Manuel Fraga o la supervivència del franquisme sociològic

Probablement hi ha un argument objectiu en el qual poden coincidir detractors i admiradors de Manuel Fraga Iribarne. No hi ha dubte que ha estat un home notable, que al llarg de tota la seva trajectòria va influir sobre l’Estat i la societat de cada moment i que va demostrar tenir, sobretot, una gran capacitat d’adaptació.

De diverses generacions d’exemplars polítics nascuts del franquisme, n’hi ha alguns que van saber i van poder modular l’evolució de la seva pròpia figura, primer cap a l’obertura del règim, després cap a la transició entre la dictadura i la democràcia i, finalment, un cop passada la frontera constitucional, van aconseguir jugar un paper rellevant en l’Espanya democràtica. De tots aquests casos Manuel Fraga n’és el paradigma. Altres exministres franquistes no van tenir la mateixa capacitat, la mateixa habilitat o la mateixa sort.

Poc recorregut van tenir, per exemple, l’ultracatòlic Federico Silva Muñoz, primer president de l’Aliança Popular que Fraga va cofundar, o el mateix Carlos Arias Navarro, que va acompanyar al gallec en el primer cartell electoral d’AP (any 1977) per a desgràcia electoral de la mateixa formació. No se’n va ensortir tampoc Fernando Suárez, membre del darrer consell de ministres de Franco y, més tard col·laborador de Manuel Fraga en l’Aliança Popular dels primers anys.

Tots els companys de viatge de Manuel Fraga en els anys de la transició els més ultradretans i els més aperturistes- van anar quedant relegats deixant el camp lliure per a l’únic supervivent originari del franquisme polític que, en bona part, va fer el seu camí sobre l’herència del franquisme sociològic que ell va contribuir a construir durant la seva etapa de ministre d’Información y Turismo, en els anys 60.

En aquella etapa de ‘construcció’ Fraga va fer alguna aposta personal a Catalunya que, com ell, va resultar ser tot un èxit d’adaptació als temps. L’any 1964, en una visita a la ciutat de Montblanc, Fraga queda impressionat per un jove polític local, regidor i secretari del sindicat vertical franquista. Aquell jove, polifacètic i amb fusta de triomfador era Josep Gomis. I després de que Fraga el va descobrir no va passar gaire temps abans que el Governador Civil de Tarragona -com es feia en aquella època- el nomenés alcalde, seguint les directrius del ministre totpoderós que era, en aquells moments, vicepresident segon en el Govern de Franco. Gomis, actualment retirat, és un altre exemple -a la catalana- de la capacitat ‘fraguista’ de supervivència política: setze anys com a alcalde de Montblanc (de 1964 a 1980), diputat provincial i procurador en Corts durant la Dictadura. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1975, president de la Diputació de Tarragona durant vuit anys (1980-1988), diputat al Congrés per CiU, conseller de Governació de la Generalitat (1988-1992) i delegat del Govern català a Madrid (1993-2002).

L’altre cas paradigmàtic de reconversió del tardofranquisme català és Joan Antoni Samarach, però aquest s’ha ressenyat prou, fins i tot en aquest bloc mateix, fa un parell d’anys, amb motiu de la seva mort. A Samarach no li va funcionar l’intent de reinventar-se políticament amb vistes a una Catalunya democràtica, però sí va saber aprofitar la gran ocasió olímpica per ‘netejar’ el seu currículum.

A Fraga, que probablement en els 60 aspirava a recollir la herència del règim des del poder, li va tocar fer-ho des de l’oposició. Al final, tota la seva il·lustració, tota la seva experiència diplomàtica al Regne Unit, tots els seus primers llocs a tots els exàmens d’oposició van jugar en contra seu. Franco no se’n va acabar de refiar perquè li deuria semblar massa reformista i la ciutadania espanyola tampoc no hi va confiar majoritàriament mai perquè recordava massa el franquisme.

Qualsevol altre dirigent polític en el seu lloc hauria sucumbit en la segona meitat dels anys 80, després de les reiterades derrotes electorals contra Felipe González. Però això no passa en la raça dels supervivents nats, i Fraga n’era un bon exponent. L’home que sempre havia cregut en una Espanya única, que va combatre el títol vuitè de la Constitució amb totes les seves forces i que rebutjava visceralment el reconeixement oficial de les ‘nacionalitats’ va acabar trobant el seu refigi, el seu lloc de supervivència institucional essent president de Galícia durant més de quinze anys.

Són els prodigis de l’extensa biografia de Manuel Fraga Iribarne que ara queda a mans dels historiadors.

Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>