El pacte fiscal i la cruïlla del PSC

Catalunya, a través de la màxima expressió de la seva representació democràtica que és el Parlament, ha definit quin model de relació fiscal vol amb l’Estat. Recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, tenir capacitat normativa plena, amb una agència tributària pròpia i fixar una quota de solidaritat interterritorial. És un canvi absolut de model, que busca donar resposta a allò que, segons les enquestes, vol la majoria dels ciutadans-contribuents del país: superar l’esvoranc financer que suposa una diferència enorme -calculada en 16.000 milions d’euros a l’any- entre allò que els catalans aporten i el que reben de l’Estat en serveis i inversions.

L’ampli acord polític assolit en el diagnòstic i en la necessitat de canviar el model s’ha quedat a mig camí en un punt clau, el paper de l’agència tributària catalana com a únic agent recaptador i gestor. El PSC -amb l’excepció d’un dels seus diputats- s’ha abstingut en aquest punt mentre que el PP, com ja era previsible, hi ha votat en contra.

En el cas dels socialistes catalans, la discrepància no és menor, com tampoc no ho és l’evident divisió interna en les seves files, que s’ha fet visible amb el vot del diputat Ernest Maragall, al costat de la majoria sumada per CiU, ERC i ICV, a favor de la hisenda pròpia amb capacitat plena.

En els propers mesos veurem els efectes polítics de tot plegat, del salt endavant que ha decidit fer el Parlament de Catalunya respecte al model de finançament de l’autogovern, i de les repercussions internes i externes per a les diferents formacions polítiques.

L’abstenció de 27 dels 28 diputats socialistes en el punt de la hisenda pròpia corre un risc seriós de no ser entesa per bona part de la societat catalana i el vot favorable d’Ernest Maragall és simptomàtic. El primer efecte mediàtic és que el PSC apareix acompanyant el PP en alguns titulars de la premsa d’aquest dijous, detall que probablement agrairà Alicia Sánchez-Camacho que s’esforça -i de moment se’n surt- per evitar l’aïllament del seu partit dins l’escena política catalana. El segon efecte de la votació d’ahir per al PSC és que es presenta dividit davant la societat catalana.

Al PSC -gairebé tres dècades i mitja després de la seva fundació- li ha arribat l’hora de definir clarament quines són les seves prioritats, perquè el model ‘café para todos’ de 1978 ja no serveix per a Catalunya. Si el PSOE (sigui el president andalús Griñán o la resta del partit) no pot assumir la idea d’una hisenda pròpia catalana, ni que es fixi una quota de solidaritat limitada de Catalunya a la resta de l’Estat; i si el PSC no es veu amb cor de contradir el PSOE en aquest àmbit, llavors els socialistes catalans tenen un problema seriós i, de pas, també el tenen els socialistes espanyols. El PSC podria estar en risc, a mig termini, de patir una altra retallada en la seva força electoral, molt castigada ja en els comicis més recents.

Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>