Justícia creïble

Familiars de nens robats durant el franquisme presenten 80.000 signatures a la Fiscalia General de l’Estat per reclamar que no s’arxivi la causa. El jutge Baltasar Garzón, l’únic que ha obert la via de la investigació judicial dels crims del franquisme, podria acabar sent l’únic condemnat pels mateixos, com molt s’exclamava fa alguns dies un editorial del diari britànic ‘The Guardian’. A una València impregnada sociològicament pel campisme i tot el que representa, un jurat ha considerat “no culpables” Francisco  Camps i Ricardo Costa, encara que sigui per la mínima i malgrat que tots els hem pogut escoltar en la reproducció de converses telefòniques com manteníen una relació pràcticament ‘fraternal’ amb persones relacionades amb la trama Gürtel. A Catalunya, fa mesos que sabem molt poc, o més aviat res, de com està el procediment judicial contra un lladre anomenat Fèlix Millet. Trista vergonya per a un cognom que, després de  generacions anteriors de merescuts honors i reconeixements per la seva gran contribució a la música i a la cultura catalanes, ara s’ha vist embrutat de forma difícilment reparable per un personatge que s’ha lucrat escandalosament fent mofa del país i de les seves institucions.

Adverteix Francesc Marc-Alvaro, en el seu article d’aquest divendres a ‘La Vanguardia’ sobre el risc que tindria condicionar les respostes legislatives i judicials davant determinats fets delictius al sentiment d’una opinió pública escandalitzada. “Donar al rebuig o a l’impacte social aquesta influència normativa ens llança als abismes de l’arbitrarietat, allí on l’imperi de l’emoció mediàtica acaba dictant sentències”. Té raó l’articulista: aquest risc risc hi és i a qualsevol Estat democràtic de Dret cal evitar caure en una aplicació populista de la Justícia.

Tanmateix és evident que un Estat té un problema gros amb la seva Justícia quan prop de tres anys després d’haver esclatat un escàndol com el del saqueig del Palau de la Música, encara ni s’ensuma la data d’un judici. Resulta difícil arribar a una altra conclusió que la de la impunitat en veure com se’n van sortint alguns personatges tòxics de la política com són Camps i Costa. Una majoria ajustada del jurat no ha considerat que els seus actes tinguin responsabilitats penals, però en el mateix judici la toxicitat política dels imputats s’ha fet molt transparent a mesura que hem anat coneixent la seva manera de conduir-se i de relacionar-se des del poder. Tampoc no pot generar confiança en la Justícia, ni transmet cap sensació de qualitat democràtica comprovar com les guerres internes entre jutges i magistrats impedeixen obrir la caixa de trons dels crims de la dictadura i es persegueix a qui ho intenta fins a la destrucció, si cal. Els símptomes ultraconservadors són tan freqüents entre la judicatura espanyola que alimenten la creença que encara moltes Sales de Tribunal no s’han tret de sobre la olor a ranci del franquisme. I han passat més de tres dècades!

A aquestes alçades del conte, les assignatures pendents de la transició comencen a pesar massa i la de tenir una Justícia que sigui eficaç i, sobretot, creïble és, evidentment, una d’elles.

Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>