Samaranch, un franquista que es volia ‘fer perdonar’

 

Abans que res, un aclariment. El títol que encapçala aquestes ratlles no pretén -ni de bon tros- faltar al reconeixement per la contribució positiva i absolutament decisiva que va tenir el desaparegut Joan Antoni Samarach en un dels projectes col·lectius més de més èxit en la història recent de Barcelona, Catalunya i Espanya, (potser l'únic èxit clar) com van ser el dels Jocs Olímpics de 1992. La mà i l'impuls personal de Samaranch van fer possible que aquells jocs de Barcelona funcionessin, entre d'altres coses, a mode de 'posada de llarg' de la jove democràcia espanyola i que Barcelona i Catalunya fossin visibles a ulls del món. Però ara que no hi és, aquest reconeixement (i si es vol, aquest agraïment) per la bona tasca de Joan Antoni Samaranch resulta tant just i necessari  com el repàs a la seva biografia d'autèntic supervivent polític del franquisme. La història de Samaranch és la d'una llarga llista d'oportunitats ben aprofitades al llarg de cinc dècades de càrrecs polítics i institucionals.

Joan Antoni Samarach era fill d'una llarga tradició de l'alta burgesia catalana. La d'intervenir directament en la política i arribar tant amunt com es pugui. Repasseu la història recent de Catalunya i en trobareu un bon grapat d'exemples, tant en temps de bonança com de mala maror. Que el temps polític que li toqués viure al jove Joan Antoni Samaranch fos el d'un règim totalitari, sorgit d'una rebel·lió militar feixista, no va ser un obstacle ni cap inconvenient per aquest fill de casa bona de tota la vida, nascut a Barcelona el 1920. Com hauria fet l'actor Claude Rains encarnant el paper de prefecte de policia a la pel·lícula 'Casablanca', Samarach va mostrar molt clarament que estava "personalment i políticament, disposat a adaptar-se a allò que vingui".  Si en els anys cinquanta calia militar a Falange Española per arribar a alguna cosa en la política oficial, Samarach no va tenir cap problema en lluir la 'camisa blava'. Això li va permetre, entre d'altres coses, ser regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1955. Si en la proximitat de la mort del franquisme calia tenir una bona tribuna per fer el salt cap a la democràcia, Samaranch no va dubtar a treballar-se el càrrec de president de la Diputació de Barcelona (1973) després d'haver estat procurador a les Corts franquistes. Persones que el van tractar directament o bé per amistats familiars, diuen que Samaranch era molt bo i afable amb els seus amics i tant dur i inflexible com calgués en qüestions de feina i de poder. Forma part de la tipologia del personatge. La Catalunya del tardofranquisme deu guardar un bon grapat d'anècdotes sobre Joan Antoni Samaranch. Algunes han estat publicades i són més o menys confessables. Diuen que n'hi ha d'altres que no ho són tant, d'acord amb la suposada 'recta moral' d'aquella època i d'aquell règim. Però no s'espantin, perquè sembla que ningú pugui demostrar a aquestes alçades res equiparable a les 'festes amb belines' de Sívio Berlusconi. Es veu que la Barcelona dels anys 70 no estava per les alegries de la Roma o la Sardenya del segle XXI.

No són les històries o les llegendes urbanes sobre la vida privada del personatge el que més interessa aquí ni en aquest moment. Quedem-nos només amb fets contrastats de la seva gesticulació política en determinats moments. El periodista i escriptor Josep Maria Ureta, que l'any 1975, treballava al gabinet de presidència de la Diputació ha explicat l'agilitat amb la que Samaranch es va moure el dia 20 de novembre d'aquell any, un cop confirmada la mort del general Franco. D'una banda, gravar davant les càmeres de TVE, un missatge ple de condol i admiració per la figura del dictador. De l'altra, ordenar que aquell mateix dia fos retirat el quadre del 'Generalísimo' que lluia al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat (llavors seu de la Diputació) i que en el seu lloc s'instal·lés un altre quadre, el que hi figura ara, el retrat d'el príncep  Joan Carles, que encara no havia estat ni proclamat rei, amb el seu fill, Felip. Ignasi Riera, en el llibre 'Els catalans de Franco' recorda un passatge molt significatiu en la biografia de Samaranch. En els inicis de la transició, fent valdre la seva condició de president de la Diputació, Samarach, aprofitar una reunió amb alcaldes de la província per animar-los a agrupar-se sota el seu lideratge. Va ser aquell intent de partit polític anomenat 'Concòrdia Catalana'. Eren moments en els quals Samarach intentava fer a Catalunya el mateix Adolfo Suárez feia a Madrid.

Ell, igual el president del Govern nomenat directament sota les lleis franquistes, disposava d'una destacada plataforma institucional -la Diputació de Barcelona- i des d'aquí intentava donar el pas a la política de la futura democràcia. A Samaranch, igual que li passava a Suárez li faltava un partit sobre el qual sustentar el seu lideratge. Però els personatges i les circumstàncies eren diferents i les sortides van ser, lògicament molt distintes. Suárez sí que va aconseguir tenir el seu partit (almenys li va durar alguns anys) però el nom de Joan Antoni Samaranch no entrava en els plans de ningú. Només en els seu propis.  Encertadament, Suárez va veure clar que a Catalunya el que calia era connectar amb la legitimitat republicana de Josep Tarradellas.

Si a Madrid el propi Suárez havia pogut netejar la imatge del seu passat franquista, a Catalunya la voluntat social i política de la transició no passava, en absolut, per rehabilitar 'camises blaves.'  Tot i els seus intents per passar pàgina, pesaven molt algunes de les fotos més incòmodes del seu àlbum personal durant el franquisme.  Com aquella, feta a Barcelona en un acte públic el 18 de juliol de 1974, braç amunt, a l'estil feixista (imatge superior d'aquest post). S'ho hagués pogut estalviar. Franco ja estava molt malalt i moriria un any després. Un dels pocs errors de Samaranch, diuen. Després de la mort del dictador i descartada una aventura política 'regionalista' a Catalunya, Samaranch queda orfe del franquisme polític en el qual havia aconseguit de fer-se forat. És llavors quan torna a aparèixer l'àgil i bon aprofitador d'oportunitats que havia despuntat des de la seva joventut. Suárez  va nomenar Samaranch ambaixador d'Espanya a la Unió Soviètica l'any 1977, en el moment mateix del restabliment de relacions diplomàtiques amb la potència comunista. Què més podia esperar Samaranch si volia un destí que el permetés passar les pàgines del seu àlbum personal vinculat a l'antic règim? Samaranch va saber utilitzar l'etapa de Moscou, no només personalment per arribar la presidència del Comitè Olímpic Internacional, sinó també per començar a teixir la roba del vestit olímpic de Barcelona. Diuen les cròniques que es va entendre molt bé amb les autoritats soviètiques. Lògic, tenint en compte que moltes d'elles, al cap de pocs anys,  també estarien com ell, buscant un bitllet d'anada per al viatge del canvi de règim. El passat franquista de Samaranch hauria pogut ser perfectament un passat bolxevic, si li hagués tocat fer carrera política al Moscou dels sòviets. Són tota una raça del segle procedent del segle XX i se'n diu supervivents. Descansi en pau Joan Antoni Samaranch.

Etiquetat com a , , | 5s comentaris

5 comentaris a l'entrada: Samaranch, un franquista que es volia ‘fer perdonar’

  1. cintia diu:

    gràcies per la feina d’investigació!!! molt interessant. Això s’hauria de publicar com a reportatge de fons, per contrastar amb tant de sucre al voltant de la seva figura, trobo. Caldria afegir-hi, també, que va deixar la seva primera esposa agonitzant a Espanya per marxar a la cerimònia de clausura d’uns JJOO. Quan va tornar de viatge, ja era difunta, és clar. Tot un malalt de la feina, si senyor.

  2. Joan Deniel M. diu:

    M’agrada aquest article perquè el just és que s’expliqui TOTA la veritat. La dels mèrits del personatge i la seva contribució a la causa olímpica i també la del seu caràcter de camaleó polític gestat des del feixisme.

  3. Vergonya diu:

    No és que el llegeixi massa, senyor Boza, però d’aquest article me’n recordo. Veig que la llibertat que segurament vostè defensa, no existeix en aquest diari. Com és que desapareixen els comentaris que el critiquen a vostè? Continuen havent-hi les mateixes errades ortogràfiques de la setmana passada però, en canvi, el que no hi ha és un comentari que l’advertia del seu mal català. No em dic ni Rosa, ni Joan Deniel, ni tansols sóc la Rosa de Barcelona, per tant, no sóc parent de vostè, ni tampoc vostè mateix. Només sóc un lector que dec merèixer poc respecte. I li dic perquè mentre escric aquest missatge i li envio, això ho està llegint la meva dona. Segurament serà de les poques persones que ho podrà fer. Vostè ja farà córrer el ‘tipex’ tan aviat com el vegi.

  4. Resposta a ‘Vergonya’. Senyor, gràcies per les correccions. D’altra banda, és vostè molt lliure de pensar i de dir el que consideri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>