Canvis en aquest bloc

Aquest bloc ha migrat a la url
www.didacboza.cat

Tot seguit et redirigim automàticament a la nova pàgina.
Moltes gràcies.

Envia un comentari

El pacte fiscal i la cruïlla del PSC

Catalunya, a través de la màxima expressió de la seva representació democràtica que és el Parlament, ha definit quin model de relació fiscal vol amb l’Estat. Recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, tenir capacitat normativa plena, amb una agència tributària pròpia i fixar una quota de solidaritat interterritorial. És un canvi absolut de model, que busca donar resposta a allò que, segons les enquestes, vol la majoria dels ciutadans-contribuents del país: superar l’esvoranc financer que suposa una diferència enorme -calculada en 16.000 milions d’euros a l’any- entre allò que els catalans aporten i el que reben de l’Estat en serveis i inversions.

Continua llegint

Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Jo no viatjo amb Ryanair

En el moment d’escriure aquestes ratlles, poques hores abans d’unes petites vacances familiars projectades fa un parell de mesos, m’acaba d’arribar un correu electrònic amb el segon avís de la companyia Ryanair. Em recorden el reguitzell de normes i restriccions, pel que fa a facturació, als equipatges, targetes d’embarcament, als canvis (tots ells molt penalitzats, naturalment) Segur que en les pròximes hores arribaran més avisos fent-me saber, entre d’altres coses, la conveniència de fer el check-in online abans d’arribar a l’aeroport. El robot que envia els missatges no sap, òbviament, que des de fa setmanes vam decidir que havia estat un error comprar els bitllets amb Ryanair, empresa líder en queixes d’usuaris que al·leguen abusos, maltracte i absoluta desconsideració cap als clients. El cas és que tant bon punt vaig haver adquirit els bitllets en línia per un viatge domèstic programat per aquest mes de juliol, em van arribar alarmants testimonis directes de com se les gasta Ryanair amb els clients que, incautament, cauen en els seus paranys.

Continua llegint

Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Eurovegas, sense pancartes fàcils ni fanfarronades

A Catalunya existeix una tendència natural a discutir les coses, a protestar per allò que no agrada i a obrir debats. És uns característica pròpia -sana i positiva- que tenen les societats madures, aquelles on ha calat profundament l’esperit democràtic. És una característica de la qual ens en podem sentir satisfets i que té valor afegit en casos com el de Catalunya hagut de suportar massa períodes històrics en què han estat negats la democràcia, la llibertat i el propi reconeixement com a país.

Continua llegint

Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Sí, és un rescat perquè sí, era una crisi

Una cosa sí que podem agrair en mig d’aquest gran laberint que és la situació econòmica, global, europea i local. Hem d’admetre almenys que la celeritat amb la qual se succeeixen els esdeveniments ens ajuda a tenir clares algunes coses. El que van acordar formalment dissabte els ministres de l’euro reunits per videoconferència, i que ja s’havia decidit algunes dies abans, és -efectivament- un rescat. Es poden obrir tants debats semàntics com es vulgui; Mariano Rajoy pot jugar al ‘Pasapalabra’ per evitar el mot maleït, i alguns mitjans com el diari ‘La Razón‘ poden seguir entestats a fabricar un relat a contracorrent d’allò que diu tota premsa internacional més solvent, però a aquestes alçades tots necessitem distingir entre la realitat i els romanços.

Continua llegint

Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Unió bancària o ‘Willkommen Mein Herr’

L’exercici de llegir en paral·lel les notícies sobre els plans que prepara Brussel·les (a la fi) per actuar sobre la crisi financera espanyola i les informacions sobre la investigació judicial de presumptes delictes a Bankia, suggereixen immediatament una idea: es bo que cadascú faci allò que millor sap fer, o -en tot cas- allò que li toca fer.

Continua llegint

Envia un comentari

Bankia i els seus consellers ‘amb perfil’

Bankia ha estat fins ara l’exponent més clar de tots els mals que han heretat bona part de les noves entitats finaceres sorgides dels processos de fusió recents. A l’ingredient profundament nociu que suposa l’excessiva càrrega immobiliària dels bancs que abans eren caixes s’afegeix aquest costum tan ibèric de penetració política dels consells d’administració. Segurament (i sortosament) el model s’ha esgotat, però durant massa anys Espanya ha estat un país que ha utilitzat els organs de gestió d’entitats de crèdit molt importants com una mena de cementiri d’elefants de la política. Aquesta pràctica d’enviar els seus a l”aparcament de luxe‘ d’un consell d’administració s’ha estès per tot arreu. Ho han fet tots els partits polítics, a tots els sectors on han pogut, no només al financer.

Continua llegint

Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Hollande pot ser l’esperança però no és Lourdes

Vivim un temps on tot -especialment en política- és material de combustió ràpida. La victòria de François Hollande i del seu pla B davant la recepta única imposada per Angela Merkel i seguida per Nicolas Sarkozy obren, certament, un camí alternatiu i esperançador que Europa necessita. Queda fora de dubte el revulsiu que pot representar un president socialista a la segona potència econòmica europea per una esquerra que, a tot el continent, té el difícil repte de redefinir el seu relat i de fer-hi creure la ciutadania. El canvi de rumb a França troba, fins i tot, certes simpaties (encara que no del tot confessades) entre governs del centre-dreta de la resta del continent -inclosos els d’aquí- ofegats dins de la ‘cotilla’ de l’austeritat ‘made in Germany’.

El mateix diumenge a la nit de la victòria electoral, el nou president de la República (de moment, estrictament francesa) ha rebut la trucada de la canceller i aquesta l’ha convidat a trobar-se a Berlín en dates properes. Morta i enterrada l’etapa Merkozy, caldrà veure ara què representa (i quan dura, perquè a Alemanya hi ha eleccions a la tardor de 2013), el nou període Merkollande.

L’expectativa és molta. Els motius per a una certa esperança hi són. Però no seria gens bo convertir Hollande en una mena de versió laica, socialista i republicana de la Mare de Déu de Lourdes. El nou president francès no obrarà miracles, no farà la feina dels altres; haurà de fer pactes amb la realitat en el seu pols amb les polítiques de Merkel.

Lògicament els socialistes catalans i els espanyols saluden el gir a l’esquerra francès, però ells segueixen tenint molta feina per davant i el vent favorable de París no serà suficient per construir la seva alternativa.

François Hollande, amb la seva consiga “l’asuteritat no pot ser la fatalitat”, aconseguirà, probablement, reorientar la política europea per donar una mica d’oxigen que incentivi l’economia a França, a la mateixa Alemanya i als països econòmicament més robustos de la zona euro. Però molt probablement als d’aquesta latitud del continent (Espanya, Itàlia, especialment) ens toqui aguantar encara més temps tota la pressió de la cotilla, esperant que una major vitalitat dels del nord ajudi indirectament els del sud gràcies al consum dels seus productes (turisme, sobretot).

Hollande i Merkel s’hauran d’entendre. Sense un acord, és poc probable que president francès tiri pel dret permetent que França incompleixi les condicions del dèficit públic actuals. Fer-ho podria tenir conseqüències imprevisibles per a la nostra moneda i l’economia de França podria ser objecte de tota la hostitilitat que els ‘mercats financers’ són capaços de desplegar. Alerta, doncs, amb possibles decepcions a curt termini després de l’eufòria d’aquest diumenge. Són coses d’aquesta època de ‘combustió ràpida’ que ens ha tocat viure.

Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Per què no a Barcelona?

ueQuan acabes de fer vint-i-set primaveres dedicat a aquest ofici apassionant que és el d’explicar allò que passa als teus conciutadans no pots evitar una certa sensació de revolta davant un tic freqüent, massa freqüent, entre la professió periodística del nostre país, Catalunya, i -particularment- de la nostra ciutat, Barcelona. En podríem dir, per entendre’ns, la síndrome ‘No pas a Barcelona’. Consisteix, al meu parer, en malinterpretar uns determinats valors positius que evidentment té la capital catalana (ciutat més progressista que conservadora, més compromesa amb la pau i amb la solidaritat que no pas amb la cultura neoliberal, ciutat rebel i contestatària quan cal) Massa sovint alguns comunicadors porten tot això que forma part de la identitat barcelonina al paroxisme i es miren amb reserves o directament amb hostilitat determinats esdeveniments o institucions que també són o poden ser propis de Barcelona com de qualsevol gran ciutat d’Europa i del món que reivindica, a més a més, la seva condició de capital (ciutat dels negocis, de les finances, seu d’organismes o d’esdeveniments internacionals influents…)

Ja endevinarà el lector que tot això ve a tall de la reunió que celebra a la nostra ciutat el Banc Central Europeu (BCE) i d’alguns ‘tics’ que es poden detectar aquests dies en alguns articles de premsa o en els arguments de determinats creadors d’opinió radiofònics de bon matí.

“Reunió innecessària”, “Calia fer-ho a Barcelona?”, “Reunir el BCE a Barcelona li va acudir al Banc d’Espanya com si no tingués altres coses per ocupar-se”, “Provocació?”… Són algunes expressions crítiques força repetides per alguns comunicadors a les ones i a les xarxes. És evident la pega de tenir una ciutat “presa” per 8.000 policies en el dispositiu de seguretat desplegat per a a reunió del banc regulador de la zona euro, però també tenim proves molt clares i ben recents i ben presents en l’imaginari de tothom del que representa l’acció d’alguns grups, molt actius a Barcelona, que la voldrien una ciutat lliure de negocis, de bancs, de Borsa, de tot allò que faci la més mínima olor de diners.

La Barcelona de la qual podem estar orgullosos és aquella que, com l’any 2003, és capaç de mostrar les manifestacions més multitudinàries del món contra la guerra inventada per Bush, Blair i Aznar, però també aquella que té capacitat per acollir amb normalitat reunions com la del BCE, independentment de les simpaties, antipaties, crítiques o valoracions de qualsevol mena que ens mereixin les institucions o els seus responsables.

Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Només és futbol

El lector d’aquest bloc ja té elements suficients per saber que l’autor és un convençut practicant de l’heterodòxia, amant –però no del tot fidel- de determinades idees o símbols, amic de trencar clixés i dogmes, partidari de relativitzar-ho tot o gairebé tot sempre que calgui o que el cos ho demani. Ara que sabem que els jugadors del FC Barcelona se n’aniran de vacances d’aquí no gaire setmanes sense la Lliga i sense la Champions és quan aflora un d’aquells impulsos irrefrenables de posar el contrapunt, d’anar a contracorrent, de provocar un pèl, fins i tot.

Continua llegint

Etiquetat com a , , | 1 comentari