Desocupat

Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 1989.

La desocupació és una ciència que avança que és una barbaritat. Els diaris en van plens. La feinada estadística que fan els entesos per estudiar els sense feina és grandiosa. Ho calculen tot: el sexe dels desocupats, l'edat, els apuntats en aquestes oficines que en diuen d'ocupació i els qui van per lliure, els qui cobren per anar tirant i els qui se'ls ha acabat el viure de la sopa boba, els qui encara no han pogut tastar el treball i els qui un dia van perdre la feina, i unes columnes didàctiques que fan un resum gràfic de tot plegat, i fins i tot, com que l'ull estadístic dels entesos ho veu tot, i està comprovat científicament  que una persona no pot viure de l'aire del cel, i els desocupats crònics són persones, encara que una mica especials, doncs saben de què viuen: es veu que els uns fan bullir l'olla  gràcies a l'economia submergida, i als altres els ajuda la família. L'única cosa que els entesos no han descobert és la manera d'evitar que hi hagi tants daixonses. Aturats, en diuen els entesos, que, segons el diccionari Fabra, vol dir de poc esperit per fer les coses, de poca empresa. Aquesta és l'opinió que en tenen els entesos, que, a més a més, no s'estan de dir que els actuals desocupats crònics no tenen solució. Així és que ell és un paio que no té solució. Si fos més gran sí, perquè podria empalmar amb la jubilació. Si fos més qualificat sí, perquè de llocs de treball ja se'n creen, però els qui tenen tan poca preparació com ell no hi encaixen. El mal és que el seu fill tampoc no treballa. Si fos més jove se'n sortiria, perquè els més petits no són tanta colla com els de la seva generació, i es formen més bé. Si no hagués patit el fracàs escolar, ara no seria un fracassat precoç. A les pròximes eleccions votarà son pare. Bé, son pare no, que tampoc no votarà. Per què haurien d'anar a votar? Si, total, el que faci o deixi de fer el Parlament no els afecta a ells. Els entesos ja ho saben, que els desocupats crònics són abstencionistes. Les estadístiques diuen que són una mena de gent que mai no trobarà feina ni participarà en les eleccions, però que, de tota manera, la prosperitat general i el sistema polític no trontollaran. El drama humà, estadísticament, no existeix. Números canten. La resta és literatura.

Quan vaig publicar aquest retrat d'un desocupat típic que ara reedito, és a dir, el 1989, la desocupació era notable a la nostra societat. Anys després, vam viure una època de plena ocupació. I ara la gent sense feina torna a ser molta. Cicles econòmics, en diuen.

Publicat dins de narrativa breu | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>