Elogi de “La Municipal”

 

Publicat al Diari de Barcelona el 4 de juny del 1992.

Durant l’antifranquisme, vèiem la democràcia i la catalanitat com dues coses indestriables. No ens equivocàvem pas. Les institucions democràtiques han estat –són encara– la punta de llança de la catalanització. Critiquem sovint els nostres polítics, i ben fet que fem, però hem de reconèixer que sort en tenim de la política democràtica. Sense aquesta la situació actual de la llengua catalana seria d’allò més precària. La política lingüística de les administracions públiques té insuficiències i contradiccions, que convé denunciar, però també té encerts diguem-ne rodons. Un d’aquests encerts dignes d’elogi és la revista “La Municipal”, que acaba de fer dos anys.

Amb el número de maig del 1992, aquesta revista mensual arriba als dos anys d’edat. És una publicació editada íntegrament en català des del primer dia. I, a més a més, és una revista ben feta. Perquè, així com les desgràcies mai no vénen soles, tampoc les virtuts –i els defectes– apareixen isolats. Els àmbits hostils a la normalització de la llengua catalana acostumen a ser globalment impresentables, de manera que no és només que no es preocupin de l’adequació lingüística a la legalitat democràtica, sinó que no fan res ben fet. I al revés: els àmbits que assumeixen com a pròpia la llengua territorial de Catalunya i que fins i tot s’interessen per la qualitat de la llengua emprada solen ser virtuosos integrals.

Aquest és el cas de la revista “La Municipal”, editada per l’Ajuntament de Barcelona, i que arriba cada mes al domicili de tot el personal municipal, incloent-hi els jubilats i els que treballen en empreses públiques participades per l’Ajuntament de Barcelona. Ningú no espera que una revista publicada pel mateix Ajuntament de Barcelona i destinada a les persones que hi treballen sigui crítica –aquest paper pertoca a la premsa indepedent–, però molts temien, amb raó, que caigués en el més avorrit oficialisme i en el culte a la personalitat de les autoritats municipals. Dos anys després del primer número, és ben clar que no ha caigut en aquests vicis. “Durant aquests dos anys hem intentat no ser un espai de fotografies d’inauguracions, ni un instrument per filtrar ideologia partidista”, afirma l’últim número de la revista. Realment, ho han aconseguit.

“La Municipal” (director: Toni Puig; coordinadora: Irene Pagès) és íntegrament escrita en català des del primer número amb tota naturalitat, que és la millor manera de normalitzar la nostra llengua. Per la gran difusió que té, deu ser una de les revistes més importants que tenim avui dia en llengua catalana. La qualitat de la llengua és ben correcta, i arriba a ser francament alta en el cas de les dues planes literàries, que són les aventures del funcionari Romagosa, personatge creat i mantingut per Jaume Colomer.

La veritat és que no tot són flors i violes, en la política lingüística de l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha també espines; però ja en parlarem un altre dia. Ara no és l’hora d’amargar la festa d’aniversari de la revista “La Municipal”, sinó de felicitar-la, entre altres coses, per la seva notable contribució a la normalització lingüística.

Ara som a la primavera del 2012 i la revista “La Municipal” ja no existeix. Però jo diria que és bo que comparem la història de la llengua catalana amb una cursa de relleus. Protagonitzada, naturalment, per les generacions; però també per persones concretes… i fins i tot per iniciatives concretes. En aquest sentit, cal reconèixer el protagonisme de “La Municipal” en la llarga cursa de relleus cap a la meta de la plenitud idiomàtica de la nostra llengua.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>