La classe política?


Publicat al diari Avui el 18 de juliol del 2006.

Un dels fenòmens lingüístics més curiosos i, alhora, menys estudiats de la nostra època és l’èxit fulminant de certes paraules i de certes locucions. Per exemple, ara mateix, l’expressió classe política. Fins fa un parell d’anys, gairebé ningú no feia servir aquesta locució. Ara, en canvi, és omnipresent al discurs polític i als mitjans de comunicació.

És la nova classe dirigent? Fins la caiguda del mur de Berlín, al nostre planeta hi havia dues classes dominants. Als països comunistes, manava la nomenklatura, lúcidament descrita per Voslensky. Als països occidentals, manava –i mana– la tecnostructura, lúcidament descrita per Galbraith, integrada pels alts directius de les grans empreses. És la classe política la novíssima classe dirigent? Jo diria que no. És una nova classe popular? És evident que no. És una nova classe professional, com ara la classe mèdica? Tampoc.

Quina mena de classe social és, doncs, la classe política? Jo diria que és el nou clergat. M’explicaré. A l’època medieval –i també durant el catolicisme social del franquisme– el clergat era una classe social autònoma, dedicada a la diguem-ne gestió de determinats assumptes públics: els espirituals, però també en part els culturals i els assistencials. Però era un àmbit social amb una estructura jeràrquica clara. Encara que tots fossin eclesiàstics, no era el mateix, en un monestir, ser el pare abat que ser el germà porter; no era el mateix, en una diòcesi, ser el senyor bisbe que ser un humil vicari. Igualment passa amb la classe política. Encara que tots siguin polítics, no és el mateix ser conseller de la Generalitat que ser regidor d’un petit municipi. La classe política, en conclusió, és el nou clero. I per formar-ne part, és clar, fa falta tenir vocació. Jo no en tinc: ho confesso.

Jo diria que aquest article meu del 2006 que ara reedito és cent per cent vigent.

 

Publicat dins de reflexions | Envia un comentari

L’horitzó


Publicat al diari Avui el 4 de juliol del 2006.

La Fundació Rafael Campalans és un àmbit cultural molt notable com a fàbrica d’idees i com a memòria històrica del PSC. Ara acaba de publicar La situació lingüística a Catalunya i la seva projecció a Espanya, una obra important. La meva opinió és que aquest treball fa un diagnòstic lúcid i que després proposa un horitzó ben convincent per articular el plurilingüisme a Espanya, però gens convincent per redreçar la situació del català aquí.

Jo esperava que, des d’un àmbit ideològic del PSC, partit que defensa la idea de subsidiarietat aplicada al municipalisme, s’assumiria aquesta mateixa idea aplicada al fet lingüístic. M’hauria agradat que aquesta obra defensés el principi de subsidiarietat, com el que ja s’aplica a Europa en el terreny de les administracions, que vindria a dir que tot allò que puguin fer les llengües locals no ho han de fer les llengües globals. És a dir, que tot el que podem fer en català, no cal que ho fem en cap altra llengua. Jo pensava que aquesta proposta de futur i aquest llenguatge serien perfectament assumibles des de la identitat ideològica i des de la història del PSC. Però es veu que no.

La Fundació Rafael Campalans reconeix clarament que calen polítiques públiques a favor del català, per superar la situació d’inferioritat que viu respecte al castellà. Però per arribar on? “La situació òptima seria aquella en què tothom pogués utilitzar indistintament qualsevol de les dues llengües a la seva lliure elecció”. L’obra defensa, en conclusió, “la capacitat de sumar llengües i no d’imposar-ne una”. Jo crec que el bilingüisme militant i la neutralitat política en la tria lingüística que defensa la Fundació Rafael Campalans no conduiran de cap manera el català a la plenitud a què té dret qualsevol llengua viva.

Vet aquí, en aquest article que ara reedito, la meva lectura de la ideologia lingüística del PSC del 2006.

 

Publicat dins de lectures | Envia un comentari

Paradoxes


Publicat al diari Avui el 20 de juny del 2006.

Tothom hi està d’acord, oi? De la mateixa manera que el fundador de la novel·la moderna és Cervantes, el fundador de l’assaig és Montaigne. Però és curiós. Imaginem-nos que tots dos fossin vius i la seva obra fos inèdita. Cervantes podria presentar el Quixot a un premi de novel·la sense cap problema. En canvi, si Montaigne presentava a un premi d’assaig un dels seus Assaigs, el jurat el rebutjaria, perquè diria que allò no era un assaig. Montaigne, al segle XXI, seria exclòs d’aquest gènere literari que ell va crear i batejar al segle XVI. Joan Fuster, el més brillant assagista de les lletres catalanes, era naturalment un gran lector de Montaigne i qualsevol que estimi aquest gènere i no vulgui començar la casa per la teulada també hauria de llegir-lo. Però tant se val. Un jurat diria que els Assaigs de Montaigne no són assaigs, sinó una altra cosa. Potser memòries, potser dietaris; prosa no de ficció, això sí, però no específicament assaigs. Gran paradoxa.

En parlàvem l’altre dia els del jurat del divuitè premi d’assaig breu, que atorga la Penya Joan Santamaria – Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana (el nom és tan llarg perquè uneix els noms de les dues entitats que acaben de fusionar-se). I també comentàvem una altra paradoxa ben curiosa, igualment relativa als premis literaris.

En llengua catalana, n’hi ha més d’un miler. Però hi ha gèneres que compten amb centenars de premis –la poesia– i n’hi ha que no disposen de cap premi específic –els dietaris– i n’hi ha que, senzillament, no encaixen en cap premi literari dels existents en la nostra llengua –l’aforisme. Com a escriptor d’aforismes no em fa cap gràcia, és clar. Decididament, el món dels premis literaris és ple de paradoxes.

Aquestes paradoxes que comentava l’any 2006, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, continuen existint a hores d’ara.

 

Publicat dins de reflexions | Envia un comentari

La quarta radiografia


Publicat al diari Avui el 6 de juny del 2006.

A Catalunya, amb quatre radiografies n’hi ha prou per diagnosticar l’estat actual del català. Primera radiografia: la normativa. Cap problema amb el diccionari, cap problema amb la gramàtica. Gràcies a Pompeu Fabra, gràcies a la feina i a l’autoritat indiscutida de l’Institut d’Estudis Catalans.

Segona radiografia: la legalitat. L’estatut jurídic del català millora clarament amb el nou Estatut d’autonomia. Almenys, jo he arribat a aquesta conclusió després de llegir-ne els apartats lingüístics. I si, tal com diuen les enquestes, al referèndum del 18 de juny guanya el sí, després vindrà una nova Llei de política lingüística, que millorarà encara més la situació legal de la nostra llengua.

Tercera radiografia: la vida pública. Els usos públics del català, des de la ràdio fins a l’aula, des del rètol de la botiga fins al web, són notables, tot i que es troben encara lluny de la plenitud a què té dret qualsevol llengua al seu territori i que, en alguns casos, la qualitat de la llengua pública als mitjans de comunicació és deficient.

Quarta radiografia: els usos interpersonals. L’endemà del referèndum, la situació serà la mateixa que ara. En aquest àmbit –el més important de tots– la nostra llengua mai no havia estat tan malament com ara. El català ha sobreviscut sense gramàtica unificada, sense reconeixement legal i sense presència pública. Però no pot sobreviure sense parlants. O amb uns parlants que no exerceixen com a tals, perquè cada dos per tres es passen sense necessitat al castellà. Diu el nou Estatut que el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i etcètera. Molt més important que això és que sigui la llengua d’ús normal i preferent de tot el veïnat, cosa que depèn de l’àmbit de decisió personal.

Quatre radiografies que –sumades– expliquen bé l’estat del català a Catalunya l’any 2006, quan vaig publicar aquest article que ara reedito.

 

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

El 1830 trontolla!


Publicat al diari Avui el 23 de maig del 2006.

L’any 1830, quan el senyor Esteve va fundar la merceria la Puntual, el català era una llengua absent de la vida pública. La llengua dels usos públics era el castellà, en companyia del llatí eclesiàstic. Però el català era realment la llengua d’aquí i gaudia d’una vitalitat extraordinària. Avui dia, la presència pública del català és molt notable i en alguns àmbits –per exemple, la toponímia de carrers i places de pobles i ciutats– gairebé ha arribat a la plenitud. En canvi, la vitalitat actual de la nostra llengua és clarament menor que la que tenia l’any en què va fundar-se la famosa botiga imaginada per Santiago Rusiñol. Per què?

La resposta és òbvia. Però ja sabem que els humans som d’una mena de manera que ens obstinem a ignorar les obvietats i per això cal repetir-les de tant en tant. Som-hi, doncs: dels àmbits d’ús d’una llengua viva, el més important de tots és l’ús lingüístic interpersonal. Precisament, l’àmbit en què ha posat més èmfasi Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística de la Generalitat fins a l’última crisi de govern. La persona que el substitueixi hauria de continuar donant prioritat als usos lingüístics interpersonals, perquè, si no, malament rai! El 1830 trontolla! exclamava el senyor Esteve quan anaven mal dades. I sí: trontolla la vitalitat que tenia la nostra llengua el 1830.

A més a més, la política lingüística de la Generalitat de Catalunya comença a tenir un problema greu i és la poca durada en el càrrec dels màxims responsables de la matèria. Aina Moll, Miquel Reniu i Lluís Jou van treballar al capdavant de Política Lingüística més de set anys en cada cas. Jordi Roigé, Antoni Mir i Miquel Pueyo, només un any en cada cas. Així no anem bé.

Rellegit aquest article meu ara que han passat més de sis anys, trobo que és una reflexió del tot  vigent. 

 

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

La Farners Llinàs


Publicat al diari Avui el 9 de maig del 2006.

Fa 25 anys que existeix un àmbit de la Generalitat de Catalunya anomenat Política Lingüística. Fa, també, 25 anys que hi treballa la Farners Llinàs. Ara es jubila. Un dels regals que ha rebut en un dels homenatges de comiat du escits uns versos de Miquel Martí i Pol, que expliquen la mar de bé la seva trajectòria: Dia vindrà que algú beurà a mans plenes/ l’aigua de llum que brolli de les pedres/ d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

I sí. La Farners Llinàs ha treballat tots aquests anys per avançar cap a l’horitzó de la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. I ho ha fet d’una manera exemplar en el sentit més estricte de la paraula, és a dir, que pot servir d’exemple a tots els que tenim una relació professional amb la llengua. Per què? Per moltes raons. En diré algunes. Tot el que diré, la gent del gremi de la llengua ja ho sap, però ho dic ara i aquí perquè ho sàpiga tothom.

Mai no ha practicat la burocràcia, en el mal sentit de la paraula: respectuosa amb la legalitat democràtica vigent, sempre ha tingut clar que el procediment administratiu està al servei dels objectius socials i no pas a l’inrevés. Mai no ha practicat, tampoc, cap mena de sectarisme, sinó que ha treballat per fer realitat el lema que el català és cosa de tots: de l’àmbit civil i de l’Administració pública, de les persones i de les empreses, dels partits i dels sindicats.  I el més excepcional de tot: ha demostrat tothora que és possible de fer compatible una lluita de resultat tan incert com és la feina de normalitzar el català amb una clara i permanent alegria de viure. Decididament exemplar. Gràcies, Farners.

Reedito amb molt de gust aquest article meu de l’any 2006.

 

Publicat dins de llengua i comunicació | 1 comentari

Que no s’hi fiqui


Publicat al diari Avui  l’11 d’abril del 2006.

El discurs públic contra la llengua catalana no fa vacances. A través dels altaveus habituals, insisteix en les fal·làcies de sempre. Una de les més repetides és la que fa així: “Que cadascú parli com vulgui: la Generalitat no s’hi ha de ficar”.

Cal reconèixer que aquesta fal·làcia és hàbil. D’una banda, els hereus de la ideologia lingüística del franquisme arriben ara en nom de la llibertat a la mateixa conclusió a què arribava la dictadura: el català és una llengua sobrera. D’altra banda, fan veure que es limiten a denunciar una cosa lletja: el mal costum dels humans de ficar-nos allà on no ens demanen.

Que cadascú parli com vulgui? Que la Generalitat no s’hi fiqui? A veure. Vivim en democràcia i en economia de mercat. Les polítiques públiques han de respectar i respecten totes les llibertats, però han d’actuar i actuen contra els efectes injustos del mercat i, alhora, han de promoure i promouen els civismes, entre els quals el civisme lingüístic.

Si ningú no vol ara i aquí el retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, per què hem d’aplicar la idea del mercat sense cap regulació només a la qüestió lingüística? I per què només a l’àrea idiomàtica catalana? Si tothom admet la necessitat de polítiques públiques que regulin, poc o molt, l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials i el medi ambient, per què no hem de tenir política lingüística? Si celebrem l’expansió dels civismes, com ara el civisme ecologista, promogut des de l’Administració pública, per què no ha de poder la Generalitat fomentar el civisme lingüístic? Per tant, les campanyes lingüístiques institucionals, des de la Norma fins a la Queta, són campanyes pròpies d’una societat democràtica avançada. Que tinguin o no prou eficàcia és un altre debat.

Un article meu de l’any 2006 que és plenament vigent l’any 2012.

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

El contradiscurs


Publicat al diari Avui el 14 de març del 2006.

Des de sempre, el discurs lingüístic, com qualsevol altre discurs social, s’expressa a través de paraules. Al fons de les paraules hi ha idees, sentiments i vivències. Ara i aquí, el discurs sobre el fet lingüístic s’alimenta més que res del discurs periodístic i del discurs polític, cada cop més fusionats. No sempre ha estat així. L’acta fundacional del primer catalanisme lingüístic, l’any 1833, va ser un poema, l’oda La Pàtria d’Aribau. Però a començaments del segle XXI són els mitjans de comunicació i els partits el camp de batalla de l’opinió pública.

Parlem de batalla perquè qualsevol discurs social que vol prosperar ha de vèncer el contradiscurs corresponent. El discurs del catalanisme lingüístic ha de fer front, ara més que mai, a un contradiscurs que té altaveus tan potents com el PP, la Cope i El Mundo. I hem de reconèixer que l’èxit d’aquest contradiscurs arriba a l’extrem de determinar fins i tot la nostra pròpia agenda temàtica: aconsegueixen que parlem, en defensa pròpia, dels temes que ells trien.

Exemple claríssim d’això que diem és un dels continguts més repugnants del contradiscurs, presentat en societat l’any 1993, quan una portada del diari ABC titulava: “Igual que Franco però a l’inrevés. Persecució del castellà a Catalunya”. A hores d’ara, el contradiscurs hi insisteix: el catalanisme imposa el català com el franquisme imposava el castellà. La nostra resposta a aquesta barbaritat és ben fàcil: Franco encapçalava una dictadura i, per tant, comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre aquelles persones que no són demòcrates.  El mal és que pesa més la potència de l’altaveu que la força de la raó.

Espanya no té remei! L’any 2006, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, ja ho sospitàvem. Ara ho sabem del cert. L’any 2012, el poble català ha dit a Espanya: s’ha acabat el bròquil!

Publicat dins de llengua i comunicació | Envia un comentari

Solidaritats


Publicat al diari Avui el 14 de febrer del 2006.

Una bona manera de combatre l’ús demagògic de la idea de solidaritat seria obligar tothom a fer servir el plural. A partir d’ara, hauríem de parlar de solidaritats. Entre persones. Entre generacions. Entre territoris també: entre el nord i el sud del planeta, entre els Estats, entre les nacionalitats i regions d’un mateix Estat, entre les comarques. Solidaritats diverses: l’econòmica, que és la que sempre s’invoca, però també la lingüística. Un joc permanent de solidaritats, basat en la reciprocitat, seria una mena de comerç ètic a gran escala. Res més lluny de la nostra realitat, però.

Una enquesta ens acaba de dir que la meitat del conjunt de la ciutadania espanyola opina que Catalunya és insolidària. És una opinió certament repugnant, basada en la més gran de les mentides, ja que Catalunya és la terra més solidària d’Europa. Parlem de solidaritat econòmica, oi? Però i la lingüística?

Els Països Catalans, Galícia i el País Basc hem de ser receptors de solidaritat lingüística. Hi tenim el mateix dret que té el sud d’Espanya a ser receptor de solidaritat econòmica. Tenim dret a la solidaritat del Govern de l’Estat i de les regions que tenen el castellà com a llengua pròpia. La dura realitat, però, és que aquests àmbits són agressivament insolidaris. En comptes de contribuir al redreçament del català, el gallec i el basc, només miren de reforçar l’hegemonia del castellà fora de la seva àrea idiomàtica i, en el cas català, miren també de dinamitar la unitat de la nostra llengua.

Catalunya, el País Valencià i les Illes som terres exageradament solidàries, en el terreny econòmic, amb la resta de l’Estat i, en canvi, l’Espanya castellana és brutalment insolidària amb nosaltres, en el camp idiomàtic. D’això se’n diu ser cornut i pagar el beure!

Rellegir aquest article de la meva hemeroteca personal ens recorda d’on venim i per què som on som.

 

 

 

Publicat dins de país | Envia un comentari

Vigència d’Aracil

 

Publicat al diari Avui el 17 de gener del 2006.

El discurs públic sobre la llengua és un camp de batalla permanent. Des del catalanisme lingüístic, hem de ser conscients que la batalla principal no és la del contingut del nostre discurs lingüístic, sinó la de l’agenda temàtica. Ras i curt: hem de triar nosaltres els temes de debat.

És amb aquest criteri que vull recordar que l’octubre del 1982 es va publicar la primera edició del llibre Papers de sociolingüística, que recull l’essencial del pensament sociolingüístic de Lluís Vicent Aracil. Tot i que la influència de les idees d’Aracil ha estat i encara és extraordinària, es tracta d’un pensament que va ser transmès sobretot oralment; els escrits sociolingüístics del fundador de la sociolingüística catalana són escassos i dispersos. Així és que el conjunt de treballs d’Aracil aplegats a Papers de sociolingüística representa el llibre sagrat de la sociolingüística catalana.

Fa un paper comparable al Curs de lingüística general, el llibre que va recollir a començaments del segle passat el pensament del fundador de la lingüística general, Ferdinand de Saussure, i que no va escriure ell, sinó els seus deixebles. Per sort, l’essencial del pensament sociolingüístic d’Aracil ho tenim aplegat a Papers de sociolingüística i escrit per ell mateix. El llibre, naturalment, ha conegut posteriors edicions. El 20è aniversari de la primera edició, l’any 2002, va passar desapercebut. El 25è aniversari s’escau l’any que ve, el 2007. Ara és el moment de començar a treballar en aquesta commemoració, si no és que volem que també passi desapercebuda, cosa que seria una llàstima. Recordem que Lluís Vicent Aracil és autor de la idea que continua sent el motor de qualsevol política lingüística digna: el dilema es planteja entre la substitució i la normalització lingüística, l’èxit de la qual depèn de molts factors extralingüístics.

Lluís Vicent Aracil és i serà sempre ni més ni menys que el fundador de la sociolingüística catalana. Aquest article meu del 2006 que ara reedito és del tot vigent, ara que celebrem –més ben dit, ara que hauríem de celebrar– el trentè aniversari de la primera edició del llibre Papers de sociolingüística.

Publicat dins de lectures | Envia un comentari