El debat o el silenci dels anyells

Aquest cop ni el parèntesi de les festes ha donat massa treva a ningú. L’entrada en escena de Mariano Rajoy i del seu nou govern sembla presidida pel lema “sense temps a perdre”. A Catalunya, l’Executiu d’Artur Mas, enceta el seu segon any de mandat amb la certesa d’haver superat els primers 12 mesos marcats per ajustos i retallades sense prendre gaire mal, però també sense poder-se permetre baixar cap guàrdia. En l’àmbit local, a Barcelona, Xavier Trias fa els seus primers sis mesos com a alcalde i els fets no han desmentit -ara per ara- la idea d’aquell ‘canvi tranquil’ que proclamava des de l’oposició.

I què hi ha en el castigat camp de la família socialista? En l’àmbit federal (o “nacional” si es volgués fer cas del terme que ara utilitza Alfredo Pérez Rubalcaba per competir amb la catalana Carme Chacón) el PSOE es disposa a iniciar el camí de seva travessa del desert. Donades les circumstàncies, no cal esperar que el proper congrés federal dels socialistes espanyols (Sevilla, 3, 4 i 5 de febrer) resolgui res directament, però sí que estableixi els mínims imprescindibles per donar viabilitat d’una alternativa progressista al govern del Partit Popular. Això vol dir que la nova direcció socialista, -surti la que surti- haurà de resultar capaç de reconstruir (o de construir de nou) un projecte polític al qual, en aquests moments, li falten punts de connexió amb la societat en tots els sectors socials, en tots els espais institucionals i a tots els territoris de l’Estat.

A Catalunya, el nou equip que encapçala l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, a la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya intenta donar mostres de moviment. Una idea estesa en alguns àmbits del socialisme català és que s’havia perdut massa temps, en els darrers mesos, esperant que s’acabés de tancar a les urnes un mapa polític que probablement ja estava bastant dibuixat en l’ambient del país des de feia un parell d’anys.

El nou primer secretari dels socialistes catalans sembla voler fer gala d’una regla que és bàsica i de sentit comú sempre que es vulgui sortir de qualsevol problema: el primer que cal és assumir amb realisme l’estat de la qüestió. I la qüestió és que en aquests moments el PSC no és el primer partit de Catalunya en cap àmbit institucional, està a l’oposició a pràcticament tot arreu, llevat d’algunes destacades excepcions municipals entre les quals ja no hi ha la simbòlica plaça de l’Ajuntament de Barcelona, i que aquest és el paper, a hores d’ara, que li ha assignat majoritàriament la ciutadania.

En temps durs com els actuals, que reclamen més transversalitat que sectarisme, la nova direcció del PSC ha enviat tres membres del seu nucli dur (l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón; el de Sabadell, Manuel Bustos i la diputada i economista Rocío Martínez-Sampere, a més del president del grup parlamentari, Joaquim Nadal) a la missió d’explorar possibles acords amb el Govern de Convergència i Unió.

Encara “moltes coses a dir i moltes coses a fer”?
I Barcelona? En el cas de la federació socialista de la capital no sembla, d’entrada, que bufin massa vents interns favorables al debat, ni que existeixi un ambient propici per assumir errors o per reaccionar analitzant i/o corregint les causes de la derrota. No hi ha cap presagi de nova etapa que s’ajusti al nou escenari municipal. El PSC barceloní farà el seu congrés -el primer des de la pèrdua del Govern municipal després de 32 anys- just el cap de setmana següent al del congrés federal del PSOE. Però en el cas dels socialistes barcelonins, no hi ha, a priori, cap perspectiva de renovació, cap símptoma de canvi, cap indici de moviment.

L’exalcalde Jordi Hereu ha estrenat l’any amb unes declaracions en les quals confirmava el que tothom ja sabia, que es presentarà en tàndem amb Carles Martí per a seguir com a president i primer secretari de la federació del PSC de Barcelona, respectivament. És l’equip que es reivindica com a “relativament jove”, en paraules del mateix Hereu, recordant que van protagonitzar un canvi generacional a la direcció fa només tres anys; un equip que “encara té moltes coses a dir i moltes coses a fer”, segons afirma l’exalcalde. Però és també l’equip amb el qual el PSC ha perdut Barcelona i que, almenys des de 2009, estava essent alertat per la direcció nacional del partit de la necessitat de canviar el rumb davant unes perspectives electorals que ja en aquells moments eren favorables al candidat i actual alcalde convergent.

Preocupació per l’immobilisme del PSC Barcelona
En l’àmbit polític nacional del PSC no falta qui observa amb frustració, preocupació i pessimisme la perspectiva d’un congrés immobilista a la federació de Barcelona. Difícilment es podrà entendre que els socialistes catalans han començat a fer els seus deures si no els fan, especialment, a la ciutat de Barcelona. Les fonts consultades apunten, en aquest sentit, que “el missatge que emetrà cap a la ciutadania el congrés de Barcelona no serà positiu”.

En l’àmbit estrictament municipal dels socialistes barcelonins algunes veus admeten que estan vivint aquesta situació “en silenci”. El control polític de l’actual direcció sobre la federació i sobre el grup municipal de Barcelona no anima cap mostra en públic de projecte diferent o de discurs alternatiu. A la pregunta: “Hi ha algú a l’altre costat?”, la resposta, a data d’avui, és: “No, el que hi ha és el silenci dels anyells”.

Es diu que els actuals dirigents locals de la capital segueixen convençuts que una hipotètica abraçada política entre CiU i el PP a l’Ajuntament de Barcelona acabarà provocant una reacció ciutadana que es plasmarà, en el seu dia, a les urnes amb el retorn dels socialistes a l’alcaldia. Segons aquesta teoria, els socialistes no haurien de fer res més que esperar- Res a parlar, res a acordar amb el Govern municipal de CiU. Tan sols esperar. Però aplicar el conte de la lletera mai no ha estat una bona idea, ni per les coses de l’economia, ni tampoc per les de la política.

Una foto gastada
Una fotografia de 1996, aquella de l’encaixada de mans entre Xavier Trias i José María Aznar fruit dels pactes del Majèstic, ha alimentat les campanyes del PSC de Barcelona des de l’any 2003. És la mateixa foto que va exhibir Jordi Hereu en el debat electoral amb Trias i la resta de candidats el 13 de maig, poc abans de les eleccions. Aquella imatge d’arxiu exhibida pel candidat socialista en el seu intent de reelecció no va tenir en els resultats electorals del mes de maig.

Les lògiques polítiques d’avui ja no són les mateixes que les de fa dotze anys. Per començar Rajoy no és Aznar i és bastant probable que la nova etapa del president del govern gallec acabi certificant la definitiva desaparició política de l’expresident conservador. En tot cas, Xavier Trias -avui alcalde- no sembla gaire disposat a caure en braços del Partit Popular i el cert és que aquest ha crescut de manera notable a tot Catalunya i, particularment a la ciutat de Barcelona. És evident que el missatge de la por a la dreta que, en altres moments, sí que havia funcionat als gestors electorals del PSC, ara ha quedat pràcticament desactivat. CiU vol mantenir una ‘distància cordial’ amb el PP i, a més a més, la dura crisi avala la recerca d’acords transversals per les qüestions essencials en tots els escenaris, també, lògicament, al consistori barceloní.

El PSC és el segon partit de la ciutat de Barcelona. Va tenir el vot de més de 134.000 persones en les eleccions municipals, votants que van veure frustrat el seu desig de seguir tenint govern municipal socialista. Estaran conformes aquests ciutadans amb el silenci dels anyells?

Etiquetat com a , , , , , , , , , | Envia un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>