volem ser pràctics i cultes, també hem de conèixer altres llengües europees, sobretot el castellà i l’anglès. Però els nostres monolingüistes, en comptes de parlar clar i català, s’emboliquen amb el monolingüisme, que realment vol dir una sola llengua, de la mateixa manera que monoteisme vol dir un sol déu. O almenys això és el que entenem la gent per monolingüisme.

Un dia, quan jo treballava a l’àmbit sindical, un dels dirigents va presentar-nos un cartell impresentable. Deia que a primera vista el cartell semblava una cosa, però que en realitat en significava una altra. La justificació del sindicalista era encara més penosa que el cartell mateix. A veure: un cartell que necessita tenir al costat un paio que l’expliqui és un fracàs. Semblantment passa amb els termes: és d’això que parla l’article meu de fa vint anys que ara reedito. Si el que volem és la plenitud idiomàtica de la nostra llengua, no hem de fer servir per defensar-la el terme monolingüisme, perquè és regalar munició a la gent enemiga de la nostra causa.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>