L’etiquetatge dels catalans

 

Publicat al diari Avui el 10 d'abril del 1989.

Cada cop són més els que s'exclamen perquè els etiqueten i, també, els que es proclamen professionals, com si el fet tan comú de tenir un ofici els estalviés el compromís de definir-se. Jo sóc independent, però la meva independència no l'he desada dins d'una vitrina, sinó que l'exerceixo cada dia prenent partit en tot de coses. De manera que ja em sembla bé que m'etiquetin. A més, tots tenim la necessitat i fins i tot el dret d'etiquetar, forma part de la llibertat d'opinió.

La nit de divendres, en acabar les jornades de la Fundació Acta sobre nosaltres i els valencians -per cert, interessantíssimes- n'hi va haver un que em va fer de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. No el vaig pas contradir. Sóc director de la revista Era, que és una iniciativa ideològica d'aquest partit, aliat del marxista PSUC. N'hi ha que em fan socialista. També és cert. Els meus deu anys de militància política i sindical els vaig viure sempre dins d'organitzacions socialistes i, a més, he sigut subdirector del setmanari El Món. Altres em fan convergent. També és veritat. Escric molt de gust al diari Avui i sóc amic d'una colla que tenen vocació d'intel·lectuals orgànics del pujolisme. Fixant-se en el que escric sobre Unió Democràtica i sobre les coses eclesiàstiques, també n'hi ha que em fan democratacristià. No els dic pas que no. Altres m'han etiquetat d'acord amb la simpatia amb què sempre tracto l'Esquerra Republicana. També tenen raó. M'encanta col·leccionar etiquetes; més que res m'agraden les genèriques, com ara progressisme, esquerra cultural, societat civil, nacionalisme cultural.

En una paraula, jo sóc socialista – convergent – marxista – nacionalista d'esquerres – democratacristià – republicà – etcètera, sobretot sóc etcètera. És una etiqueta una mica embolicada, ho reconec; però la cosa té solució. Digueu-me Joan Tudela, així, sense cap altra etiqueta.

Quan l'any 2005 vaig publicar el llibre d'aforismes En poques paraules, vaig dedicar-ne un a un tema que en certa manera complementa el que vaig escriure en aquest article meu del 1989 que ara reedito aquí. Fa així: "Després de molts anys de pensar on hauria militat jo durant la nostra guerra, he arribat a una conclusió còmica: els anys 1936, 1937, 1938 i 1939 jo hauria militat, alhora, dins el bàndol antifeixista, a Unió Democràtica, al Partit Obrer d'Unificació Marxista, al Partit Socialista Unificat i a l'Esquerra Republicana. O sigui, que m'haurien matat quatre vegades: l'estiu del 36 com a militant d'UDC, el maig del 37 com a militant del POUM i l'hivern del 39 com a militant del PSUC o d'ERC. Sort que no hi era!".

 

 

Publicat dins de política | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>