Bankia i els seus consellers ‘amb perfil’

Bankia ha estat fins ara l’exponent més clar de tots els mals que han heretat bona part de les noves entitats finaceres sorgides dels processos de fusió recents. A l’ingredient profundament nociu que suposa l’excessiva càrrega immobiliària dels bancs que abans eren caixes s’afegeix aquest costum tan ibèric de penetració política dels consells d’administració. Segurament (i sortosament) el model s’ha esgotat, però durant massa anys Espanya ha estat un país que ha utilitzat els organs de gestió d’entitats de crèdit molt importants com una mena de cementiri d’elefants de la política. Aquesta pràctica d’enviar els seus a l”aparcament de luxe‘ d’un consell d’administració s’ha estès per tot arreu. Ho han fet tots els partits polítics, a tots els sectors on han pogut, no només al financer.


De l’escàdol de la politització de Bankia el periodista Lluís Foix se n’ocupa lúcidament en el seu bloc, on repassa els noms dels que fins ara han estat “gestors” de l’entitat.

Tirant d’aquest fil, fixem-nos en alguns detalls de determinades trajectòries personals

Mercedes de la Merced (Partit Popular)
Després de la seva entrada a la política, encara essent una adolescent, a les joventuts de la UCD (1976), en els anys 80 comença a treballar per l’administració autonòmica de Castella-Lleó, acabada de crear. José María Aznar la va reclutar per a la política general espanyola i el 1990 es trasllada a Madrid iniciant una carrera ascendent al Partit Popular. La fan secretària de política municipal i autonòmica i, des de les eleccions de 1991, regidora de l’Ajuntament de Madrid. El seu perfil públic no va trigar gaire a ser objecte de certa controvèrsia atesa la seva ‘loquacitat’. En l’època de l’Ajuntament era oberta defensora i amiga del regidor ultra Ángel Matanzo i el 1994, durant la campanya de les eleccions europees de la qual era candidata número tres pel PP, va assegurar que “Franco era una persona que es preocupava per les classes febles”, i per sustentar aquesta afirmació remarcava que “gràcies al general a Espanya hi ha Seguretat Social”. Des de 1997 ha ocupat una cadira al consell d’administració de CajaMadrid (actualment Bankia) per decisió política del Partit Popular.

Ricardo Romero de Tejada (PP)
Probablement el lector el recordarà perquè era secretari general del PP a la comunitat de Madrid en el moment en el qual -any 2003- dos diputats regionals trànsfugues del PSOE van trair el seu compromís polític impedint l’elecció del socialista Rafael Simancas com a president de la comunitat. Una comissió d’investigació i dies d’interrogatori no van poder demostrar vinculacions d’aquest veterà dirigent del PP amb les gestions que alguns empresaris del sector immobiliari madrileny havien, suposadament, fet en relació als dos trànsfugues. Però el que sí va quedar clar és que Romero de Tejada ocultava dades, que tenia ‘mala memòria’ o que va cometre un error d’estratègia en el moment de declarar davant aquella comissió. Un dia va ocultar que tenia una relació laboral com a assalariat d’un dels empresaris amb interessos immobiliaris a qui es relacionava amb la trama dels trànsfugues. L’endemà el vincle laboral va transcendir i Ricardo Romero de Tejada va assegurar que havia “oblidat” que una empresa li pagava sou i Seguretat Social per tal de poder cobrar la seva pensió en un futur.

Com és sabut, a conseqüència d’aquell escàndol dels trànsfugues, les eleccions autonòmiques de Madrid es van repetir i, a la segona, Esperanza Aguirre va aconseguir la majoria absoluta que li va faltar en la primera elecció. A Romero de Tejada el van ‘treure del mig’ de la vida política madrilenya i va tenir el còmode refugi del consell d’administració de CajaMadrid.

Virgilio Zapatero (PSOE)
Exrector de la Universitat d’Alcalà d’Henares i exministre socialista de la família política més directament vinculada i controlada per Alfonso Guerra, fins a l’última etapa dels governs de Felipe González. De Virgilio Zapatero, quan va ser ministre de Relacions amb les Corts, aquest periodista té el record d’una anècdota viscuda en primera persona; un d’aquells moments en el qual el poder ensenya les dents a la premsa, encara que les dents es mostrin en forma de somriure i les paraules es pronuncïin a mode de ‘c0nsell’.

Corria l’any 1991 i la cadena de ràdio més important de l’Estat acabava de difondre un document sonor impactant en el qual el llavors secretari d’organització del PSOE, Txiqui Benegas, es despatxava a gust en crítiques al ministre d’Economia, Carlos Solchaga i al mateix president del Govern i lider socialista, Felipe González. A porta tancada, en el seu despatx del Congrés dels Diputats, i amb el micro ja tancat, després de fer una declaració molt breu sobre aquell afer, el ministre va advertir als dos periodistes de la Cadena SER que ens trobàvem en aquell moment al despatx que allò podria tenir conseqüències. Ens va anunciar que faria reunir el Consell d’Adminstració de l’emissora de la qual, encara en aquells moments, l’Estat n’era propietari en un 25%. Conservo la fotocòpia de la pàgina del Codi Penal que el ministre ens va mostrar aquell dia i que s’havia fet enviar via fax des de Moncloa. Naturalment, aquell advertiment i aquella gesticulació greu de Virgilio Zapatero no van tenir cap conseqüència judicial, ni va alternar la informació que es va donar a la ràdio i a altres mitjans sobre la tempesta política interior que en aquells moments vivia el PSOE.

Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>