Un problema molt saludable

Publicat al Diari de Barcelona el 27 de febrer del 1992.

Les comparances sempre són odioses, però de vegades són inevitables. En què s’assemblen el Govern de l’Estat i l’advocat Esteban Gómez Rovira? Només en una cosa: tots dos interposen recursos contra el que consideren excessos de la normalització del català. Evolucionen, però, de manera diferent. Gómez Rovira, simplement, no evoluciona. El Govern de l’Estat, en canvi, manté allò que els partidaris que té a Catalunya anomenen benèvolament inèrcia centralista, però alhora fa coses de signe contrari, com la concessió de la milionada dels serrells lingüístics, que, per cert, a hores d’ara no està clar si el Consell Executiu de la Generalitat ha dedicat efectivament al català o no.

D’un temps ençà, però, tant els recursos del Govern estatal com els de Gómez Rovira tenen un mateix final feliç: són desestimats. Aleshores creen una jurisprudència sense la qual la legislació democràtica vigent en matèria lingüística seria lletra morta. I, de retruc, fan que augmenti –i molt– la demanda social de cursos i de certificats de català.

Això que diem va passar quan el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs del
Govern de l’Estat contra la llei de la funció pública de la Generalitat, que estableix el requisit del coneixement de la llengua catalana a l’hora de seleccionar tot el seu personal. En vam parlar aquí el 7 de novembre. Això mateix ha tornat a passar amb la decisió del Tribunal Superior de Justícia de donar suport a l’exigència del català a les oposicions per accedir a l’ensenyament, en contra d’un recurs de Gómez Rovira. Era portada al Diari de Barcelona del 18 de febrer.

Com que l’última notícia va coincidir amb el primer dia d’inscripció per a les proves
de juny de la Junta Permanent de Català, hi va haver una allau –quatre mil persones– d’aspirants a matricular-se. A Barcelona, la cua gairebé donava la volta a la mansana on hi ha la Direcció General de Política Lingüística. De moment, la Junta ha encaixat bé el cop, ordenant la matriculació i anunciant convocatòries extraordinàries. Però ha quedat en evidència que ha d’atendre un creixement de la demanda que, si tot va bé, ha d’accentuar-se encara més els anys vinents. Segons un estudi estadístic, durant els primers deu anys de vida de la Junta, entre els inscrits a les proves la motivació personal era més alta que la professional. Tot fa pensar que, a partir d’ara, serà a l’inrevés.

La Junta, hereva del Tribunal Permanent de Català dels anys republicans, que presidia
Pompeu Fabra, i de la JAEC, que impulsava Òmnium Cultural contra el franquisme, fa unes proves de diferents nivells i especialitats que tenen una alta qualitat i són reconegudes internacionalment. Però hauria d’augmentar la seva dimensió. Perquè les dades dels últims cinc anys –uns deu mil inscrits i uns tres mil aptes cada any– creixeran molt. Sobretot si la Junta deixa de ser tan desconeguda com és ara per l’opinió pública: la publicitat de les proves, que és cent per cent funcional i no té res de propaganda, hauria de ser molt més gran, perquè ben segur que, a més a més de la demanda nova, hi ha també una notable demanda oculta. Total, que la Junta Permanent de Català viu un seriós problema de creixement. Tant de bo tots els problemes de la nostra llengua fossin com aquest.

 Amb la columna que acabeu de llegir, ja són 150 els articles meus que he reeditat al bloc Anys d’aprenentatge, que aquest mes fa tres anys de vida. Aquest doble aniversari coincideix amb el canvi del disseny gràfic dels blocs de laMalla.

 

 

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>