La nova pobresa

Publicat al diari Avui el 25 d'agost del 1989.

Ells mateixos s'anomenen els penjats. L'euroesquerra els denomina el terç dels marginats. El llenguatge pujolista els diu els que no segueixen. El debat de dimarts passat a la Universitat Catalana d'Estiu els qualificava de nova pobresa. També n'hi ha que en diuen el quart món o la classe social dels desocupats i submergits o… Però el problema no és el nom, sinó la cosa. La qüestió és com evitar que un percentatge notable de la gent quedi literalment fora de la societat i formi una altra societat, invertebrada, miserable, ignorada.

Els ponents de l'altre dia a Prada van demostrar que, a partir de cultures polítiques ben diferents, per exemple, des de la tradició comunista i des de l'humanisme cristià, és ben fàcil arribar a conclusions confluents. El primer que cal és que l'opinió pública reconegui la magnitud del drama. Després, que siguem conscients que som davant d'un problema estrictament nou, perquè és la primera vegada que una onada de prosperitat econòmica coincideix amb una desocupació colossal. I que, per tant, cal trobar solucions igualment noves, basades en el realisme, en la solidaritat activa i en una certa modèstia ideològica. No existeix cap resposta global, definitiva.

Però sí que són possibles tot de mesures concretes, la més transcendental de les quals hauria de ser la instauració a casa nostra d'una renda mínima garantida, com ja tenen els bascos.

El mal és que el projecte oficial que s'albira en aquest sentit, a més a més que beneficia poca gent, a més a més de ser poques pessetones mensuals, es veu que implica l'obligatorietat d'assistir a cursos de formació. A mi em fa l'efecte que l'obsessió productivista que patim, de vegades, ens juga males passades. Els joves és clar que se'ls ha de qualificar perquè s'incorporin al mercat de treball. Ara, la gent gran sense preparació, encara que els faltin uns quants anys per jubilar-se, més valdria que rebessin un ajut digne per enllaçar amb la jubilació, més que no pas invertir diner públic en un reciclatge professional impossible. O sigui, més val que siguin pensionistes abans d'hora, que no que esdevinguin desocupats crònics.

El primer i el segon paràgraf bé. Ara: discrepo del tercer i sobretot del quart paràgraf. Ja era hora! Després d'haver reeditat aquí a laMalla 128 columnes publicades a l'Avui, finalment discrepo de mi mateix. Vull dir que discrepo del que era jo fa més de vint anys. Ara penso que a la nostra època la formació contínua ha de ser una constant a totes les edats. Dit amb una frase ben expressiva que he sentit a dir a la gent d'Arbúcies: més val aprendre de gran que morir tonto.

Publicat dins de reflexions | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>