Les llàgrimes del record

Aquest dilluns vaig ser espectador directe d’un fet que barreja història, nostàlgia, impotència, ràbia… M’explico. La visita que periòdicament faig a un familiar va ser diferent. Com sempre, em dirigeixo al menjador on se que em trobaré amb un cafè amb llet calent, una estona de conversa i unes ganes de viure extraordinàries.
La meva sorpresa va ser gran. Al voltant de la taula em vaig trobar quadre dones amb edats compreses entre els 75 i els 90 anys, que parlaven animadament –com no- de les seves vivències, dels seus records… Desprès de les presentacions oportunes vaig creure que havia de deixar-les que continuessin parlant i em vaig seure discretament en un segon pla.
Des d’aquesta curta distància pots observar els detalls d’unes dones amb les arrugues que dona la vida, amb un to de pell enfosquit pel treball al camp i amb uns ulls que, tot i que tenen aquella “chispa” de “que me quiten lo bailao”, també retenen molts episodis de la història d’aquest país, però d’una història que no trobarem als llibres, sinó que s’ha anat escrivint amb el dia a dia.
Escoltar-les era tota una lliçó d’història en directe. Com no podia ser d’una altra manera, la frase més utilitzada era el te’n recordes de… Eren episodis explicats en primera persona, viscuts en pròpia pell.
Tot podíem dir seguia un guió que tenia com a denominador comú l’anecdotari i alguna que altra vivència pujadeta de to. Vaig descobrir que aquelles quatre dones, havien estat persones “políticament incorrectes”, avançades als seu temps, unes modernes, vaja.
Però, de sobte, una imatge a la televisió –que estava encesa sense só en un racó del menjador- va provocar un silenci inquietant, molest, trist… Totes quatre van emmudir la seva animada conversa per baixar la mirada. Ells ulls amb “chispa” es van tornar ulls tristos envaïts pels records.
La imatge de Manuel Fraga Iribarne va ser la causant. Van recordar un temps en que les llibertats van ser trepitjades. On el dia a dia era una pujada difícil de superar. Temps en que alguna d’elles va ser objecte de persecució per pensar diferent.
Aquest fet em va fer reflexionar. Quan un personatge és mort s’ha d’explicar qui ha estat. No és just veure que alguns mitjans parlen d’una part de la seva vida i se n’obliden de l’altra. Afortunadament les xarxes socials han ajudat a arreglar aixó. Han permès que el personatge sigui conegut en la seva totalitat. Han permès completar la història. Des de les xarxes socials s’ha explicat la història tocant de peus a terra, amb experiència directes, amb relats que han marcat no només un període de la història d’Espanya, sinó també de la història de molta gent. Les generacions futures necessiten conèixer tot això.
A la televisió es va veure un rètol que deia “descansi en pau”. El meu familiar, la meva tieta, es va girar cap a mi amb els ulls humits pel record i em va dir: “si, que ell descansi en pau.. però el teu tiet encara no ho pot fer”.

Al meu tiet se’l van endur una matinada i encara no ha tornat.

Envia un comentari

Que viene, que viene…

El proper diumenge, 7 de novembre, visita Barcelona el cap d'estat de la Ciutat del Vaticà, Joseph Ratzinger. Si han llegit bé, aquest ha estat l'argument que ha utilitzat l'arquebisbat de Barcelona per justificar la despesa que tindrà aquest esdeveniment.  Visita la ciutat comtal un cap d'estat. L'estada serà d'un dia (tot i que arribarà la nit de dissabte per dormir aquí) i els costos – directes i indirectes- s'estimen en uns 3 milions d'euros, vaja, 500 milions de les antigues pessetes, dels quals l'església catòlica cobrirà poc més del 15%, la resta són diners públics.

Són moltes les reflexions que es poden fer, però la  primera és destacar la poca predisposició d'un cap d'estat que, lluny de ser sensible amb les dificultats que estan patint moltes persones per arribar a finals de mes, protagonitzarà un acte partidari, adreçat a un col·lectiu molt concret i que -per molt que es digui des de la Conferència Episcopal- que Espanya és majoritàriament catòlica, la constitució recull que l'estat espanyol és aconfessional.

Potser caldria regalar-li al senyor Rouco Varela un diccionari -en castellà lògicament- per que sàpiga el que significa aquest terme, a més de termes com respecte, vergonya, delicte, etc… Perquè opinar des d'un "pulpito" sense acceptar ni permetre l'opinió ni les rèpliques dels demès és més propi de temps ja passats que de l'actualitat; temps en els que -no cal oblidar-ho- van tenir un paper molt destacat.

Una segona reflexió a fer és el cost i la infraestructura que tindrà aquet acte:  s'estimen en uns 20.000 els agents de la Guàrdia Civil, dels Mossos d'Esquadra,de la  Policia Nacional, de la Guàrdia Urbana de Barcelona, de la Policia Local del Prat, dels  bombers, dels membres del Sistema d'Emergències Mèdiques, de la Guàrdia Vaticana i de l'Exèrcit espanyol, que es necessitaran per assegurar que tot vagi bé per un acte, d'un dia de durada. A aquests s'han de sumar els de la brigada municipal que treu i posa contenidors, els que han fet el muntatge audiovisual, els que col·locaran i trauran les cadires, els que han de netejar…. Tot això, senyor Rouco, són despeses atribuïbles a aquest acte.

Des d'un punt de vista aconfessional, vist el desplegament i els diners que ens costarà a tots. Vull cridar a la consciència dels que anuncien que cal donar diners a la seva causa a traves de la declaració d'hisenda. Quants casos d'urgència, de necessitat, es poden solucionar amb 500 milions de pessetes. Cal aquesta despesa en moments de crisi com els que estem patint? Com justificaran les seves demandes de suport econòmic davant de les persones que dilluns, 8 de novembre, rebran una carta de desnonament o un carta de comiat de la seva empresa.

Un prec, siguin més respectuosos amb la pluralitat d'aquest país, vostès no tenen el monopoli de res i si veritablement creuen allò que prediquen siguin més modestos, més reals i més propers als problemes que afecten a la gent.

Etiquetat com a | 5s comentaris

Perquè criden si tenen micro?

En aquests dies de constants mítings i informacions adreçades a una inquieta ciutadania s'està produint un fenomen peculiar: veiem com les persones que parlen, tot i que tenen un micròfon al davant, criden… i molt, i d'altres que parlen tant baixet que necessiten de suports tecnològics i d'intèrprets per poder ser escoltats.

Tot això m'ha fet reflexionar. L'augment de volum de veu no és proporcional a la gravetat en el contingut de missatge, ja que ni han que et renyen sempre que parlen, encara que sigui per felicitar-te i d'altres que has de pegar l'orella a l'altaveu per intuir el que t'està dient.

I en tot això quines són les persones afectades? En primer terme, els tècnics de so que es veuen incapaços de modular els tons amb la celeritat amb el que el oradors els canvien; i en segon terme totes les persones que assisteixen a aquests actes, amb especial atenció a les que ocupen les primeres files, que majoritàriament són gent convençuda que ja coneix el missatge i a l'orador i que per això han desenvolupat la magnifica habilitat de desconnectar, tot i el somriure de comprensió que acostumen a tenir. És a dir, estan però no estan, no se si m'enteneu.

També, hi han els que han desenvolupat una altra meravellosa habilitat, la de llegir els llavis; aquells que davant d'un orador que parla molt fluixet coneixen el discurs només veient com mouen la boca, sempre que aquesta no tingui vibracions estranyes produïdes per un sesseig molest o per algun element distorsionador, com un bigoti mal tallat que dona una imatge que fàcilment podem relacionar amb personatges històrics de trist record.

Ah! alerta – que diria aquell- també hi ha de beneficiats: els venedors d'aparells d'audició. Uns minúsculs equips que es pengen de les orelles i que es poden trobar als múltiples canals de televenda que han proliferat amb la TDT; uns aparells que et permeten -fins i tot- escoltar el que diu la teva veïna. Aquest és un interessant mètode d'espionatge, sempre que es faci amb el corresponent permís judicial, que desprès -ja ho sabem- poden no ser acceptats com a prova.

Un exemple pràctic: que es vol justificar una despesa molt elevada en l'execució d'una consulta popular doncs es crida. S'ha de dir, però, que el personatge acostuma a ser bastant cridaner, però la sensació que deixa és que tot i que l'acció l'ha fet ell i està valorant com l'ha fet, surts convençut que tu has tingut alguna cosa a veure i que per això t'ha estat renyant tota l'estona.

Un altre exemple: s'ha de dir a tothom que l'època de vaques grasses s'ha acabat, que les vaques s'han hagut de posar a dieta i que -per prescripció d'un metge molt bo que hi viu a Brussel·les- han de perdre un volum de greix considerable. Doncs bé per explicar com ens afectarà la dieta, la gestora d'aplicar-la acostuma a parlar tant fluixet que desprès necessita que altres membres del seu equip sortint interpretant el que ha volgut dir, que en molts cassos no coincideix amb el que es va intuir de la lectura de llavis pertinent.

Malauradament, tant en un cas com en un altre, els receptors dels missatges, que són els afectats/ciutadania, han après a modular també l'orella, una orella -i no és cap malaltia- que pateix sordesa convenient transitòria produïda per un cabreig intestinal amb greus afectacions a la butxaca i als drets socials.

Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Qui jutja els jutges?

La judicatura, una de les potes sobre les quals es recolza el nostre sistema democràtic, està "en el candelero" d'una forma constant, insistent i, a vegades, "cansina".

Som moltes les persones que consideren que la feina dels jutges ha de basar-se en l'eficàcia i en la discreció. Lluny d'aquestes premisses, el protagonisme i la gana mediàtica d'alguns jutges està motivant que a les tertúlies de bar ja no preocupi l'alineació del Barça o del Madrid, sinó que fa aquest o aquell jutge. Penòs!!!!

Cal diferenciar, però, les diferents capes que té la judicatura, la família dels jutges -per entendre'ns- els de primera divisió, estan en disputes polítiques que afecten a decisions tant important com la de l'Estatut (cal dir sobre això que estan discutint un text aprovat en referèndum pels catalans i catalanes, i que són les consultes i les manifestacions de la ciutadania la principal pota de la democràcia, qui qüestiona això, qüestiona el sistema). Però el que més preocupa són aquestes divisions entre conservadors i progressistes. I jo que pensava que només eren jutges!. Quina ingenuïtat la meva.

A més aquests dies també hem conegut com un fet delictiu tant greu com la prevaricació, el frau, l'enriquiment personal… són jutjats de manera diferents per jutges diferents. M'explico. El que per a uns no és delicte per altres si. Anem per parts. Si una empresa et fa regals a canvi d'un tracte de favor, com és que per al Tribunal Superior de Justícia de València no és delicte i per a l'Audiència del Tribunal Superior de Madrid si. Si hi ha sospites fundades (allò que els advocats diuen amb fonament jurídic demostrable) que confirmen l'enriquiment personal i el finançament de campanyes electorals, com és que es qüestiona la manera en que s'ha aconseguit saber-ho. És delicte o no aquest enriquiment personal i aquest finançament irregular del partit?

Vist a peu de carrer, la pudor que desprèn tot això no la soluciona ni la depuradora del Prat. Però el més preocupant és que tots aquests fets passin del plànol delictiu al plànol de la normalitat. Com diria un veí meu, jo arreglava tot això jutjant-lo amb tribunals populars.

He parlat de la primera divisió. No oblidem que també hi ha una segona i una tercera divisió de jutges i de treballadors de la justícia. Aquells que -davant d'un error en una sentència per part d'un jutge- acaben essent suspesos de sou i feina durant un llarg període de temps, mentre que al jutge se li fa pagar una multa de 1.500 euros. Jutges que com un de l'Audiència de Lleida rebaixa la pena d'un violador d'una malalta mental al·ludint que no va sentir res la víctima.

Afortunadament aquest tipus de casos són excepcionals i hi ha molts jutges i jutgesses que diàriament fan la seva feina amb professionalitat i justícia.

Malauradament pocs d'ells arribaran a ser fitxats pels grans equips de primera divisió si prèviament no fitxen pels conservadors o pels progressistes.

1 comentari

Predicar amb l’exemple

Fa un temps vaig veure la pel•lícula Las hermanas de la Magdalena, una aproximació a les institucions catòliques d'Irlanda gestionades per les germanes de la Misericòrdia. L'objectiu d'aquests centres era reconduir a les noies enviades per famílies o per orfandats. El mètode utilitzat treballar -en règim d'esclavitud-  rentant roba per així redimir la seva culpa i ser persones de profit per la societat. Aquesta història, basada en fets reals, en el seu moment, haig de dir, en va produir primer sorpresa, desprès malestar i finalment mala hòstia.

Pensava que les imatges que recull el film no les tornaria a recordar, atesa la sensació que m'havien produït. Malauradament, estava equivocat. Un informe fet públic a Irlanda constata que milers de menors van ser objecte d'abusos sexuals i tortures físiques i psíquiques en centres estatals gestionats per religiosos en els darrers 70 anys.

El cap de l'església irlandesa, cardenal Sean Brady, ha demanat disculpes i ha manifestat sentir-se avergonyit per tot això. Però, tot i les disculpes, són moltes les preguntes que em venen al cap. Si no s'hagués fes l'informe, hauria continuat aquesta situació que ja durava 70 anys? L'hauria denunciat el cardenal Brady?, Què passarà amb aquells que han abusat sexualment de menors? Hi ha prou amb disculpar-se? Què passarà amb les autoritats -policials i governamentals- que tot i coneixent les denuncies no van fer res i ho van tapar?…

 

 

Ens trobem davant d'un altre cas de cinisme. Cal arribar al fons de tot plegat i posar als culpables a la presó. No serveixen ni les disculpes, ni amagar-se ni darrera d'una fe ni darrera d'un vestit de cura o de monja. Quina autoritat moral pot tenir una fe que permet aquest tipus de fets. Quina credibilitat pot tenir un govern o una policia que mira cap a un altre costat.

S'han de democratitzar les creences. S'ha de permetre no creure en res i facilitar les eines i els tràmits per aquells que volen no creure en res. S'ha de vetllar per oferir les mateixes opcions a totes les fes/religions/creences existents; el contrari és dictadura, tot i que sigui religiosa. Ah! i no podem oblidar que el responsable de l'església catòlica, del Vaticà, en vetllar per la correcta aplicació de la doctrina de la fe, durant un període llarg de temps va ser l'actual Papa, Benet XVI, persona que va simpatitzar amb la ideologia nazi de Hitler. En definitiva, quina autoritat en dir com s'han de fer les coses tenen aquells que no prediquem amb l'exemple, aquells que tenen entre el seu ramat ovelles descarrilades, aquells que critiquen el posicionament d'altres i no son capaços de mirar dins de casa seva.

Etiquetat com a , , , | 2s comentaris

…i al final ni van menjar anissos, ni van ser feliços

Aquests dies estem llegint una de les novel·les de misteri i terror més dantesques de la història. A la trama hi intervenen un munt de personatges: Francisco, Alejandro, Alvaro, Francisco Álvarez, Ana, Esteban, Pablo, Francisco, Luis, Jesús, Ricardo, Gerardo i José, Vicente, Alberto i Antoine. El títol prou suggerent Gürtel i els autors, els veritables autors, encara no s'han identificat. Podem dir, que té tots els ingredients per convertir-se en una de les novel·les més llegides de la temporada.

Ja la seva presentació en societat apuntava a bestseller. Com a qualsevol narració amb pretensions compta amb un preàmbul: el desviament de diners públics per finançar un partit polític, a través d'una empresa que organitzava fiestas y festejos; un desenvolupament de la trama a llocs com València, Madrid, Galícia i Castella-Lleó; i un desenllaç incert que encara s'ha d'escriure. Si a tot això li sumen els comentaris que han fet els crítics literaris de l'editorial de la competència i les notícies publicades a la secció literària dels grans grups de comunicació, ens trobem davant un col·lecionable per fascicles.

Què en pensen de tot això els lectors?, els responsables finals en fer d'aquesta novel·la un número 1 en vendes o fer que quedi oblidada en la prestatgeria de la corrupció?. En un primer moment la sensació és d'estar davant un argument molt utilitzat per escriptors que dominen els subterfugis que et dona el poder… de l'escriptura. Un subterfugis molt utilitzats en èpoques passades però que continuen fent-se servir tot i que fa més de 30 anys que les tendències literàries d'aquest país son unes altres.

Alguns dels personatges –per obligacions del guió- van desapareixent, d'altres estan agafant protagonisme en la trama i d'altres han passat a exercir de comparses o simplement de secundaris de luxe. Però com s'acostuma a dir, encara han d'arribar sorpreses i nous noms que enriqueixin la novel·la i ajudin a mantenir l'interès. Gürtel és un nom recurrent que difícilment es pot oblidar en el temps i de fet alguns no l'oblidaran, ja que servirà d'argument als seus crítics per escriure noves novel·les d'aquí un mesos i també d'aquí un any i mig.

Però son els lectors els que han de posar als personatges en el seu lloc i defensar arguments nous per novel·les noves. Perquè tot i que els grans títols se'ls adjudiquen grans noms, les grans històries estan formades per petits gestos fets dia a dia per persones anònimes. Persones que trenquen cada quatre anys el seu anonimat per convertir-se en protagonistes.

Etiquetat com a | Envia un comentari

Indignació i cabreig

  Aquests dies estem esmorzant amb pressupostos, trames de corrupció, corazonadas, debats de política nacional i… jubilacions milionàries. Tot i que tots son temes prou interessants, és aquest últim el que m'ha fet reflexionar desprès de meditar molt com enfocar-ho.

El meu cap em diu que he de ser metòdic i prudent, el meu cor em demana guerra perquè en temps de crisis i amb discursos com el que estem sentint per part de la patronal i el sector bancari és per indignar-se.

Per a tots aquells que encara desconeixeu de que us parlo, dir-vos que José Ignacio Goirigolzarri, conseller delegat del BBVA, cobrarà una pensió anual de 3 milions d'euros (500 milions de les antigues pessetes, és a dir, 1,36 milions de pessetes al dia, o dit d'una altra manera 57.000 pessetes l'hora). Ah!, però tranquils, perquè -tal i com argumenten des del BBVA- d'aquesta manera s'han estalviat una indemnització per cessament. Quina barra!!!

Les reaccions han estat diverses i algunes curioses. Hi ha qui diu que és una decisió d'una empresa privada i que com a tal el BBVA pot fer allò que vulgui amb els recursos que té i només ha d'explicar-se davant els seus accionistes, els quals finalment acabaran pagant aquestes jubilacions milionàries. Potser s'ha de recordar que va ser amb diners públics com és van socórrer a la banca privada per ajudar-la a sortir de la crisi.

Els números son clars. S'ha pagat a una única persona l'equivalent al que cobrarien en un mes, com a subsidi d'atur, 7.500 persones, o dit d'una altra manera, amb els diners de la jubilació del senyor Goirigolzarri es podrien crear uns 150 llocs de treball fixes.

Amb aquestes dades sorgeixen interrogants com: quina opinió té la patronal espanyola, la CEOE?; com es poden justificar -en cas que s'atorguin- nous ajuts a la banca?; quina autoritat tenen aquells que demanen congelacions salarials i de les pensions a les taules de negociació?; que en pensen els treballadors dels sector bancari als quals se'ls ha presentat un expedient de regulació o se'ls ha congelat el salari?

Etiquetat com a , , , | 2s comentaris