El carrer ja no és el gran àmbit popular

Publicat al Diari de Barcelona el 16 d’abril del 1992.

El carrer ja no és el que era, l’àmbit popular per excel·lència. Les dones finestreres han esdevingut teleaddictes. Aquell que s’enfilava dalt d’un fanal i cridava a la revolta ja ha passat a la història. Els veïns ja no treuen la cadira a la porta de casa per xerrar amb altres veïns. Els nens ja no juguen al carrer. Els cotxes s’han fet els amos del carrer. El carrer ja no tornarà a ser el que era. Mai més. Però queda, encara, una mica d’aquell aire del carrer o la plaça com a lloc de trobada. En determinades illes on els cotxes no poden entrar mai, o bé els fan fora quan arriben dates assenyalades, el carrer com a àmbit popular encara existeix. Però és un fet irreversible que el carrer, que és el medi ambient on viu el folklore, ha reduït la seva dimensió. Això vol dir que totes les activitats de carrer –la cultura popular tradicional, entre elles– poden aspirar a tenir un futur brillant, però no massiu. No és pas una cosa terrible. El teatre, sense pretendre fer realitat el somni impossible de reinstaurar el paper central que va tenir antany, viu i progressa sense sentir-se acomplexat davant el cinema, els superconcerts o la televisió. Ha trobat el seu lloc dins l’ecosistema cultural de la fi del segle XX. Una cosa semblant podria fer el nostre folklore viu.

Els nouvinguts no són els immigrats. Poden, alguns nouvinguts, ells o els seus pares, haver nascut sud enllà, però el concepte de nouvinguts que interessa al folklore viu és un altre: els infants i els joves –els nouvinguts al món– i els desconeguts, que, amb sort, poden arribar a ser nouvinguts al folklore, com a practicants o com a espectadors. Els sardanistes fins ara no han sabut resoldre el repte dels nouvinguts i per això tres quartes parts dels assistents als aplecs, a les ballades i als concerts de sardanes ja han superat la quarantena. En canvi, els castellers, des de fa temps, i els geganters i els diables, els últims anys, tenen una vitalitat que, sense exagerar, podem qualificar de forta, gràcies, en gran part, als nouvinguts.

L’escola és el recer on han anat a parar coses que antany eren patrimoni exclusiu del carrer. El carnestoltes, per exemple. El folklore català viu hauria d’entrar en contacte permanent amb l’escola, perquè és una cosa d’aquí, però sobretot perquè, segons com, pot ser llaminer des del punt de vista de l’escola, que és el pedagògic. Imaginem-nos, per exemple, que el gegant, la geganta i els capgrossos visiten els col·legis, i els escolars i el mestre de cada classe conviuen un matí cada any amb ells. De manera natural, es faran espectadors de les desfilades de gegants, potser aniran a les grans trobades, com la de Matadepera, i potser fins i tot el dia de demà s’apuntaran a una colla de geganters.

Els mitjans de comunicació són un altre dels quatre factors socials que més influeixen en la vitalitat del nostre folklore. Tant la ràdio comarcal com, ocasionalment, TVE- Catalunya i TV3 han demostrat que els castellers són radiofònics, que són televisius. Però, en general, la gran premsa i, sobretot, la gran ràdio i la gran televisió ignoren el folklore viu català. I no s’hi val a dir que els castells potser sí, que són carn de televisió, però que les sardanes ja no ho són. Bona cuina, de TV3, és l’exemple perfecte de com es pot agafar un tema diguem-ne antropològic i d’entrada gens televisiu i fer-ne un producte de televisió excel·lent. Aquest és el camí.

Segona part de l’article meu de fa vint anys –cent per cent vigent– sobre el folklore viu.

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>