El dret a cremar la bandera

 

Publicat al diari Avui el 30 de juny del 1989.

Jo tinc un amic que un dia va dir una cosa, que ell potser ja deu haver oblidat i tot, però que a mi em va semblar, i em sembla encara, el millor compendi doctrinal del nacionalisme català. L'amic és l'Emili Castellanos. La frase que va dir fa: "M'agradaria que fóssim independents per poder anar a llançar tomàquets al president de la Generalitat." Sí senyor. Això seria el súmmum de la plenitud nacional. Però és un luxe que nosaltres els catalans no ens podem permetre. Aquí hem d'anar sempre amb peus de plom, perquè la nostra cristalleria nacional és tan delicada, la pobra, que el més petit sotrac representa un terratrèmol i provoca una trencadissa irreparable.

I la nostra cristalleria democràtica també és de mira'm i no em toquis. Aquests dies, doncs, contemplo amb els ulls d'un pobre davant d'un aparador ple d'articles de luxe la polèmica que viuen als Estats Units sobre el dret a cremar la bandera nord-americana. El Tribunal Suprem, per cinc vots contra quatre, ha declarat que calar foc a les barres i estrelles és un acte de llibertat d'expressió, i que mereix l'empara constitucional. A la Universitat de Berkeley (Califòrnia), uns nois han celebrat l'esdeveniment, com és natural, cremant-ne una. Les associacions de veterans de guerra s'han escandalitzat, tal com era de preveure. No sé com acabarà la cosa, però és igual. La sentència del Tribunal Suprem nord-americà serà, per sempre més, un precedent d'allò més positiu en la història de la humanitat. Perquè vol dir que la llibertat és més important que el símbol de la llibertat, significa que si alguna cosa és sagrada és la llibertat concreta de les persones concretes, i no pas les banderes ni cap altre estendard. M'agradaria que fóssim independents per poder cremar la nostra senyera a les fogueres de Sant Joan i de Sant Pere. I que féssim servir les quatre barres, alhora, per presidir una sessió solemne del nostre Parlament i per decorar les nostres bosses d'escombraries. I…

I viure en una democràcia radicalment democràtica i en una nació plenament nacional. Sense haver-me de fer nord-americà, si pot ser.

Quinze anys després d'haver escrit a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla, vaig publicar el llibre d'aforismes En poques paraules. N'aplegava quatre-cents vuitanta, d'aforismes meus. N'hi ha un que és un bon complement a aquell article. Fa així: "L'única radicalitat política saludable és la radicalitat democràtica." Ben cert.

 

Publicat dins de país | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>