Alt directiu

 

Publicat al diari Avui el 14 de novembre del 1988.

Ell hi és. A la Reunió Costa Brava, a Lloret de Mar, no hi va qui vol, sinó qui pot. Però ell hi és. S'hi troba com el peix a l'aigua. Mirada d'acer, corbata de seda, enraona bé l'argot del poder, té la moral de l'èxit infiltrada fins al moll dels ossos. Professió? L'elegància consisteix a no ser explícit, i ell és un home elegant, de manera que mai no diu la seva feina autèntica. La veritat és que és un professional del poder.

El peix gros es menja el petit -és llei de vida. Però a la Reunió tots són peixos grossos. No són taurons, això no, perquè no es devoren entre ells. Impera la solidaritat de classe. Han voltat món, però no han viatjat a través de les classes socials. No els cal. En aquest planeta tenim uns passadissos elevats, invisibles però granítics, reservats per a ells, perquè no hagin de baixar al carrer, a barrejar-se amb les classes populars. A ells els pertoca de manar. Per designació divina? Per elecció popular? Perquè sí. El poder veritable ni es justifica ni es consulta.

Són al capdavant, més ben dit, al capdamunt, de companyies i d'administracions. Els és igual que una empresa sigui pública o privada, l'únic que volen és que sigui gran, prou gran per encabir unes quantes places d'alt directiu, des de les quals moure els fils de l'economia i de la societat. Però no és gaire fàcil la vida d'aquesta colla que Galbraith anomena tecnostructura. No poden permetre's el luxe de perdre el temps, no han de badar, ni mostrar-se vulnerables, han de lliurar-se en cos i ànima al conreu del poder -que ells en diuen gestió. És dur, avui dia, pertànyer a la classe dels privilegiats. És clar que no pertànyer-hi és encara més dur.

A començaments dels anys vuitanta, Voslensky va publicar un llibre lúcid i documentat sobre la nomenklatura, que era la classe dels privilegiats a la Unió Soviètica. A mi el que més em va agradar de l'obra va ser l'últim capítol, en què l'autor retrata la vida quotidiana d'un nomenklaturista soviètic. Per la seva banda, Galbraith ens va obrir els ulls sobre la identitat de la nova classe dirigent del món occidental, la tecnostructura. A casa nostra, a les Reunions Costa Brava, com la que va inspirar aquesta columna meva del 1988 i que ara s'anomenen Reunions Cercle d'Economia i es fan a Sitges, s'hi pot observar la concentració més alta per metre quadrat d'alts directius, és a dir, de membres de la nostra tecnostructura. I és que mai i enlloc no ha existit cap societat sense classes.

 

Publicat dins de narrativa breu | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>