Una, dues, tres autocrítiques

Publicat al Diari de Barcelona el 14 de maig del 1992.

El dèficit de l’Inem és, certament, un problema greu. Però no en tenen la culpa els sindicalistes, ni tampoc els pobres desocupats. N’és responsable el Govern de l’Estat, que no ha sabut fer una bona gestió. Com que ha fracassat, hauria de deixar fer als altres. O sigui, traspassar l’Inem a les autonomies. Tot seguit, el president Pujol, en un acte de coherència elemental amb el discurs que fa sobre la societat civil, hauria de delegar totes les funcions de l’Inem en les confederacions sindicals. No seria la primera vegada que l’Administració delega en entitats civils: els col·legis professionals exerceixen –i bé– el control deontològic per encàrrec de l’Administració. Tampoc no seríem el primer país d’Europa en què de les funcions de l’Inem se’n fan càrrec els sindicats. A Bèlgica ja ho fan i els va la mar de bé: no hi ha frau i l’afiliació sindical és alta.

Però metre que la Generalitat reclama cada dos per tres el traspàs de l’Inem, fins ara ni Comissions, ni la UGT, ni la USO, ni la CGT no han reivindicat el model belga. Per què? Perquè les nostres confederacions sindicals encara practiquen un sindicalisme de resistència, a la defensiva, encara no fan un sindicalisme d’iniciativa. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica sindical.

Però si mirem l’associacionisme, que és un dels pilars de l’àmbit civil i de la participació ciutadana, veurem que d’organitzacions fortes, que enquadrin més de cent mil persones i que en puguin mobilitzar moltes més, a Catalunya només tenim CCOO i UGT i poca cosa més (el Barça, l’Església, el RACC i para de comptar).

Les confederacions sindicals són, per tant, peces precioses de la nostra encara jove democràcia. La representativitat Comissions i la UGT l’han guanyada a les urnes sindicals. La democràcia interna, tot i ser insuficient, és superior a la que existeix dintre del PSOE. La convocatòria de vaga general el 28 de maig és, per tant, democràtica, perquè la vaga és un dret en una democràcia i perquè CCOO i UGT tenen legitimitat democràtica per convocar-la. Si haguessin fet una votació entre tots els assalariats sobre la vaga, encara seria més democràtica, però ara ja ho és. El decretàs del Govern, amb un gran suport parlamentari, és igualment democràtic. Si hagués guanyat un referèndum sobre el decretàs, encara seria més democràtic, però ara ja ho és. I, sobretot, si hagués conduït un diàleg seriós amb els sindicats i la patronal ens hauríem estalviat el decretàs i la vaga. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica política.

Els mitjans de comunicació hem d’estar sempre ben alerta per evitar que els poders polítics i econòmics no ens intoxiquin. Que Felipe González i la CEOE diguin que el 28 de maig garantiran el dret al treball i que els mitjans d’informació els aplaudeixin és una badada. Si un paio treballa quan els seus companys es declaren en vaga no exerceix el dret al treball, sinó que fa l’esquirol, que és ben diferent. A més, aquesta vaga general –evitable o no, ara ja és igual– es fa, precisament, en solidaritat amb els que volen i no poden exercir el dret constitucional al treball, perquè no troben feina, i a sobre els retallen els ajuts. Fer vaga és una manera de practicar la democràcia. I la democràcia s’enforteix practicant-la. És una llàstima que els mitjans de comunicació no ho hagin reflectit així. Vet aquí un motiu per a l’autocrítica periodística.

És curiós. Aquest article meu, escrit fa vint anys, sembla escrit ara que som a la vigília de la vaga general del 29 de març contra la reforma laboral. El paisatge ha canviat, però el fons de la qüestió és el mateix. Som on érem.

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>