Tota la força de la legitimitat

Publicat al Diari de Barcelona el 26 de març del 1992.

Mesos abans de les eleccions del 15 de març, un general afirmava que la Generalitat de Catalunya practicava el terrorisme lingüístic. Alhora, un columnista opinava que la política lingüística actual és un invent del nacionalisme. L’un és un militar poc amic de la democràcia; l’altre és un professor universitari que es veu amb cor de donar lliçons de democràcia. Però tots dos –i sense voler– plantejaven una qüestió interessant: la legitimitat de la normalització lingüística.

Si la normalització del català fos un invent del nacionalisme, tindria la mateixa legitimitat que si fos un invent de l’espiritisme; és a dir, cap ni una. Perquè l’únic que pot legitimar una política és la democràcia, que a més a més fa que coincideixin legalitat i legitimitat, cosa que no passa en una dictadura. I n’hi ha prou amb un article per demostrar que la Generalitat –que és el Consell Executiu més el Parlament– practica la democràcia lingüística i, per tant, és literalment impossible que faci terrorisme lingüístic. Democràcia i terrorisme són termes contraris i excloents. Sap greu haver de recordar aquestes coses tan elementals, però es veu que és necessari.

Tenim quatre nivells de govern –local, autonòmic, estatal, europeu– i tots quatre sorgeixen de les urnes. Però cada nivell d’Administració té les seves competències pròpies. De la política lingüística se n’ocupa la Generalitat. Per tant, el 15 de març el poble de Catalunya s’ha pronunciat sobre la política idiomàtica.

He llegit el programa electoral de Convergència i Unió (70 escons), el del Partit dels Socialistes (40), el de l’Esquerra Republicana (11) i el d’Iniciativa per Catalunya (7). Total, 128 dels 135 escons. Són les quatre principals forces parlamentàries: representen, plegades, el parer de quasi tots els votants. Els quatre programes comparteixen la mateixa voluntat, inequívoca, de tirar endavant la normalització lingüística, d’avançar cap a la plenitud del català.

Fem una mica d’advocat del diable: la gran majoria de la gent no llegeix els programes electorals. No hi fa res. Els programes no contenen cap sorpresa, sinó que confirmen allò que tothom ja sap, o sigui, que CiU, PSC, ERC i IC volen que el català avanci.

Fem una mica més d’advocat del diable: la democràcia és imperfecta, i de vegades necessita la intervenció correctora i imparcial d’un defensor del poble. D’acord. El síndic de greuges s’ha referit fa poques setmanes a la normalització i ha criticat… que es trobi aturada, diu que s’hauria d’accelerar més.

Fem encara més d’advocat del diable: la democràcia no són només les urnes, sinó també la participació associativa. Entesos. L’associacionisme del país, incloent-hi els grans sindicats, participa activament en la normalització.

Una última intervenció de l’advocat del diable: les seccions de cartes al director dels diaris reflecteixen també l’opinió dels ciutadans. Potser sí. Sovint apareixen cartes de protesta… perquè l’oferta d’exàmens oficials de català és insuficient.

La conclusió és diàfana: la normalització de la llengua catalana té tota la força de la legitimitat democràtica.

Vint anys després d’escriure i publicar aquest article, dic: sí, la normalització del català té tota la força de la legitimitat democràtica; el mal és que la força bruta –mancada de tota legitimitat, però molt potent– continua actuant contra la nostra llengua.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>