La marca del meridiano

Lorenzo Silva i La marca del meridiano. El Premio Planeta distribuirà el seu mantell de paper per totes les llibreries del país durant aquest mes de novembre. A partir d’ara, les promeses deixaran de ser promeses i la vocació crítica del lector es posarà de manifest per definir sense edulcorar l’autèntica qualitat de la novel·la. I és que, penso, un premi no es cap garantia de qualitat, però sí crea voluntat de llegir. No és una novetat que molta gent demana a les llibreries no el títol sinó “l’últim Premi Planeta”. 

Lorenzo Silva, un autor que coneix molt bé les bambalines dels premis literaris, ha escrit per aquests assidus lectors del Planeta una novel·la negra. Ha reconegut que li agrada molt la possibilitat d’accedir a la informació oculta, aquella que amaguen les persones sota la seva façana impol·luta. Diu que li agrada desvetllar la comèdia què és realment la vida. La finalista, Mara Torres, ha explicat que la seva primera novel·la La vida imaginaria, està basada en elements que ha observat a la vida.

Per a la seva història, Silva ha escollit Barcelona com un dels seus personatges. Això em fa pensar en la coincidència de molts autors, especialment de novel·la negra, que han escollit aquesta ciutat com l’eix de les seves histories. Sens dubte, el gènere ha sabut veure l’atractiu del transfons més obscur de Barcelona. Com ja ha dit en alguna ocasió Paco Camarasa, propietario de la librería ‘Negra y Criminal’ de la Barceloneta y comissari de BCNegra ha dit que Barcelona es una ciutat de novel·la negra por excel·lència. I no només, dic jo, perquè sigui la ciutat fetitxe d’autors com Manuel Vázquez Montalbán o Andreu Martín, sinó també perquè és part de les històries d’altres escriptors que no sempre havien estat lligats a la ciutat. Per exemple, l’escriptora alemanya Stefanie Kremser, autora de Calle de los olvidados (Edthasa) publicada aquest any. Diu Kremser: Barcelona no és només un parc temàtic sobre Gaudí, sinó que té el seu cantó fosc i trist…

Continuarà

 

 

 

Publicat dins de Autors, Premis | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Savis escriptors lliures

Sontag, Neruda, Virginia Woolf, la Mafalda de Quino, Beckett o Umberto Eco, també Anna Maria Moix. Esther Tusquets va omplir les nostres expectatives amb escriptors suggerents i propostes de mons amplis. Malgrat aquesta manifesta habilitat per descobrir i recuperar una literatura excelsa, Esther Tusquets deia que no tenia vocació d’editora. Potser no volia correspondre amb la imatge dels editors aficionats a les bambalines d’aquest circ mediàtic que és a vegades el món editorial. Llegir i escriure, aquest és l’autèntic sentit de la vida. Potser algú pensarà que és poca cosa, però els mons intrincats de la creació estan molt necessitats d’una creativitat intel·ligent.

Lliure i complexa, ha escrit Luis Antonio de Villena recordant Ester Tusquets. També una mica tímida nena rica sense les poses típiques. Hi ha escriptors que es vesteixen més per sortir a parlar que per escriure i dramatitzen la seva posada en escena com si fos inevitablement necessari donar explicacions sobre allò que només reclama ser llegit. Lliure i complexa, fonamentals actituds per a un escriptor, diria. La complexitat com a pou de saviesa i la llibertat com una necessitat imperiosa per a dir allò que ha d’estar escrit.  I les emocions. Els escriptors savis no tenen por a parlar sobre les emocions, aquelles que mouen el món o ens paralitzen.

Gora VidalIntel·ligent i savi era també Gore Vidal, una de les grans figures literàries dels Estats Units. L’autor de guions cinematogràfics tant interessants com De sobte, l’últim estiu,  del director Joseph L. Mankiewicz, una adaptació de l’obra teatral de Tennessee Williams. Escriptor nord-americà  també ha mort aquesta setmana a causa d’una pneumònia, com Esther Tusquets, i també estava relacionat amb altres autors imprescindibles com ara Tennessee Williams, Norman Mailer, Truman Capote i cineastes com Orson Welles, Marlon Brandon o Paul Newman i Joanne Woodward. Grans influències per a un escriptor que mai va negar la seva predilecció per la política i va ser amic dels Kennedy i Eleanor Roosevelt. Gore Vidal era molt crític amb el sistema de vida americà, era un intel·lectual amb opinions pròpies, insolent, crític i savi.

Publicat dins de Autors, Editors | Envia un comentari

Un americà de llegenda

Philip RothPhilip Roth Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. No ha estat cap sorpresa, feia anys que sonava el seu nom junt amb el de Haruki Murakami. L’escriptor de Nova Jersei, el professor inquiet, està considerat com un dels quatre escriptors vius més transcendents del segle XX i és cert que els seus relats expliquen la vida sense artificis decoratius, amb les particularitats narratives dels autors que senten curiositat per les persones i les seves identitats culturals i ètniques, com va dir el crític literari Harold Bloom.

Roth segueix l’estela incisiva de William Faulker, que durant la primera meitat del segle XX va deixar pàgines i pàgines plenes d’unes escriptura inquietant, descriptiva de la cara més lletja dels EEUU.

De fet, Phillip Roth ha definit Faulkner com la columna vertebral de la literatura nord-americana. De la seva banda, el jurat del Príncep d’Astúries, ha comparat Roth amb Scott Fitzgerald, Hemingway,  Bellow o John Dos Passos o Malamud. Literatura de la bona tots ells.

Publicat dins de Autors | Etiquetat com a | Envia un comentari

La berlina de Prim

L’editorial Planeta va donart fa uns dies el seu premi Fernando Lara a Ian Gibson, per la novel·la La berlina de Prim, sobre l’assassinat del general l’any 1870. El misteri sobre l’autoria de l’assassinat de Prim encara no està resolt, però l’escriptor irlandès, nacionalitzat espanyol des de 1984, ha novel·lat  les peripècies d’un jove irlandès que investiga la mort del general i es disposa a detenir els seus assassins.

Tot passa durant els anys de la I República i el protagonista, personatge de ficció, resultarà ser el fill il·legítim d’un dels companys del general Torrijos, Robert Boyd. Una novel·la amb història i passió, ingredients imprescindibles pels combinats literaris de Gibson. En aquest cas, a més, el format de novel·la negra dóna a La berlina de Prim un atractiu molt especial, amb descripcions molt detallades de la Sevilla i el Madrid del segle XIX. Gibson diu que l’assassinat de Prim va ser decisiu per a la història d’Espanya, perquè va canviar el seu destí.

No és casualitat que aquest autor sigui el biògraf oficial, gairebé, de Federico García Lorca. Abans de Ian Gibson, tot era un misteri al voltant del poeta. El franquisme  es va inventar milers de rapsodes per recitar el Cancionero gitano, mentre que tot allò sorprenent  de Lorca quedava amagat igual que el seu cos, sota la terra més negra. Així que mai deixaré d’estar suficientment agraïda a Gibson .

Porque yo no soy un poeta, ni un hombre, ni una hoja, pero sí un pulso herido que ronda las cosas del otro lado” –va escriure García Lorca i ho va recollir Gibson al seu llibre De Fuente Vaqueros a Nueva York. Aquí també podem llegir que Lorca era un home amb una personalitat evolvent  “amb una innata qualitat de joglar, actor i animador de festes”, amb un gran talent com a pianista i amb una gran “capacitat per crear felicitat al seu voltant”.

Ian Gibson ens ha descobert moltes coses sobre Garcia Lorca, però, coincidint, casualment, amb el seu premi Fernando Lara, vaig veure al diari El País un document interesantíssim i inèdit: una carta manuscrita que podria ser l’última del poeta (va ser escrita el 18 de juliol del 1936). Estava dirigida a Juan Ramirez de Lucas, un jove de 19 anys del qual estava enamorat i que va morir l’any passat després de viure del periodisme durant tota la seva vida. Ramírez de Lucas es va caracteritzar per ser una home discret i no va explicar gaire la seva relació amb Lorca.

Publicat dins de Autors, Novel·la, Novetats, Premis | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Em llevo a les set del matí i escric

Carlos FuentesEs curiós i una dramàtica coincidència, ahir al matí llegia que Carlos Fuentes havia enviat als editors la seva última novel·la, Federico en su balcón, un interessant diàleg amb Friedrich Nietzsche. Per la tarda, fent un repàs, com sempre, dels principals diaris digitals, per veure què estava passant al món, veig la notícia sobre la mort de l’escriptor mexicà als 83 anys.

Fuentes havia deixat de creure en el món, l’havia perdut i el buscava incansablement entre les pàgines de la ficció, perquè és l’única veritat que ens queda -deia. Malgrat això, l’escriptor estava convençut que l’única manera de sobreviure és treballant i tenint projectes, “Em llevo a les set del matí i escric”. El seu objectiu més immediat es deia El baile del centenario, així ho va dir fa pocs dies a la Feria del Libro de Buenos Aires (19 d’abril-7 de maig).

Diuen que la disciplina era la seva lluita contra el temps i així va escriure grans obres. Si voleu una recomanació, tinc una molt bona que li he sentit dir a Mario Vargas Llosa: La muerte de Artemio Cruz, que va escriure l’any 1962, una gran novel·la, sens dubte. Però no oblidem Terra Nostra, una faula complicada i extensa sobre la història d’Espanya i l’Amèrica Llatina.

Publicat dins de Autors | Etiquetat com a | Envia un comentari

És un bon dimarts per continuar llegint

Estava clar que les vendes superarien les de l’any passat. El 23 d’abril de 2011 va caure al bell mig de la Setmana Santa, quan els pobres mortals, lectors o, corren pel món necessitats de de descans i desconnexions. Però un dilluns de Sant Jordi  qualsevol pot despertar grans expectatives, especialment si el temps acompanya i cada un de nosaltres fa esforços per sortir com pot de la sensació depredadora que envolta el món actualment. Els llibres mai ens abandonen, sempre estan disposats a fer-nos rics o el que calgui, a ajudar-nos a somniar i a despertar-nos cada dia amb la sensació de que som els autèntics propietaris de les nostres vides.

Així que, continuem la setmana i aquest dimarts llegint:

Llamaron. Abrí. Nunca lo hiciera. En el rellano, con la mirada fiera y el gesto intrépido adquiridos tras lagos años de férreo adiestramiento bajo la férula de inhumanos sargentos, un funcionario de correos blandía una carta certificada dirigida a mi nombre y domicilio.

Així comença El enredo de la bolsa y la vida, Eduardo Mendoza (Seix Barral) el llibre més venut de la diada, una historia que ens promet un somriure. També promet optimisme el més venut en català, L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de Jonas Jonasson (La Campana), una estrambòtica novel·la sobre un home feliç que només pensa en viure més i més. Tampoc ha estat una sorpresa, perquè aquesta història, èxit de la temporada, no ha deixat de despertar elogis durant mesos.

I un altre ídol (de masses?), un economista! El niño Becerra, que no para de dir les veritats del barquer, ha estat el més venut de no ficció en castellà. “Pues amarga la verdad, quiero echarla de la boca”, deia Quevedo fa bastants anys, i ens deu agradar l’exercici, perquè el Niño Becerra no calla i ens explica coses com que la crisi no s’acabarà fins el 2020 i que això que vivim és un aperitiu.

Envia un comentari

Sant Jordi

Diu la llegenda que de la sang del drac que Sant Jordi va matar per defensar la princesa va brotar una rosa que el cavaller va entregar a la noia. Per això, cada any mantenim el costum de regalar-nos aquesta flor vermella i també un llibre, per commemorar la mort de Cervantes i Shakespeare el mateix dia.

Un dels millors precedents de la festa de Sant Jordi d’aquest any ha estat que Carme Riera s’ha convertit en la sisena dona que arriba a la Real Academia de la Lengua. L’escriptora mallorquina i professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona ocupa des d’ara el sillón de la lletra ‘n’. “Aquesta és una bona oportunitat per aprendre”, va dir Carme Riera. I aquesta és una bona oportunitat també per recuperar histories com Epitelis tendríssims (Edicions 62), Te deix, amor, la mar com a penyora (Laia), El verano del inglés (Alfaguara) o El meravellós viatge de Maria al país de les tulipes (Destino).

No oblidem tampoc un dels llibres en català més venuts de l’any: Jo confesso, de Jaume Cabré (Proa). Bellesa, l’edat, el desig d’aprendre, la crueltat, el nazisme, la justícia, Déu… Jo confesso pretén explicar la història d’Europa, les seves guerres, les seves religions. La novel·la és també la història d’una amistat.

Una bona promesa del dia pot ser l’última novel·la de Jordi Coca, En caure la tarde, també sobre el pas del temps i la pluja, sobre l’amor i la filosofia existencialista. M’agrada la postura políticamente incorrecta de Jordi Coca.

Una de les presències internacionals més rellevants que signaran durant aquesta jornada és Chuck Palahniuk. El seu últim llibre és Al desnudo (Mondadori), un interessant retrat del Hollywood clàssic, vist per Hazie Coogan, la criada de l’actriu Katherine Kenton.

Per cert, he anotat al meu bloc de notes que la tercera part de la trilogia de Carlos Ruíz Zafón El prisionero del cielo, la decepció d’incondicionals de l’obra del vent i El Joc de l’ àngel. Però si encara no l’heu llegit, encara esteu a temps de comprovar si és cert aquest escepticisme.

També està l’última de Maruja Torres, una novel·la negra, Sin entrañas. L’escriptora està entusiasmada amb la seva nova història. També està entusiasmat una altre escriptor de novel·la negra, la gran sorpresa del l’any, per cert, Carlos Zanón, am la seva No llames a casa (RBA), que serà portada al cinema per Daniel Calparsoro. Zanón diu que fins i tot la Biblia podria ser considerada novel·la negra.

Publicat dins de Sant Jordi | Envia un comentari

A la filla Teresa demanant-li que m’ho passi a màquina

“A la filla Teresa demanant-li que m’ho passi a màquina quan tingui una estona i recomanant-li que en faci dues còpies i no hi toqui res, o sigui: que no hi fiqui res de la seva collita. Quan no entengui la meva lletra, que passi de llarg, i si ha de posar una coma o un punt que no tremoli; però, donada com és ella a les fantasies, no vull que arregli el seu pare, sinó que el deixi tal com és, que ni a la terra ni al cel no hi ha àngels, i l’home no és altra cosa que fill de les circumstàncies”.

Així comença Testament a Praga, el llibre escrit per Tomàs i Teresa Pàmies. Tomàs era el pare de Teresa i va estar exiliat a Praga. En realitat, l’escriptora va viure a moltes ciutats del món, a Europa i Amèrica i va treballar molts anys a la ràdio. L’any 1972 va tornar del seu exili i es va dedicar a escriure, principalment. Però no va deixar de fer petites col·laboracions a la ràdio, llegint els seus propis textos autobiogràfics. Quan era petita,  em parava a escoltar Teresa Pàmies quan la sentia a la ràdio que sempre estava engegada casa. M’agradava la seva veu explicant coses molt senzilles i vitals.

Recupero aquesta lectura que va fer en un programa de televisió. Es tracta d’un fragment d’Informe al difunt, dedicat al seu marit, Gregorio López Raimundo, desprès de la seva mort.

Publicat dins de Autors | Etiquetat com a , | 1 comentari

Negra i misteriosa

Una nit de diumenge qualsevol a Madrid. L’inspector de policia Santos Trinidad va molt borratxo pels carrers camí de casa seva quan es veu involucrat en un triple assassinat. No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu va ser la gran triomfadora dels premis Goya d’aquest any i José Coronado va aconseguir finalment una estatueta amb la qual havia somniat durant molt de temps.

El thriller és un gènere que fascina al públic de cinema. L’últim treball de Pedro Almodóvar, La piel que habito, també s’ha deixat arrossegar per la fascinació del gènere, i els directius de televisió no paren de produir sèries amb multitud d’escenes escabroses magistralment realitzades. Las base de tot això és la literatura, el misteri sempre ha creat un nexe d’unió molt sòlid entre els autors i els lectors. Els sentiments humans i els baixos instints ocults deixats al descobert representen un gran atractiu. Hitchcock va dominar com ningú altre l’art del suspens, de tal manera que l’espectador es veu irremediablement atrapat i esperant la resolució d’una situació que coneix abans que els protagonistes de la pel·lícula.

Fa dies que no explico res sobre els llibres. El fet d’escriure es pren, de tant en tant, llicències, i es sotmet a la dolça retòrica de la contemplació de les paraules i els conceptes. Aquesta actitud m’ha permès deambular per les llibreries i per les novetats amb ganes de descobrir realment quelcom realment interessant per a les meves ganes d’entusiasme imaginatiu. La recompensa ha estat bona i, si més no, sempre queden els clàssics.

Cinema-literatura-pintura-cinema-literatura-pintura. Gran Bretaña ha donat moltes històries a la imaginació dels lectors. Però, ha evolucionat la novel·la negra d’aquest pais o continua amb la mateixa estrategia narrativa dels antics mestres? Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes) o Agatha Christie són uns atecedents molt difícils de superar, sens dubte. Per això, els escriptors Jake Arnott i David Peace es troben literalment sols dins del panorama britànic de novel·la negra i criminal.

Durant la la Setmana Negra i Criminal celebrada a Barcelona aquest any, Arnott va dir que la novel·la negra que s’escriu al seu pais es totalment predecible, perquè es limita a col·locar un detectiu al centre d’una investigació amb l’objectiu de muntar un puzle i resoldre la intriga. Peace, menys diplomàtic, afirma que el “99% de la novel·la policíaca britànica és una merda. Després de llegir la magnífica Arthur and George, de Julian Barnes (Anagrama) no estic segura de ratificar aquestes afirmacions.

Publicat dins de Autors, novel·la negra | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

BCNegra i Petros Màrkaris

BCNegra

Petros Màrkaris és el guanyador del VII Premi Carvalho i rebrà el seu guardó durant aquest dies de la Trobada de Novel·la Negra de Barcelona (del 2 a l’11 de febrer). L’escriptor grec està considerat com un dels representants més clars d’allò que s’anomena novel·la negra mediterrània: corrupció, manipulació de poder, diferències entre la justícia i llei o el comportament mesquí dels poderosos. Us sona?

També us sonarà el caràcter del personatge principal de les històries de Màrkaris. Kostas Jaritos i Pepe Carvalho tenen moltes coses en comú. Ambdós són testimonis directes de la transformació i l’evolució de les seves ciutats, Atenes i Barcelona, protagonistes indispensables de les històries que s’expliquen. Els carrers, els personatges foscos, les olors, la cuina dels bars o els llibres. El color de la ciutat, però, no és igual. La Barcelona de Vázquez Montalbán dels anys 70 i 80 era encara fosca, amb les parets dels edificis  pedra negra per la pols acumulada durant segles. Després van venir els JJOO i la campanya ‘Barcelona posa’t guapa’ i la cosa va canviar, com també Atenes, que va conservar el color blanc dels seus edificis després dels seus esperats Jocs del 2004, també va netejar els carrers una mica. Barcelona i Atenes han passat pel tenebrisme de la dictadura i després per l’esperança de la llibertat i la democràcia. Barcelona i Atenes són unes ciutats lluminoses i sorolloses i generosament enigmàtiques. A Atenes, les pedres del passat s’acumulen a les places i el present es presenta complicat i misteriós.

Petros Màrkaris

L’última novel·la de Petros Màrkaris, Con el agua al cuello (Tusquets), la cinquena entrega de la sèrie, com no podia ser d’una altra manera, està centrada en la crisi econòmica. És un diumenge de l’estiu de 2010. El comissari Jaritos està celebrant la boda de la seva filla Katerina. El dia següent rep la noticia de la mort de Nikitas Zisimópulos, antic director de banc. L’assassinat coincideix amb l’amenaça d’una persona desconeguda contra els bancs, animant els ciutadans a boicotejar les entitats financeres i que no paguin els seus deutes i hipoteques. La història està ambientada, és clar, en una Grècia en bancarrota, amb els ciutadans que es manifesten indignats per la ciutat.

Petros Màrkaris, nascut a Istanbul, de pare armeni i mare grega. És traductor dels grans autors alemanys: J.W. Goethe, Arthur Schnitzler, Bertolt Brecht y Thomas Bernhard.

BCNegra reuneix aquest any més de seixanta autors, entre els quals destaquen els nous novel·listes que  situen els seus detectius a Barcelona: Laura Fernández, David C. Hall, Toni Hill, Julián Sánchez o Carlos Zanón. Entre els autors internacionals que assisteixen a la trobada, podem comptar Jeffery Deaver, autor d’El coleccista de huesos, Anne Perry, que ambienta les seves històries a l’època victoriana.

Aqui deixo l’enllaç de la Web de BCBNegra.

Continuara…

Publicat dins de Autors, Novel·la, novel·la negra, Premis | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari