Dèficit fiscal (o què serem quan siguem grans)

En temps d’incertesa global i local com els que vivim és més arriscat que mai fer vaticinis polítics i econòmics, però hi ha una conclusió que es manifesta de forma cada cop més clara i contundent a mesura que ens endinsem en el debat sobre les balances fiscals i el controvertit estat de comptes de la relació Catalunya-Espanya. La viabilitat o no d’un Estat on puguin cohabitar en termes raonables Catalunya i la resta de territoris que integren Espanya depèn essencialment de la superació o no del fort desequilibri actual entre el que aporta Catalunya al conjunt i allò que Catalunya rep com a retorn.

A aquestes alçades ningú que vulgui fer una anàlisi realista de les coses no pot dubtar d’aquesta màxima. Fins i tot es troben indicis entre dirigents del Partit Popular de Catalunya que apunten a una cert convenciment en aquest sentit. El desequilibri i la constatació del problema per part de la societat catalana ve de lluny en el temps (d’un segle, com a mínim) com ha il·lustrat perfectament el company periodista de COMRàdio, Jordi Sacristan en el darrer apunt del seu bloc. Abans i ara, el clam és transversal independentment de quina sigui la càrrega nacional, nacionalista, federal o federalista que cadascú posi en la seva reivindicació. No és sostenible que el 8% del PIB català, els famosos 43 cèntims per cada euro que Catalunya paga en impostos, no retorni en inversions o serveis a la ciutadania del nostre país.

A la gran Alemanya, amb un grau de cohesió nacional que Espanya evidentment no té, la República Federal saltaria pels aires si la balança fiscal d’algun dels seus ‘länder’ fos tant perjudicial com ho és la que pateix Catalunya. La Constitució alemanya prohibeix expressament que el dèficit fiscal de cap estat federat superi el 4% del seu PIB i fins i tot aquest topall ara està en discussió com a conseqüència de la crisi econòmica. El que està passant a Espanya en els darrers temps amb aquesta qüestió és semblant al que succeeix amb altres aspectes -com la monarquia o el famós ‘café para todos’- heretats directament de la transició. El període de prova i de consolidació democràtica està ja més que superat. Allò que fa trenta anys semblava més convenient no discutir per poder avançar, avui es presenta com manifestament revisable. En el cas del repartiment dels recursos i de la relació Catalunya-Espanya el canvi resulta del tot indispensable.

És lògic que les balances fiscals de Catalunya o de Madrid, de les Illes Balears presentin com a resultat alguns punts negatius per facilitar la cohesió entre territoris. Aquesta és la lògica redistributiva que aplica la Unió Europea entre els seus estats membres i que durant les últimes dècades ha beneficiat de forma notable Catalunya i Espanya en forma d’inversions. Però una cosa és una de solidaritat interterritorial amb límits i marges raonables i una altra és l’empobriment progressiu de Catalunya. La situació no s’aguanta si aquí el Govern es troba amb més dificultats econòmiques que a altres comunitats per a sufragar determinats serveis essencials a la ciutadania.

Tard o d’hora Catalunya i Espanya hauran de decidir què volen ser quan sigui gran. Deixant a banda les guerres de banderes o el debat sobre la conveniència o no d’un estat propi, sembla clar que una àmplia majoria de la societat catalana vol tenir un Estat que li sigui propici. Un Estat afavoridor en tots els àmbits de la vida pública del país (infraestructures, serveis públics, cultura, educació, reconeixement polític…) com acostuma a demanar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

Si Espanya vol ser l’Estat que integri de forma raonable les potencialitats econòmiques de Catalunya, les seves voluntats polítiques i la seva personalitat cultural i lingüística, ha de revisar moltes coses, començant per la manera de distribuir els recursos que procedeixen dels impostos de tots els ciutadans. En cas contrari, la desafecció seguirà creixent, com ja advertia fins fa un any i mig el president Montilla i com s’alerta ara des del Govern del president Mas i des de la direcció política de la formació majoritària, Convergència i Unió. Això és així, diguin el que diguin les sentències del Tribunal Constitucional, els socialistes extremenys, els populars de la comunitat de Múrcia o els editorials de l’aznarisme incendiari que pugui publicar el diari El Mundo.

1 comentari

Una comentari en l'entrada: Dèficit fiscal (o què serem quan siguem grans)

  1. Anna diu:

    I mentrestant, cada segon que passa, més de 500 euros catalans cap a aquest Estat que no ens retorna res. Sí. Creix i creixerà encara més la desafecció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>