El context social del folklore viu

Publicat al Diari de Barcelona el 8 d’abril del 1992.

Folklore viu o cultura tradicional i popular? No són expressions excloents, tot i que el Congrés de Cultura Tradicional i Popular, ja l’any 1982, va jugar fort aquesta carta nominal. És clar que allò que és popular no sempre és tradicional, i a l’inrevés: no tot allò que és tradicional és popular. Folklore viu és igual a cultura popular d’arrel tradicional.

Les arrossades també? Les sevillanes també? Són coses presents entre nosaltres. Formen part de la realitat catalana actual. Però passa que les arrossades i altres coses per l’estil, malgrat que molta gent es pensa que són tan velles com l’anar a peu, són un fenomen nou. Abans no hi havia el costum d’aplegar-se una gran colla al voltant d’una monumental paella de ferro. A les arrossades els manca l’arrel tradicional, cosa que no és cap crim, és clar. Les sevillanes i les majorettes són, sí, tradicionals… d’Andalusia i dels Estats Units. Les sevillanes i altres expressions del folklore andalús han aterrat a Catalunya de bracet de la gran immigració dels anys seixanta, van ser catapultades per la cultura oficial del règim anterior i gaudeixen avui del valor afegit que els dóna el fet que rutilants personatges de les revistes del cor s’hi han adherit els últims anys. El cinema i els telefilms made in USA han fet venir les majorettes i companyia del gran país de les hamburgueses i les han desembarcat aquí.

Quan parlem de folklore viu, entre nosaltres, parlem de la cultura popular d’arrel tradicional catalana. Altres coses frontereres amb aquesta són igualment respectables, i potser són igualment subvencionables, però són coses diferents.

Ara i aquí enraonem de les sardanes, dels esbarts, dels castells, dels gegants i dels diables, que són els cinc grans àmbits del folklore català viu, i també dels àmbits menors, com el pessebrisme, els bastoners, el ball de gitanes, els trabucaires, els capgrossos que van per lliure (sens gegants), les bandes de música (a la Catalunya veïna del País Valencià) i altres expressions de la nostra cultura popular i tradicional.

Però no enraonarem ara de les proeses castelleres i el ric vocabulari dels castells, ni de la bellesa de les sardanes i de la música per a cobla, ni de la gràcia dels gegants, ni de l’espectacularitat dels diables, sinó del context social que els dóna vida –o que els nega la vida. El folklore no es troba allà dalt, a l’espai intergalàctic, navegant com una ànima en pena, sinó que és aquí, enmig del carrer. Necessita de la societat com de l’aire que respira. Fora del medi social, el folklore és inconcebible. I el folklore viu depèn del tot i per a tot de la societat actual.

Però no tots els aspectes de la societat d’avui hi influeixen de la mateixa manera. La contaminació dels rius catalans, per exemple, que és una cosa estrictament actual, no té, en canvi, cap influència directa en la nostra cultura tradicional popular. És d’importància vital per als estudiosos, els cronistes i, sobretot, els protagonistes del nostre folklore viu identificar bé els factors socials que fan al cas. Són quatre: el carrer, els nouvinguts, l’escola i els mitjans de comunicació. De la mateixa manera que una alzina necessita l’aire, l’aigua, la terra i el sol per existir, el folklore viu, que no és una cosa de la naturalesa sinó de la societat, necessita aquests quatre elements socials. En parlarem la setmana que ve.

Cent per cent vigent, aquest article meu de fa vint anys. 

 

 

 

Publicat dins de àmbit civil | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>