El tret i el vent, l’art

 

Publicat al diari Avui el 14 de març del 1988.

L'altre dia enraonava amb el poeta Màrius Sampere i dèiem que la poesia existirà sempre, encara que no hi hagi ni poetes ni lectors de versos. L'esperit poètic reviurà a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en mil coses. I a mi em fa l'efecte que, a més a més, hi continuarà havent un petit club d'amics del vers, que no s'extingirà pas. "Mai no és massa d'hora / per sentir-te viu, ni massa tard / per repetir en la carn la sensació / de vida. Net de temps, / no demanis permís, no demanis perdó, / no justifiquis cap amor, no t'acomiadis. / Perquè si tot se'n va, / o no hi havia res, / o res no ens deixa." Aquests i altres versos de Màrius Sampere els acaba d'enquadernar, amb molt bon gust, l'editorial Columna. El llibre es titula Oniris i el tret del caçador.

L'endemà vaig anar al cinema, a veure El vent de l'illa. Allò que més em va emocionar de la bellíssima pel·lícula de Gerard Gormezano va ser l'omnipresència de la pintura transfigurada en cinema. És un film  pictòric, gràcies al qual un art més aviat minoritari com és la pintura arriba a molta més gent. No hi ha gairebé cap moviment de càmera, de manera que cada pla esdevé un quadre. El millor és el paisatge dels roures de l'illa gronxats pel vent, amb els dos protagonistes reflexionant sobre la pintura, primer dins de la pintura i, després, ja ells fora de camp, amb el paisatge tot sol.

I és que l'art és un de sol, que s'expressa a través d'una multitud de formes. I no solament formes considerades artístiques. Tot treball no alienat, és a dir, creatiu, és art, tal com va escriure Roger Garaudy. Poetes, cineastes, enrajoladors, comptables, artistes tots.

Un bon llibre, una bona pel·lícula, una bona idea. Amb aquests tres ingredients vaig cuinar l'any 1988 aquesta columna, que ara podem rellegir amb molt de gust.

 

Publicat dins de reflexions | 4s comentaris

4 comentaris a l'entrada: El tret i el vent, l’art

  1. Joan Martí diu:

    L’ésser humà sempre tindrà la necessitat d’expressar els seus sentiments: amors, records, melangies. Estic d’acord amb el poeta quan diu que ” la poesia sempre existirà” . El que pot canviar és el mitjà que s’empri., però sempre d’una manera o d’altra , voldrem aprofundir aquelles parts més íntimes de l’ànima humana.

  2. Víctor diu:

    “…res no ens deixa”
    Curiós final per a un pensament poètic, altrament molt actual. L’articulista de manera inconscient ens ha deixat un bocí de filosofia, totes les representacions artístiques són atemporals i tenen una influència cabdal en els destinataris. Coincideixo en que l’art és inclusiu, sovint la vida tan accelerada que tenim ens fa oblidar aquests pensaments tan bells, ens allunya del transcendent que sempre és i serà al nostre costat.

  3. Eulàlia Mundó diu:

    És cert que sempre existirà l’art i la poesia, que tot treball no alienat, creatiu, és art.
    El que també és cert, és que no que no tot el que se’n diu art en té la categoria.

    L’art és aquella creació que surt de dins, de les entranyes.
    Crec, que hi ha gent, que amb l’ambició de dir-se artista, fan passar per creació el que no ho és.

    Estic d’acord amb l’article, sempre hi haurà qui expresi amb innovació i emoció qualsevol perspectiva de la seva vida.

  4. No he vist la pel•lícula que anomenes però probablement, tindrà similituds amb la que va fer en Derek Jarman, “Il Caravaggio”, on amb la suma de tots el que hi treballaren, va aconseguir recrear l’obra del pintor amb tanta precisió i de una manera tan plàstica que els ulls quedaven negats de bellesa.
    O en Víctor Erice qui, en la pel.lícula sobre el pintor Antonio López, “el sol del membrillo”, plasma a l’artista modificant constantment el quadre segons varia la llum del dia, o de la fruita, a mida que el temps la va marcint.
    La auto- exigència i perfeccionisme d’Antonio López commouen i un film que podria haver estat feixuc, esdevé lleuger i convida a badar hores i hores contemplant-lo.
    Bé, demà quan amb llevi, procuraré escriure sobre l’art en general però ara haig de preparar el sopar com l’artista cuinera que sóc i estar a l’alçada dels degustadors, que són molt exigents.

Respon a Eulàlia Mundó Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>