Allò que no se sol dir de la normalització

Publicat al Diari de Barcelona el 30 d’abril del 1992.

Milan Kundera diu que “és en el moment de la fi (de la fi d’un amor, de la fi d’una vida, de la fi d’una època) que el temps passat es revela de sobte com un tot adoptant una forma lluminosament clara i acabada”. El mal és que no podem rebobinar la màquina del temps, tornar als escenaris del passat i canviar les coses. L’únic temps real, productiu, lliure és el present. Hem de caminar una mica a les fosques, pel present, però no existeix cap altra manera d’avançar, de viure. I el català viu ara un dilema decisiu. Ja el va assenyalar Lluís V. Aracil l’any 1965: “El dilema és entre, d’una banda, la substitució i l’extinció i, de l’altra, la normalització, l’èxit de la qual depèn de molts factors clarament extralingüístics”.

Si tot plegat és cert, i ho és: no desmentirem ara la saviesa vital del novel·lista Kundera ni la saviesa científica del sociolingüista Aracil, la manera més digna de debatre un tema –la normalització lingüística, per exemple– és centrar-nos en el present i parlar-ne més aviat amb modèstia, sense fer el setciències, perquè l’època actual del català no la podrem veure de forma lluminosament clara fins que no haurà acabat, perquè la nostra llengua s’haurà normalitzat del tot o perquè s’haurà extingit sense remei.

És justament el que fa el llibre que acaba de publicar Josep M. Aymà, titulat Allò que no se sol dir de la normalització lingüística, i editat, és clar, per Empúries, que no para de fer arribar a les llibreries obres sobre llengua. I que duri.

El llibre de Josep M. Aymà té, a més, un altre mèrit i és que hi toca, o sigui, que té un gran sentit de la realitat. L’autor és funcionari en excedència de la Direcció General de Política Lingüística i, tot i que és una veu personal que parla des de la llibertat, es nota l’esperit pràctic característic del qui ha treballat en la matèria sobre la qual opina. Els interrogants que planteja Josep M. Aymà són els que de debò fan al cas. A l’hora de trobar les respostes, de vegades l’encerta, de vegades no se’n surt i ho reconeix i de vegades s’equivoca molt.

La gran mancança de l’autor –i del llibre, de retruc– és el desconeixement de l’àmbit civil i, també, dels mecanismes de poder (de decisió, per tant). Josep M. Aymà una mica n’és conscient i demana auxili a les ciències socials per poder convèncer la gent. I no. És la societat i no pas les ciències socials que cal implicar i no pas convèncer. L’autor divideix les entitats entre les que tenen ànim de lucre i les que no en tenen, cosa absurda. La prova és que el més semblant a un banc és una caixa d’estalvis i el primer té ànim de lucre (reparteix dividends) i la segona no; i un gran hospital –públic, deficitari– funciona si fa no fa com qualsevol gran empresa. La distinció essencial hauria de ser entre les botigues i les petites i mitjanes empreses i els pagesos i els professionals autònoms, d’una banda, i les grans empreses –públiques o privades– de l’altra. Això ja ho ha explicat fa temps i bé l’economista nord-americà J.K. Galbraith. Sense una visió clara del món empresarial, de l’associacionisme, de les classes socials d’avui dia, de les generacions actuals, del territori, dels mitjans de comunicació, en fi, de la societat no se la pot fer participar amb èxit en la normalització.

Malgrat aquesta gran mancança, molt freqüent entre els nostres normalitzadors professionals, el llibre de Josep M. Aymà és un material de debat decididament útil i interessant.

A l’hora de rellegir aquesta columna meva de fa vint anys, penso que l’article d’opinió, que és un gènere d’intersecció entre el periodisme creatiu i la literatura d’idees, en última instància no és res més que una reflexió sobre un tema d’actualitat escrita amb un segell personal. El fet que sigui una reflexió diferencia l’article d’opinió dels gèneres cent per cent periodístics, que són informatius, com ara la notícia o el reportatge. El que el diferencia de l’assaig és el lligam amb l’actualitat i no pas l’extensió: un article llarg i un assaig breu poden tenir una extensió similar. El segell personal diferencia la feina de l’articulista de la tasca de l’editorialista: l’editorial ha de ser impersonal. D’altra banda, com podem classificar els articles? De mil maneres, certament. La pertinent ara i aquí, o sigui, l’any 2012 al bloc Anys d’aprenentatge, és aquesta: hi ha articles que poden rellegir-se perfectament vint anys després de ser publicats i n’hi ha que no. Els meus poden rellegir-se, modèstia a part.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>