L’hebreu

 

Publicat al diari Avui el 12 de febrer del 1989.

La semitística té a Catalunya un gruix notable. Un dels que hi entenen, Joan Carreras, el de l'Enciclopèdia Catalana, ens ha facilitat uns llibres que desmenteixen una de les coses que dèiem en l'edició del 26 de gener sobre la història sagrada de la llengua hebrea. L'hebreu no va néixer ja com a llengua santa, sinó que primer era una llengua semita viva. Va arribar un moment, però, que va començar la dualitat lingüística del poble jueu.

En una edició en francès del 1910 del llibre Linguistique semitique de C. Brockelmann, hi llegim: "La desaparició de la independència jueva fou, també per a la llengua hebraica, un cop dur. Però sens dubte els exiliats de Babilònia no abandonaren pas llur llengua; s'hi mantingueren fidels amb més tenacitat com més penoses eren les proves que travessaven llurs creences. Tant és així que alguns dels monuments més bells de la literatura hebraica daten del temps de l'exili. A llur retorn, els proscrits trobaren, també a Palestina, l'hebreu encara ben viu com a llengua popular. Però des del començament de l'època hel·lenística l'hebreu és mort. Els nombrosos jueus que emigraren llavors no pogueren conservar la llengua materna en un medi de llengua grega. Els que restaren a Palestina es trobaren en la mateixa situació, cara a cara amb l'arameu, que llavors s'expandia com a llengua comuna de tota l'Àsia anterior; els costava encara més defensar llur idioma nacional perquè les dues llengües eren d'allò més pròximes l'una de l'altra."

Aquesta precisió no desmenteix, però, l'extraordinària pervivència de l'hebreu al llarg dels segles com a llengua literària i religiosa, ni l'encara més extraordinària aventura de la resurrecció de l'hebreu com a llengua viva actual.

Aquest article meu del 1989, que ara reedito a laMalla, m'incita a fer quatre reflexions. La primera és que cap llengua no ha nascut de cop i volta com a llengua religiosa: totes han vingut a aquest món com a llengües vives d'un poble concret en un moment determinat, amb l'única excepció de les llengües de creació artificial, com ara l'esperanto. La segona és que la gran vitalitat que va assolir l'arameu desmenteix una de les coses que tots plegats hem repetit sovint: la idea segons la qual perquè una llengua triomfi és imprescindible que tingui el suport d'un poder polític i militar fort (l'arameu es va estendre més aviat com a llengua del comerç i de la vida quotidiana, com a llengua de moda, que en diríem avui dia). Una tercera qüestió és la de preguntar-nos quina era la llengua del jueu més famós del món, és a dir, de Jesús de Natzaret: a hores d'ara sembla ben clar que Jesucrist ignorava el grec i el llatí i que vivia i predicava en arameu, però que alhora sabia llegir l'hebreu (d'escriure, no va escriure mai ni una ratlla); malgrat això, si el cristianisme va conèixer ja de bon començament una gran expansió va ser gràcies al fet que sant Pau i els seus seguidors van predicar en llengua grega. I la quarta reflexió és sobre el cas, realment  únic, de la transformació d'una llengua morta -l'hebreu- en la llengua viva de tota una societat nacional, la d'Israel, després de molts de segles de no haver estat la llengua materna de cap jueu: hi va fer molt la personalitat potent de Ben Yehuda -que, per entendre'ns ràpid, podríem anomenar el Pompeu Fabra d'Israel- però probablement hi va contribuir també el fet que la gent jueva que va formar l'actual Estat d'Israel no compartia cap llengua comuna (els sefardites parlaven judeocastellà; els asquenasites parlaven judeoalemany). En fi, la història de les llengües és una cosa fascinant.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari

Una comentari en l'entrada: L’hebreu

  1. Noemí diu:

    Els Asquenazites parlaven alemany antic i l’escrivien en caràcters hebraics. Jesús se’l considerava Hel·lenitzat i prou bé que coneixia els escrits en grec, però se suposa que eren traduccions a l’arameu, llengua propera a l’hebreu, llengua parlada per l’Imperi Assiri, el qual va tenir un fort impacte entre els jueus ja que va ser un poble que es va expandir per la zona a pròpia de fotre guerres i guanyar-les. Era com l’anglès a la nostra època!
    I el judeo català? es va extingir quan el dominics es carregaren i expulsaren els jueus dels Països catalans al 1391. A Turquia hi havia famílies que encara el conservaven.
    Segons el rabí Amram del segle IX, resident a Basora, deia: ” Per què pregueu en una llengua que no enteneu si en parleu una del lloc on viviu”. Els jueus del món àrab havien après l’arab; els de Roma parlaven llatí i els grecs o altres llocs, la llengua que tocava. Es volien integrar al país nou de la Diàspora i van acabar per oblidar la seva llengua.
    Als catalans també els ha passat això. Només cal fer un vol pels catalans que han deixat el nostr país per acabar engolits per una altra cultura. No parlo de 10 o 20 anys, parlo només de 50 ja que els seus fills ja ni l’entenen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>